Fa gràcia que sigui l'excap de comunicació del president de la Generalitat el qui critiqui la tergiversació de la història de l'acte d'homenatge que la plataforma liderada per Joel Joan va realitzar al Palau de la Música Catalana. Fa gràcia que col·loqui en un pedestal les llibertats públiques que ell mateix va conculcar en dir-li al periodista Josep Barbeta que no pararia fins a fotre'l. Fa gràcia també que digui que no es construeix un mite amb mentides. Perquè si hem de parlar de mentides en podem treure unes quantes construïdes per l'esquerra. Per exemple, les que van convertir Lenin i Stalin en poc menys que salvadors de la humanitat, les que afecten el Che Guevara o el règim totalitari i absurd de Fidel Castro. O les relacionades amb les preteses bondats dels "incontrolats" del bàndol republicà durant la Guerra Civil (vegeu el llibre "L'omnibus de la mort. Parada Falset"). O les que han portat al mateix pedestal de la mitificació altres màrtirs pel simple fet d'haver estat assassinats però no pas pel que realment van fer per Catalunya. I fa riure i pena que en el mateix article que escriu el polític es comparin els dictadors sanguinaris Stalin, Hitler i Franco amb Bush pel fet d'haver acabat amb un règim dictatorial. Més que res perquè força gent d'esquerres l'any 1945 demanava a crits a les forces aliades vencedores de la 2a guerra mundial que intervinguessin a Espanya i fessin fora el dictador.
No sé jo que un acte d'homenatge doblat de representació teatral hagi de tenir rigor històric, perquè n'estem farts de veure com es perverteixen obres artístiques per "épater les bourgeois" amb el patrocini de registes propers a la manera de fer de l'articulista. Vaig veure un fragment de l'acte per televisió i em va semblar que era un acte polític, amb una "mise en escène" simbòlica i legítima. Molt em temo que a l'articulista no li molesta tant la teatralització o la tergiversació de l'homenatge com les idees que hi havia al darrera. Tothom té dret a dir la seva en una democràcia. Els qui pensen que Catalunya ha de ser independent i aquells altres que no creuen del tot o gens ni en Catalunya ni en la llibertat.
La llibertat i la independència tenen un preu: la incomprensió; però el sectarisme i el servilisme tenen un preu molt més alt: la submissió.
Escolto amb estupefacció una sèrie de noves notícies que apunten a un intent per part del govern de la Generalitat, i més concretament per part de socialistes i comunistes, de regular i intervenir en aspectes que afecten la intimitat i la llibertat de les persones. Ara volen que els pares estiguin obligats a dir als fills adoptats que ho són a una edat concreta. O volen regular -per llei!- que les parelles es reparteixin les feines domèstiques. És clar que venint de qui ve, un no sap si el que pretenen és realment portar endavant aquest propòsit escabellat i impossible -d'altra banda- o simplement obrir un debat per fer soroll, per fer bullir l'olla dels vots incondicionals.
Per no parlar d'aquest il·luminat que s'anomena Pérez-Moya, la categoria del qual no té res a veure amb el músic -que no deu conèixer- , que pretén consultar els arxius mèdics dels pacients per saber si prenen una medicació que els pugui afectar en la conducció de vehicles. Això sí, per reduir la contaminació i evitar accidents! Com els radars que ha sembrat pertot Catalunya però sobretot a l'àrea metropolitana per tal d'injectar liquiditat a on tothom ja sap, després de limitar la velocitat a 80 Km/h. Això sí, les estadístiques que es donen només són les dels accidents però dels ingressos per sancions no se'n sap res. Perquè aquests 80 Km/h ja no s'han convertit en un límit raonable sinó en una obligació ridícula i paternalista. I eminentment inútil, que és més escandalós, sobretot pel que fa a la reducció nímia de contaminació: només un 4%.
L'expropiació forçosa de l'ús dels immobles és un altre exemple que aquesta genteta volen entrar a casa nostra i que volen dir-nos què hem de fer i com ho hem de fer. I fins i tot ens volen dir què hem de pensar i com hem de pensar. Aquesta és la idea de l'esquerra progre de disseny a casa nostra, que viu a zones residencials de luxe i pregona els pisos de protecció oficial, que porta els fills a col·legis privats caríssims i que després s'omple la boca amb la gran qualitat de l'escola pública. Com en Pep Montilla.
