Proveu d'imaginar per un moment quina cara posaríeu si, a una edat adulta, quan creieu que teniu assentat el vostre món i doneu determinades coses per segures i descomptades us diguessin que sou adoptat, que la vostra vida no és com l'havíeu imaginat. La primer reacció fóra d'incredulitat, la segona d'estupefacció i, si es confirmava la tal notícia tardana, la tercera seria tal volta la d'indignació. Aquesta és la reacció que us pot provocar la lectura del recent llibre de Lluís Maria Mandado "El Quixote va esborrar el Quixot" (Llibres de l'Índex, 2012).
Ja fa temps -anys, de fet- que sentim parlar d'un grup d'estudiosos amb Jordi Bilbeny al capdavant que pretenen demostrar -i de fet ja es pot dir que ho han fet- la catalanitat de Cristòfor Colom, el descobridor d'Amèrica, que, segons la tradició era un navegant genovès al servei de la corona espanyola, que per aquell temps era la castellana. Que Colom fos català i militar instruït de casa bona (es veu que el Palau dels Colom era a la confluència dels carrers Mirallers i Banys Vells) entra -entrava- dins les possibilitats. De fet, ja al segle XIX i a començaments del XX alguna cosa devien saber quan es va fer aixecar l'estàtua més vistent que té el descobridor al capdavall de la rambla barcelonina. Cada vegada més, a dins i a fora de Catalunya, les coses van caient pel seu propi pes i jo diria que ara, l'oficialitat comença a acceptar que Colom fou català.
No hi ha dubte que el tema de Colom era prou greu a ulls d'un català del segle XX. Com podia ser que el descobridor del nou món s'hagués perpetuat com un anònim navegant genovès que res tenia a veure amb la Corona d'Aragó? Avatars de la història? Doncs més aviat no: hi hagué un interès a fer creure que Colom era un estrany forà a pesar que veus d'ara i d'antany ja havien mostrat la seva estranyesa i fins la seva sospita.
L'episodi de Colom podia respondre a allò que tantes vegades hem sentit i que és cert: la història la fan els vencedors. Però molts crèiem que aquest 'fer història' volia dir simplement interpretar uns fets des d'un punt de vista favorable als propis interessos polítics. Així, els fets, únics però perduts per sempre em la marea del temps, poden ser reconstruïts des del prisma parcial i interessat que se li vulgui donar. Inopinadament, però, el llibre de Mandado i, per extensió, els estudis del grup de la fundació Institut Nova Història, ens vénen a dir que, en el cas d'Espanya, la història no ha estat una simple interpretació a posteriori sinó que ha estat una construcció planificada deliberadament fal·laç, que ha estat una manera de fer fraudulenta sostinguda en el temps, que ha estat una apropiació il·lícita i injusta d'un fet cultural com és la literatura escrita en català.
En poques paraules, Mandado defensa que el Quixot, emblema del castellà universal, de l'Espanya que s'imposava vulgues no vulgues al segle XVI, fou un llibre escrit originàriament en català (o, si voleu, valencià) i que Cervantes no és sinó un noble valencià d'origen català anomenat Joan Miquel Servent. Sembla que la censura reial de Felip I (II de Castella) va obligar a traduir al castellà aquest llibre -com tants d'altres segons sembla- i misteriosament se'n va perdre el rastre de la primera edició que, segons el mateix, Cervantes fou la de Barcelona. Aquesta tesi, que, d'entrada, crea estupor -jo mateix ho he pogut comprovar- no passaria de l'anècdota si no fos perquè Mandado com a cap visible dels de la Nova Història dóna arguments textuals i contextuals a bastament que fan sospitar, a vegades de manera molt fonamentada, que la versió castellana que es coneix prové d'un perdut (?) original català. El mateix títol n'és un exemple reconegut i acceptat per tothom ('quixot' prové de 'cuixot' que era la part de l'armadura que protegia la cuixa. Un amic em deia a propòsit d'això l'altre dia que aquestes proves no eren concloents. Efectivament no ho són. Ni aquesta que us he referit ni cap de les moltes altres. L'única prova que fóra concloent i definitiva seria l'aparició del llibre original, tal com va passar amb el Tirant lo Blanc al segle XIX: fins aleshores, havia estat considerat una obra castellana.
