Els amors dels herois wagnerians solen ser tortuosos i ideals. Potser de tots aquests herois el que més destaca en aquest sentit és Tristany, que encarna un amor que no en té prou amb la vida, és a dir, un amor més enllà de l'amor i de la mort. Ja és ben curiós que aquesta història d'amor etern comenci en una relació d'odi entre Isolda i l'heroi. Tristany ha mort el promès d'ella, Morold, i ella se'n vol revenjar fent-li beure el filtre de la mort. Ho fa sincerament i jo no hi veig per enlloc l'amor latent que es desencadena després. Sí és cert que ella l'ha guarit de la ferida, però sembla més que un acte humanitari la preparació d'una vendetta.
Probablement aquesta relació d'amor-odi, de fidelitat i volubilitat, prové de la personalitat turmentada del mestre i de la manera peculiar que tenia d'estimar els altres. Si aquest amor hi era, no s'havia confirmat i cal esperar a la intermediació de Brangëne perquè sigui desvelat. Això per un cantó. Per l'altre, l'amor entre els dos amants és evidentment ideal, perquè a Wagner no l'interessa el punt d'arribada sinó el camí. Per això l'amor entre els dos acaba frustrat per la mort de Tristany i per això ella acaba morint d'amor al costat seu exclamant "superba voluptat!". L'amor, sí, s'acaba consumant però més enllà de la vida, en un estadi no temporal, immaterial, per sempre. Què hi pot haver de més romàntic?
Un dels punts forts de la representació han estat els decorats concebuts i realitzats per David Hockney. Volgudament ingenus, vistosos en el color i presidits sempre al començament dels actes per la cortina translúcida que anunciava "Tristan und Isolde by Richard Wagner". Com si d'un conte es tractés. Potser el més vistós, pel que fa a l'espai i al joc de llums dinàmic, ha estat el segon acte, tot i que la perspectiva del castell, vista des del tercer pis lateral, quedava del tot estrafeta. Tinc entès que els decorats vénen de Los Angeles i allà deuen tenir una boca d'escena brutal perquè la del Liceu ja és molt gran i l'embalum no hi cabia fins a la cabina de l'apuntador. Per cert, l'apuntador ha estat aplaudit pel tenor en acabar, cosa que ens fa sospitar que el deu haver necessitat. No sé què farem quan en Jaume Tribó no hi sigui.
El Josep ha quedat entusiasmat amb la producció i el David celebrava que tot s'entengués. I realment és així. Però aquest fet seria simplement un detall agradable si el repartiment no hagués estat excepcional. D'entrada, cal dir que per cantar Wagner no hi valen aficionats i per tant, en aquest sentit, hi ha unes certes garanties. En aquesta ocasió els quatre protagonistes principals han estat de primera talla mundial i, a més, han ofert una bona actuació sobre l'escenari. No hi ha dubte que les principals veus són la de la soprano -Deborah Voigt- i la del tenor -Peter Seiffert- i potser més la d'aquest darrer perquè les veus de tenor heroic són escasses i es poden comptar amb els dits d'una mà. I potser encara en sobren. Jo no sé si Seiffert és ben bé un heroic però el fet és que té una bella veu, la resistència suficient i una línia de cant ben alemanya. Tristany és un paper esgotador per al tenor i en dues ocasions la veu li ha jugat males passades. La primera ha estat gairebé imperceptible; a la segona, durant el començament d'un tercer acte esgotador, se li ha trencat un agut persistent durant unes dècimes de segon. Fets que no han d'enterbolir una labor ingent i voluntariosa en la funció però que sí han de fer reflexionar el cantant sobre la capacitat i la conveniència en el futur immediat de cantar un paper extrem com Tristany. Em sembla que així ho ha valorat la sala. Voigt és una carta segura. La seva veu és prou gran per fer un Wagner creïble i sòlid però a vegades un desitjaria més implicació i més volum. Les sorpreses han estat els de segona fila, veus belles i grans, caràcters forts i actuacions impressionants: el baríton Bo Skovhus ha estat un Kurwenal sensacional, tant en la veu com en l'escena. I el baix coreà Kwangchul Youn ha causat sensació per una veu enorme i una dignitat pròpia del rei Marke. Cal destacar una vegada més la feina de cantant i d'actor de Francisco Vas.
Sebastian Weigle, que avui s'ha vestit per a l'ocasió amb frac i que normalment dirigeix amb abillament negre més aviat informal, ha fet una direcció exacta, acurada, i l'única cosa que se li pot retreure, en el benentès que es tractava de la primera funció, es que el volum del metall i en general de l'orquestra era massa gran i apagava a vegades les veus.
A l'entreacte he trobat en Marc Romera, després de qui-sap-los anys. M'ha dit que sempre que hi ha Wagner hi va i m'ha presentat la seva parella. Ha estat, com totes les de Wagner, una funció maratoniana, no tan pesada com la dels Mestres i més ben distribuïda dramàticament. En total 5 horetes, una bona jornada a temps parcial. No cal dir que aquesta era una de les pedres de toc de la temporada i el ple -el llenu, que diuen a Badalona- ha estat total o gairebé. Entre els quals l'Albert -amb agulla wagneriana de corbata- i la Maite. I per no trencar l'ambientació hem acabat al Heidelberg on tothom ha degustat la cuina teutona menys el David que, God save the Queen, ha demanat un Britannia. Jornada, doncs, completa i satisfacció total. Encara ara sento interiorment la densitat de la corda del preludi del tercer acte i el dramatisme colpidor que aquells acords contenen.
2 comentaris:
Discrepo amb la opinió del Marçal. Crec que quan comença el primer acte es veu clarament que entre ells dos hi ha un amor ocult culpable que no s'ha manifestat. Morold és un promés de conveniència per raons polítiques i el filtre que posarà Isolda és volgudament el del amor. És ella qui vol forçar la relació amb Tristany. Tot això es fa patent amb la música, que ens diu clarament des de l'obertura, amb els leimotiv de la mirada i el desitg, que està passant.
L'amor s'origina quan Isolda va a matar al malalt Tristany mentre que dorm i en el moment en que va a descarregar el colp fatal, aquest obri els ulls i ella queda captivada per la mirada.
L'odi i despit d*Isolda per Tristany es deu a que, una volta enamorats, a aquest no se li acud res millor que suggerir-li al seu oncle, el rei Marc que oferir-li la seua estimada com a promesa.
A partir d'aquí, el filtre d'amor que beuen actuarà com a factor desencatenador d'uns sentiments previament existents, tot i que el beuen pensant que és un filtre de mort, ja que no els és possible viure, per causa dels convencionalismes socials (l'honor, la moral social, el matrimoni d'Isolda i la relació de vasajatge de Tristany amb Marc etc.) aquesta experiència en vida.
En fi, un tema veritablement fascinant.
Una abrac,ada.
Publica un comentari a l'entrada