La responsabilitat, i la irresponsabilitat s'estén, però, a tots aquells que callen a pesar de la discrepància, siguin del mateix partit o d'un altre. Per interès acomodatici, econòmic o relacionat amb la vanitat o l'ambició. Aquell politiquet de via estreta que ha dit que calia reeducar la societat és l'exemple més palès d'aquesta voluntat de sotmetre'ns, de privar-nos d'uns drets fonamentals que reconeix la Constitució i que recomana el sentit comú. És en aquests moments que un, molt a pesar de tot i de tothom, se sent reconfortat de pertànyer a un estat on aquestes barbaritats no tindrien l'aquiescència d'una societat adormida, a la qual cal dir que contra aquests atacs cal lluitar tranquil·lament amb la ferma convicció i radical i màxima llibertat.
No es pot dir que l'òpera "Tiefland", del músic Eugen d'Albert hagi estat a casa nostra una òpera de repertori tot i que té elements per a ser-ho: una clara influència wagneriana, una línia narrativa diàfana i, sobretot, el fet que està basada en lobra d'Àngel Guimerà "Terra baixa", que segueix amb precisa fidelitat a pesar d'haver fet alguns canvis en els noms. De fet el canvi més significatiu és el de Manelic per Pedro i el de Sebastià per Sebastiano. Tot sigui per donar un aire més italià a una obra plena de passions mediterrànies per una dona, la Marta. Al vestíbul del Foyer han organitzat una exposició sobre Guimerà i Terra baixa. No era necessari però l'ocasió sembla que ho valia. M'ha fet gràcia veure entre els Manelics que hi eren fotografiats l'excèntric actor i poeta Ramon Tor, amb cara de poca sanitat i posat excessivament histriònic. Entre els més insignes, Enric Borràs, potser l'encarnació perfecta del taujà de cor pur que és Manelic.
L'obra és interessant perquè conserva la marxa narrativa de Guimerà i perquè té una música que passa bé. No hi dubte que d'Albert ha begut en Wagner -i en Lizst, diuen els qui en saben- però tampoc hi ha dubte que hi ha fragments que, o bé perquè són directament populars o bé perquè tenen un alè cert d'opereta, desvirtuen l'homogeneïtat i la qualitat final de la proposta. També la vocalitat és germànica, i no pas pobra. El paper sobre el quals descansa el pilar fonamental de l'òpera és el de Pedro, rol que ha cantat molt bé Peter Seiffert. Amb resistència, entrega i matisacions. Sempre elegant, mai cridaner ni trencat. Potser sí que aquesta òpera és la resposta al verisme italià -com afirma Michael Boder- però aquí les truculències es canten i no es bramen. I es canten amb la veu d'un tenor no diré heroic però sí dramàtic. Tampoc el paper d'ella és gens fàcil: Petra Maria Schnitzer l'ha cantat potser amb menys presència però posant sempre els punts sobre les is. I és que el seu personatge queda, a parer meu, més desdibuixat. El Sebastiano d'Alan Titus ha estat molt correcte sense arribar a despuntar pel timbre ni per la interpretació. Sobta que el baríton sigui, en aquest cas, més poqueta cosa que el gegant de Seiffert, home de gran volum físic i presència escènica. A banda dels protagonistes que formen el triangle fatal destacaria també la Nuri de Juanita Lascarro, que comença a ser habitual com a secundària al teatre. Fiable, de bona veu i bona línia i molt professional. Que duri. També s'ha de dir que entre el gran repartiment principal s'ha colat alguna veu que no hauria de cantar al Liceu: amb greus pobríssims i una impostació deficient. I no direm noms.
L'escenografia de Matthias Hartmann és un poti-poti mancat de personalitat i d'originalitat. ja passo perquè em posin els persosnatges vestits com als anys 20. Això s'entén. El que no he comprès, ni jo ni els de la colla, és la raó de ser de les caixes primeres que mostren uns personatges que poc tenen a veure amb l'obra: un àrab? un executiu de Nova York? un aborigen en calçotets? Més interessant és l'ús multimèdia de les microcàmeres: tot i que no és un recurs nou és efectiu projectar les cares dels cantants en directe sobre una gran pantalla. Una mena de roda vertical i, sobretot, els pans bimbo que van passant en una cinta infinita representen el molí (ai las!). Ara, el més lamentable de tot són els moviments del cor quan Pedro i Marta comencen a estimar-se: les cares de beneits i els moviments lents de braços feien la impressió d'una càmera lenta de bojos sortits d'un frenopàtic. Patètic!
