MAILLOL O EL FEMENÍ MEDITERRANI

Una altra gran exposició al centre cultural de Caixa de Catalunya a La Pedrera. Aquesta vegada és un català del nord el motiu de la mostra. Si algú encara no coneixia l'art sublim de Maillol ara i fins a començaments d'any té l'oportunitat de fer-ho. Com sempre en aquests casos es tracta d'una mostra antològica que segueix fil per randa la cronologia. En aquest sentit, queden ben marcats els tres estadis artístics per què passa el de Banyuls: la pintura primerenca -que se situa en l'òrbita dels nabí-, la tapisseria -que va haver d'abandonar per una infecció ocular- i l'escultura -segurament el camp en què més vistentment excel·lí. No tan sols hi ha mostres d'aquestes arts més desconegudes en l'escultor, també hi trobarem molts gravats i dibuixos que completen la visió d'un home excepcional, d'un artista integral i pur. I definitiu en l'art del segle XX, perquè Maillol, sobretot en l'estatuària, és la baula que connecta el passat acadèmic i narratiu del XIX amb l'abstracció que sorgeix amb les avantguardes. Sento dir a Àlex Susanna, el responsable de la Fundació, que Maillol justament destaca per aquesta ruptura. A mi em sembla excessiva la paraula: diria que Maillol s'encarrega de depurar l'escultura i de llevar-li la càrrega literària o històrica en favor de la bellesa nua -mai més ben dit. Jo més aviat en diria evolució i veig més relacionat Maillol amb la tradició clàssica que amb l'avantguarda del XX. De fet, valorar un artista pel grau de ruptura que implica la seva obra és una visió pròpia ja no del XIX sinó del segle XX. Això no vol dir que Maillol no construeixi un discurs original i autèntic, pur -com hem dit-, serè, harmoniós i, sobretot, mediterrani.

Aquests dones que fa Maillol converteixen l'adustesa del bronze en la suavitat dels turons de Banyuls de la Marenda. Són dones que s'allunyen dels cànons de perfecció clàssics i per tant són més reals i reconeixibles. Més enllà de les actituds gracioses i versemblants de les seves estàtues, hi ha un desig de transcendència i d'idealització que es troba, em temo, en l'ull de l'espectador més que en els contorns de les figures. A vegades és més subtil, però crec que hi és en tots els casos. Maillol arriba als seus temes, diu, a partir del sentiment i no pas del raonament o la teorització. A mi aquesta afirmació em sembla decisiva. Ell no és un acadèmic o un crític. El que fa, ho fa perquè ho sent així; creu que les obres que neixen simplement del cap neixen mortes. No li falta raó. I és que a banda de la tècnica impresindible, tot art és un diàleg íntim entre el jo i el seu públic. Un art sense cap emoció, sense cap implicació personal és una massa amorfa i sense sentit. És el que diferencia un artista d'un pretensiós.