Què passaria si en algun arxiu remot o inesperat aparegués una còpia de la primera edició de Barcelona, la que podria haver estat -i que probablement ho fou- escrita en català? Pensem que no es tracta només d'una discussió històrica i filològica; es tracta d'una qüestió que amb els segles ha adoptat un simbolisme polític indubtable. Es tractaria, potser, d'una ofensa a l'honor per als castellans i d'una qüestió de justícia per als catalans. Per això, un conegut, català adotzenat, reaccionava intempestivament amb el malestar de la inconveniència -i de la por- davant la notícia quan la hi explicava. Ara bé, de confirmar-se la notícia, un castellà li treuria importància dient que Servent era espanyol i que tant se valdria que fos escrit en català o castellà. Però la realitat és que al segle XVI la unió amb castella comporta per als territoris de la Corona d'Aragó l'abraçada de l'ós, la castellanització de les institucions, la imposició del tarannà autoritari, uniformista, gregari i expansionista castellà i una censura fèrria, primer de caràcter religiós primordialment i després de caràcter polític i probablement lingüístic. Potser algú es podrà pensar que la prohibició del català no arriba fins a Felip V amb els decrets de nova planta però el cert és que hi ha motius que són proves per creure que ja al segle XVI i fins i tot durant la segona meitat del XV hi va haver pressió, si no repressió, en aquesta matèria. És cert que una part de la noblesa, gent lletrada amb ganes de figurar i d'estar a la vora del poder, es van passar al castellà de manera 'voluntària' i, sobretot, interessada davant la puixança de la corona de Castella. També està documentat. Però pel que es veu, l'interès a crear una Espanya unificada lingüísticament, religiosament i, mentalment ve malauradament de lluny i és consubstancial amb la Weltanshauung castellana. En aquest sentit, la manipulació de la realitat i la construcció d'una realitat alternativa al servei d'aquest ideal hauria estat la pedra de toc des dels reis Catòlics fins a Felip I d'Aragó (II de Castella). I encara més enllà: fins als nostres dies i en matèries ben allunyades de la política com ara el futbol (recordeu el penalti de Guruceta o el defensa que despareix del fotograma per l'efecte del fotoshop?).
El llibre de Mandado és llarg i prolix en relació amb els arguments que es donen per defensar que el Quixot que llegim és una traducció d'un original català. Resumir els arguments no és possible en poques paraules, però es poden agrupar en arguments lingüístics -i dins aquests tenen el seu paper els antroponímics i toponímics-, ideològics, documentals (testament, document que afirma que Cervantes era de la corona d'Aragó) i històrics (les primers edicions de molts llibres van desaparèixer misteriosament cosa que fa pensar que es van fer desaparèixer per part de la censura reial encarnada en el Consejo). Hi ha molts indicis de detall, hi ha incongruències en l'argumentació (per exemple quan Cervantes defensa i ataca Tirant alhora: incomprensible, si no és que lloa l'original i ataca la traducció corresponent). I, per sobre de tots ells, hi ha un argument de pes: algú pot entendre que un madrileny d'Alcalà es mostri tan proper i sabut en matèria de literatura catalana, tan entusiasta amb aquestes lletres i amb els territoris de la corona d'Aragó i en especial Barcelona? Algú pot explicar per què encara ara a Xixona hi ha gent que diu que Cervantes hi va viure? Algú pot entendre que un súbdit de la corona castellana i de la seva capital ataqui obertament la monarquia castellana i deixi molt bé un enemic d'aquesta corona com Pere Rocaguinarda (Roque Guinart)? Són misteris sense resoldre que si s'analitzen a la llum de la interpretació de la Nova Història cobren un nou sentit. Possible però encara pendent de prova definitiva.