En fi, bon gust de boca en acabar l'obra: ho ha dit en Jonatan i té raó. El balança ha estat bo. Per la novetat, per la tradició; per la lletra i per la música. Escenes a part. Avui que era el dia de la primera òpera de la temporada s'han trobat a faltar alguns habituals als seus seients i a la posterior tertúlia. I una nota de color: una noia francesa crec ens ha aparegut amb la cara pintada de negra i vestida de tots colors com una cendrosa sortida d'un conte, amb una mena de plomall al cap i moviments ridículs que pretenien ser d'una performance. Si el que volia era cridar l'atenció ningú no li ha fet cas i al segon acte ja ni l'hem vista.
Si no fos perquè crec fermanent en les causalitats i en la bona fe dels governs, hauria dit que la concessió a Joan Margarit del Premio Nacional de Poesía i la filtració -desinteressada, és clar- a La Vanguardia de la decisió del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya tenien alguna mena de relació. De fet, posades una al costat de l'altra destil·len una ideologia lingüística significativa i absolutament contrària a l'interès i la supervivència de la llengua catalana. A la pràctica ens estan reconeixent la vàlua literària indiscutible de les nostres lletres en la ploma d'un poeta que, diuen, es defineix com a bilingüe (i la dada no és baladí), i alhora ens estan negant el dret que la llengua catalana tingui el mateix estatus jurídic que el castellà. A Catalunya, que ja és gran! El TC, i amb ell el PSOE i el PP, vénen a dir: donem totes les garanties jurídiques a la llengua catalana per a aquells que encara la parlen i mentre la parlin. Deixem el català per a la poesia però neguem-li la raó de ser a la justícia, o a l'adminisrtració en general. Una vegada més, no es tracta de defensar que el castellà pervisqui sinó de procurar que el català desaparegui. Aquesta filtració a un diari solvent com LV és una bestreta del que ens ve. I del que els ve. Perquè, si es confirma la notícia, aquest estatut és paper mullat, per no fer esment d'un ús poc decorós.
Enmig de tot plegat, es dreça el llibre "Casa de Misericòrdia" de l'arquitecte Joan Margarit, llibre ja premiat i reconegut amb tots els llorers possibles. Ara, el Ministerio, que sempre ha tingut tirada i debilitat per la poesia catalana des de J.V. Foix, reconeix oportunament que la poesia catalana es troba fins i tot per sobre de la castellana. No conec Margarit bé per poder emetre un judici crític sobre la seva poesia però gosaria dir que la seva actitud com a artista és honesta i sincera. Ja en tinc prou. I de tot el que he pogut llegir aquests dies em quedo amb una firmació contundent que subscric: "La poesia és el refugi a on ens arrecerem tard o d'hora. Més enllà de la poesia, la música o la filosofia no hi ha res."
La Núria i jo assistim al concert del Murtra Ensemble, el grup instrumental, que no orquestra, del Conservatori de Badalona. Hi assistim perquè hem agafat dos abonaments i una de les funcions obligatòries era la d'ells. Això ja era en si prou sospitós. Però com que ja coneixem la qualitat i l'ambició del tal grup hi anem amb ganes. El resultat no ha estat decebedor, ni de bon tros, però esperàvem alguna cosa més. O menys, segons com es miri. Han volgut fer un programa homogeni i a fe que ho han aconseguit. El fil conductor del programa era la cançó folk o popular. Degudament passada pel sedàs culte. De primer, les Folk songs de Luciano Berio un italià nascut el 1925. En segon lloc, un quintet de vent intitulat "Un dia d'escola". I per acabar, les cançons de "Façade". de Sir Williams Turner Walton.
Era un espectacle musical però el text, la paraula, hi tenia un paper fonamental. Primer, en la veu cantada de la mezzo Marta Valero; després en les intervencions parlades dels músics, abillats amb bates i aspecte col·legial i finalment amb els recitadors Enric Arquimbau i la mateixa marta Valero. Deu ser una tendència que prové de la fusió de les arts romàntiques però els espectacles de música i poesia -o, en general, paraula- tenen un gran acceptació. Criden l'atenció. I si a sobre hi pots posar una escenografia per mínima que sigui, encara més. No és això, però, el que cal demanar a un grup de música i encara música clàssica. A mi em sembla que la direcció, excel·lent, de Xavier Puig, ha imaginat el programa que li agradava fer a ell però no el programa que li agradava al públic que mig omplia el Zorrilla. Com sempre és un problema de dosis. Es pot fer tot per a tothom i és inútil fer concerts contra el públic, que no ha estat sortosament el cas. Ara, la gent desprevinguda com nosaltres esperàvem un grup instrumental més nombrós i un programa més variat, amb peces que no fossin exclusivament del segle XX.
