diumenge, de juny 19, 2016

LA BOHÈME (LICEU, 18-VI-2016)

La pluja intensa amb calamarsa abans d'anar al Liceu no presagiava res bo. Finalment s'han aclarit els núvols negres i ha tornat a sortir un sol lluminós que vol ser estiuenc. Cap a les 6 hem anat xano xano cap al Liceu, fent temps per Porta Ferrissa i per Petritxol. Com sempre, hem entrat per Sant Pau que paradoxalment s'ha convertit en l'entrada dels senyors: amb poca gent i el millor servei. 

Hem trigat menys a veure-la, només 4 anys, perquè la penúria del teatre obliga a programar òperes de gran repertori i populars. A pesar de tot, i tenint en compte que era el dia de l'estrena, hi havia molts seients buits. N'estic convençut que força d'aquests són seients cedits a patrocinadors i mecenes per als seus compromisos. I acaba fent mal efecte. Qui vulgui pagar que ho faci però que ho faci per la música no per butaques reservades que acaben quedant desertes. 

Parlant de mecenes i patrocinadors. Abans de començar la funció ens han estat passant en pantalla i a teló abaixat la llista de tots els que hi posen diners. Eren dues diapositives que s'alternaven. Us podria fer la llista gairebé sencera dels mecenes. Després, i immediatament abans de començar ens han passat una publicitat amb so de la propera òpera, que és la Flauta Màgica. No em sembla malament sempre que es faci amb cura. A més, sembla que ens hagin escoltat perquè a la darrera funció dèiem que un dia no llunyà veuríem publicitat explícita abans de començar l'òpera i qui sap si també durant o en la representació. Doncs bé, aquesta premonició s'ha adverat en tan sols un mes. Aleshores proposàvem en broma que cada òpera podria tenir un patrocinador d'honor com es fa al Palau de la Música o al Zoo de Barcelona i dèiem que qui millor podia fer-ho a La Bohème era una marca d'antibiòtic adequat per a la tuberculosi o, de manera més genèrica, un laboratori farmacèutic. No es pot descartar que els protagonistes acabin portant publicitat al vestuari o que en el moment més àlgid d'un passatge -posem per cas, l'ària del tenor del primer acte- s'aturi la representació per passar un consell publicitari. Caldrà aguditzar l'enginy. 

Ens havien anunciat que l'escena de Jonathan Miller era moderna però res de res: convencional però efectiva, realista però un xic diferent. Es basava en unes capses que per davant servien per a primer i segon acte i per darrere eren útils per al segon i el tercer. Bona al cap i a la fi. 


Qui va triomfar va ser el tenor Matthew Polenzani. Mitja veu molt interessant i poc operística, naïf, clara i ingènua. Però tenia un agut poderós i amb molts harmònics tot i que també una vibració que no té l'ondulació agradable d'altres veus. Vull dir que si el compares amb l'Aragall no hi ha color però tenint en compte el que circula per aquests mons de Déu, era un tenor força bo. I a més molt bo dramàticament. Especialment remarcable ha estat el duo del quart acte amb el baríton, exacte i sentit. 

Mimì era Tatiana Monogarova. Tenia una dicció italiana millorable i una emissió una mica molle pel meu gust. Es va treure el paper amb suficiència i també amb sentit teatral remarcable però tot plegat va ser una mica fred. Quan mor, mor com ho faria un malalt de tisi. Es veu que els registes es van informar sobre la correcta manera de morir, que ja és ser més verista que el mateix Puccini. Amb les inspiracions profundes, espaiades i desesperades de qui té una capacitat pulmonar crítica per a la vida. Però sense estridències ni histrionismes. Dramàticament real. El Josep es queixava dels excessius portamenti que feia ella -i altres- l'òpera però la veritat és que potser no tots però molts els va escriure Puccini i formen part d'un estil, d'una manera de emfasitzar el legato i de cantar el verisme i especialment les melodies puccinianes.

Els altres de la colla van estar bé. Destacaria el Marcello, amb veu càlida, robusta i decidida, una veu que em recordava pel timbre i pel fraseig una mica feixuc l'històric i enyorat Vicenç Sardinero. Un Schaunard que va fer el seu paper molt correctament i un baix que no entrava mai alhora amb el director i l'orquestra. Bastant desagradable. Un vici de cantant egocèntric que es pensa que només canta ell.  

Nathalie Manfrino era Musetta. Ha fet el pallasso com sol fer però de manera controlada; segurament de manera més verista que el que s'acostuma a veure. Com sempre, l'ària del segon acte revoluciona el galliner i és una de les més aplaudides. Diu que hi ha gent que hi plora segurament perquè no saben que hi diu. En fi, una de les tantes melodies immortals de l'òpera. 

El director Marc Piollet ha seguit uns temps ajustats a la tradició amb algunes aportacions personals que no enterbolien el caràcter de cadascun dels actes. Amb un gest enèrgic i clar i sense batuta, es notava que dominava l'òpera tant pel que fa als instruments com pel que fa les veus. 

L'òpera serveix per als qui ja la coneixem i més aviat bé evidentment per reviure el drama però també per apreciar coses de la música o del text a les quals no hi havíem prestat prou atenció. Jo pensava en el tema de Mimì, que és un prodigi d'orquestració i de sentit teatral i escènic. L'anunci de Mimì es dóna amb el 'Io resto..' del tenor amb un violí sol. Després ve tot el torrent sonor de la corda quan ella truca a la porta i apareixen les flautes i la fusta amb tots els matisos sentimentals al llarg de les seves intervencions. Per acabar amb els dos violins sols del quart acte, que mostren com s'acaba la vida de la protagonista i l'amor a pesar de tot per Rodolfo. El so de Mimì comença essent una intuïció creix fins a convertir-se en una tsunami en la seva ària i es va aprimant fins al final en què només resten els esmentats dos violins sols. 

Una altra cosa. Cada acte porta el seu títol: In sofitta, Al quartiere latino, La barriera d'Enfer i In sofitta. Els títols reclamen l'escena però també es podrien anomenar pels temes que hi tracten: l'amor, la festa, l'adéu i la mort. Els dos primers actes es contraposen als dos darrers: la coneixença i l'adéu, l'alegria i la tristesa, la salut i la malaltia, l'ascens i el descens, l'eros i el thanatos. I la música representa i descriu tot allò que diu el text i fa honor al títol d'aquest bloc: Puccini sap trobar els sons per expressar les emocions dels personatges i ho fa amb motius recurrents però també amb colors propis i amb una orquestració adaptativa. 

Puccini és això: la relació del so amb la lletra. Pocs com ell ho han sabut plasmar. I tot aquest discurs descriptiu es mou al voltant d'un únic personatge que és realment el protagonista: Mimì. Una noia bella amb cara de malalta des del començament que estima com qui broda lliris i roses i que després d'abandonar el seu poeta hi retorna quan és a punt de morir. Els seus 'Si rinasce...' del quart acte són d'allò més emotius i anuncien una revifalla curta que li servirà per declarar el seu amor envers Rodolfo, envers la bohèmia, envers la joventut i envers la vida. Les petjades furtives de la mort, descrites amb el contrabaix al quart acte desencadenaran la tragèdia i les llàgrimes del públic, que és el que Puccini volia.