L'únic que li he de retreure a Mandado és el to i l'estil que empra al llarg de tot el llibre: excessivament abrandat i polititzat. Jo crec que hauria estat molt més efectiu per fer valer la tesi que s'hi exposa escriure un discurs assèptic i neutral -que costa, cal dir-ho-, aïllat de la realitat política més quotidiana i actual. En fi, que Mandado i Bilbeny principalment han obert una porta desconeguda -després de 5 segles!- que en propers anys pot tenir unes conseqüències incalculables en la història de la literatura espanyola i, potser també, en la història que anem construint cada dia ja posats al segle XXI. Perquè Bilbeny i Mandado han obert un camp de sospites i han introduït irremissiblement en el segle XVI castellà el que els nordamericans anomenen 'dubte raonable'.
No hi ha dubte que el tema de Colom era prou greu a ulls d'un català del segle XX. Com podia ser que el descobridor del nou món s'hagués perpetuat com un anònim navegant genovès que res tenia a veure amb la Corona d'Aragó? Avatars de la història? Doncs més aviat no: hi hagué un interès a fer creure que Colom era un estrany forà a pesar que veus d'ara i d'antany ja havien mostrat la seva estranyesa i fins la seva sospita.
L'episodi de Colom podia respondre a allò que tantes vegades hem sentit i que és cert: la història la fan els vencedors. Però molts crèiem que aquest 'fer història' volia dir simplement interpretar uns fets des d'un punt de vista favorable als propis interessos polítics. Així, els fets, únics però perduts per sempre em la marea del temps, poden ser reconstruïts des del prisma parcial i interessat que se li vulgui donar. Inopinadament, però, el llibre de Mandado i, per extensió, els estudis del grup de la fundació Institut Nova Història, ens vénen a dir que, en el cas d'Espanya, la història no ha estat una simple interpretació a posteriori sinó que ha estat una construcció planificada deliberadament fal·laç, que ha estat una manera de fer fraudulenta sostinguda en el temps, que ha estat una apropiació il·lícita i injusta d'un fet cultural com és la literatura escrita en català.
En poques paraules, Mandado defensa que el Quixot, emblema del castellà universal, de l'Espanya que s'imposava vulgues no vulgues al segle XVI, fou un llibre escrit originàriament en català (o, si voleu, valencià) i que Cervantes no és sinó un noble valencià d'origen català anomenat Joan Miquel Servent. Sembla que la censura reial de Felip I (II de Castella) va obligar a traduir al castellà aquest llibre -com tants d'altres segons sembla- i misteriosament se'n va perdre el rastre de la primera edició que, segons el mateix, Cervantes fou la de Barcelona. Aquesta tesi, que, d'entrada, crea estupor -jo mateix ho he pogut comprovar- no passaria de l'anècdota si no fos perquè Mandado com a cap visible dels de la Nova Història dóna arguments textuals i contextuals a bastament que fan sospitar, a vegades de manera molt fonamentada, que la versió castellana que es coneix prové d'un perdut (?) original català. El mateix títol n'és un exemple reconegut i acceptat per tothom ('quixot' prové de 'cuixot' que era la part de l'armadura que protegia la cuixa. Un amic em deia a propòsit d'això l'altre dia que aquestes proves no eren concloents. Efectivament no ho són. Ni aquesta que us he referit ni cap de les moltes altres. L'única prova que fóra concloent i definitiva seria l'aparició del llibre original, tal com va passar amb el Tirant lo Blanc al segle XIX: fins aleshores, havia estat considerat una obra castellana.