Del que hem pogut escoltar ens quedem la Núria i jo amb les primeres cançons, estilitzades intel·lectalment però recognoscibles en el seu caràcter i origen populars. Interpretades magníficament per la mezzosoprano Marta Valero. Valero té una veu lírica, no gaire voluminosa, però nítida, cristal·lina, transparent. Ha cantat amb molt gust amb diferents maneres d'emissió: veu de coll sense ressonància, oberta com de musical, més jazzística i forçada i, evidentment, lírica. En totes elles ha excel·lit a donar una veu pura, límpida, amb la justa pressió d'aire, mai forçant, matisant i expressant amb l'instrument i amb la cara i tot el cos. Els seus harmònics són molt aptes per al gènere del lied i queden lluny de l'òpera. I la pronúncia de les llengües que he reconegut ha estat impecable. Posats a trobar algun defecte direm que potser algun final es quedava sense prou suport, que no pas aire, i poca cosa més. A la mitja veu, el pas de pit a cap era una simple delícia. Net, lliure, alat. En una paraula, molt bé.
Una altra cosa han estat les cançons de Turner. Em penso que aquí la lletra era, segons com, més important que la música. I els textos amb ritme però sense música, amb lletres surreals i en qualsevol cas difícils de seguir fins i tot amb el paper a la mà han fet que la suite final fos el menys vistós del concert. Em queda el gust del jazz d'algunes cançons ben declamades per Valero. Pel que fa al quintet només dir que era un divertimento original, breu i poc dens. Una mena d'interludi entre les dues peces diguem-ne llargues.
Cançons populars del segle XX per a un públic no del tot popular.
Diu Boadella amb to i tupé de superioritat intel·lectual:
"Madrid es una ciudad abierta, como lo había sido Barcelona hace 40 años. Barcelona es una ciudad que a través del nacionalismo se ha ido volviendo una urbe provinciana. La endogamia es un mal muy peligroso para lo que puede ser la evolución cultural, política y económica de un país. En Madrid me siento más a gusto y tengo muchísimas más posibilidades que en Cataluña", ha comentat Boadella abans d'afegir que "me siento en Madrid como el rey del mambo".
No em puc imaginar com un individu pot fer-se tan presoner de les seves pròpies paraules i de les pròpies actuacions fns i tot, segurament, en contra dels seus sentiments més íntims. Perquè que estiguis ressentit amb aquest o aquell altre partit o polític de torn ho entenc tal com solen comportar-se alguns polítics en aquest país. Fins i tot diria que és saludable i terapèutic. Però que reneguis de la teva terra, dels teus orígens i que ajudis a tirar pedres a la teulada de la llengua catalana ho trobo indecent. Repugnant. I no oblidem que aquest personatge, fa quatre dies, es tractava d'allò més bé amb tota la progressia del país, singularment la socialista. Era un icone de l'antipujolisme i del cosmopolitisme. Potser va pensar que amb el tripartit la seva incapacitat com a director i com a creador quedaria esmenada a còpia de subvencions i d'il·luminacions poc menys que divines. Potser esperava algun càrrec vistent, com el que ara ocuparà a Madrid. Tots els càrrecs van anar caient i finalment la bilis de Boadella va servir perquè ni fins els de la seva corda es refiessin d'un individu corcat pel ressentiment i l'odi. La seva actuació és, no ho dubteu, per despit. No pas per convenciment. Ell actua -mai més ben dit- per provocar la reacció en nosaltres. Però Boadella ha cavat tan fonda la seva tomba que ni tan sols alguns dels seus assoliments tenen assegurada la immortalitat pretesa. Boadella és el nou Eugeni d'Ors però amb menys categoria i menys intel·ligència. Si hagués calgut, hauria jurat fidelitat a la Falange amb mans sobre la Bíblia i el Quixot. Com ho va fer el filòsof, d'altra banda tan important en el sorgiment del Noucentisme. A mi em sembla que Boadella és l'exemple patètic de la persona que es comporta com un nen petit i que fa el ploricó perquè no ha aconseguit el que volia. I és la demostració palpable que l'art que opta tan sols per la destrucció i no formula cap proposta, bona o dolenta, té els dies comptats. O ha nascut mort. A fi de comptes, si Boadella es mira al mirall veurà insinuades quatre lletres que van fer molt soroll a principis de segle XX però que van morir d'inanitat. Descansi en pau a la vora del Manzanares.