Què passaria si en algun arxiu remot o inesperat aparegués una còpia de la primera edició de Barcelona, la que podria haver estat -i que probablement ho fou- escrita en català? Pensem que no es tracta només d'una discussió històrica i filològica; es tracta d'una qüestió que amb els segles ha adoptat un simbolisme polític indubtable. Es tractaria, potser, d'una ofensa a l'honor per als castellans i d'una qüestió de justícia per als catalans. Per això, un conegut, català adotzenat, reaccionava intempestivament amb el malestar de la inconveniència -i de la por- davant la notícia quan la hi explicava. Ara bé, de confirmar-se la notícia, un castellà li treuria importància dient que Servent era espanyol i que tant se valdria que fos escrit en català o castellà. Però la realitat és que al segle XVI la unió amb castella comporta per als territoris de la Corona d'Aragó l'abraçada de l'ós, la castellanització de les institucions, la imposició del tarannà autoritari, uniformista, gregari i expansionista castellà i una censura fèrria, primer de caràcter religiós primordialment i després de caràcter polític i probablement lingüístic. Potser algú es podrà pensar que la prohibició del català no arriba fins a Felip V amb els decrets de nova planta però el cert és que hi ha motius que són proves per creure que ja al segle XVI i fins i tot durant la segona meitat del XV hi va haver pressió, si no repressió, en aquesta matèria. És cert que una part de la noblesa, gent lletrada amb ganes de figurar i d'estar a la vora del poder, es van passar al castellà de manera 'voluntària' i, sobretot, interessada davant la puixança de la corona de Castella. També està documentat. Però pel que es veu, l'interès a crear una Espanya unificada lingüísticament, religiosament i, mentalment ve malauradament de lluny i és consubstancial amb la Weltanshauung castellana. En aquest sentit, la manipulació de la realitat i la construcció d'una realitat alternativa al servei d'aquest ideal hauria estat la pedra de toc des dels reis Catòlics fins a Felip I d'Aragó (II de Castella). I encara més enllà: fins als nostres dies i en matèries ben allunyades de la política com ara el futbol (recordeu el penalti de Guruceta o el defensa que despareix del fotograma per l'efecte del fotoshop?).
El llibre de Mandado és llarg i prolix en relació amb els arguments que es donen per defensar que el Quixot que llegim és una traducció d'un original català. Resumir els arguments no és possible en poques paraules, però es poden agrupar en arguments lingüístics -i dins aquests tenen el seu paper els antroponímics i toponímics-, ideològics, documentals (testament, document que afirma que Cervantes era de la corona d'Aragó) i històrics (les primers edicions de molts llibres van desaparèixer misteriosament cosa que fa pensar que es van fer desaparèixer per part de la censura reial encarnada en el Consejo). Hi ha molts indicis de detall, hi ha incongruències en l'argumentació (per exemple quan Cervantes defensa i ataca Tirant alhora: incomprensible, si no és que lloa l'original i ataca la traducció corresponent). I, per sobre de tots ells, hi ha un argument de pes: algú pot entendre que un madrileny d'Alcalà es mostri tan proper i sabut en matèria de literatura catalana, tan entusiasta amb aquestes lletres i amb els territoris de la corona d'Aragó i en especial Barcelona? Algú pot explicar per què encara ara a Xixona hi ha gent que diu que Cervantes hi va viure? Algú pot entendre que un súbdit de la corona castellana i de la seva capital ataqui obertament la monarquia castellana i deixi molt bé un enemic d'aquesta corona com Pere Rocaguinarda (Roque Guinart)? Són misteris sense resoldre que si s'analitzen a la llum de la interpretació de la Nova Història cobren un nou sentit. Possible però encara pendent de prova definitiva.
L'únic que li he de retreure a Mandado és el to i l'estil que empra al llarg de tot el llibre: excessivament abrandat i polititzat. Jo crec que hauria estat molt més efectiu per fer valer la tesi que s'hi exposa escriure un discurs assèptic i neutral -que costa, cal dir-ho-, aïllat de la realitat política més quotidiana i actual. En fi, que Mandado i Bilbeny principalment han obert una porta desconeguda -després de 5 segles!- que en propers anys pot tenir unes conseqüències incalculables en la història de la literatura espanyola i, potser també, en la història que anem construint cada dia ja posats al segle XXI. Perquè Bilbeny i Mandado han obert un camp de sospites i han introduït irremissiblement en el segle XVI castellà el que els nordamericans anomenen 'dubte raonable'.
1 comentari:
Interessant, però com dius, ara per ara només hi ha sospites i no proves, que és el que val realment. I potser no les trobarem mai, les proves. Si mai va aparèixer (segles XVIII, XIX, XX) o aparegués (s. XXI) una edició catalana del Quixot (de 1604 o anterior, o bé o un manuscrit en català de l'obra), segur que la van destruir o la destruiran. Com les cartes en català de Colom, que van desaparèixer. Per als espanyols és una qüestió d'Estat.
Publica un comentari a l'entrada