Mentre Iñaqui Ezquerra, Toni Cantó, Arcadi Espasa, Boadella i altres destacats intel·lectuals del cosmopolitisme racial espanyol es manifesten per defensar el bilingüisme a Catalunya -com si no n'hi hagués!-, Google, l'empresa que ha portat a les nostres llars la segona revolució informàtica, ha inclòs el català entre les llengües del seu nou traductor. Lliçó i bufetada alhora per a aquells que volen eliminar el català fent creure als ignorants i als ressentits que defensen el castellà.
Edicions 62 ha publicat una novel·la inacabada de Pere Calders. No hi ha dubte que des d'un punt de vista literari i crític té un interès remarcable: permet conèixer millor una etapa de la seva trajectòria com a escriptor, singularment la que va transcórrer a Mèxic després de l'ensulsiada de la guerra civil i del desenllaç nefast. Sobretot per a Catalunya i per als catalans. Tanmateix, l'edició d'aquesta obra inacabada es dirigeix al gran públic. Jo no sé si una obra a la qual li falten un parell de capítols té gaire interès per al lector de carrer. Per a l'especialitzat segur. Per a l'altre em sembla que, llevat que no sigui un fervent admirador, no tant. O no gens. Jo em pregunto si no és contrariar la voluntat de l'escriptor publicar-ne una obra que ell no va donar a la llum pública en vida. Hagués estat quina hagués estat la seva intenció, estigui documentada o no la seva voluntat de posar-la en paper a les llibreries. Si jo fos hereu de Calders no n'autoritzaria aquesta edició tal com s'ha plantejat: gran públic de consum. Perquè podem començar així i podem acabar alterant parts d'una obra d'art que, de fet i de dret, només pertany legalment al seu autor.
"Josep Maria Pou ha assegurat que el seu objectiu és oferir "el millor teatre", tant dels autors més punters del moment com d'aquells dramaturgs d'obres inoblidables d'entre els anys quaranta i seixanta del segle XX. L'actor i director artístic ha afirmat que hi haurà dues produccions pròpies a l'any, tot i que no ha volgut donar massa més detalls de la temporada. La inversió per recuperar l'edifici ha estat de 3,7 milions d'euros, dels quals 2,2 els han aportat les administracions públiques."
No es pot negar que és una bona notícia per a Barcelona i concretament per al món de la faràndula que l'històric teatre Goya obri una altra vegada les portes i es posi en funcionament amb un projecte i una temporada estable. No sé si tenim casa per tant moble si comptem que a Barcelona -i també rodalies- hi ha teatres i obres per donar i per vendre. Algunes sales perden molt diners perquè amb prou feines omplen de tant en tant. Fins i tot algunes de molt importants. M'imagino que el teatre Goya reneix amb una vocació comercial -que no dubto que serà de qualitat- per tal d'amortitzar tan aviat com es pugui l'enorme inversió que hi han abocat les administracions amigues (2,2 milions d'euros) que no és poca cosa. Com que el gestiona Focus i el dirigeix Pou s'ha optat per crear un teatre especialitzat que no faci ombra a altres temporades. Diu la premsa que s'hi faran obres d'autors "punters" i obres dels quaranta i seixanta. A mi, aquesta limitació em sembla d'entrada sospitosa i poc convenient. No veurem Shakespeares ni Guimeràs? Ni Calderons? Ni tantes altres coses que podrien ser interessants? Aprofitant l'esdeveniment es veu que es publicarà un llibre d'Enric Gallén sobre la història del teatre, que pot ser una peça clau per entendre tota una època teatral determinada de la ciutat. En matèria cultural i en temps de crisi aguda com el que estem vivint tot és bo i ben rebut però no fóra millor deixar fer a cada director, cada sala i cada projecte?
Llegeixo a L'Avui que el teatre Romea ha optat per Alfonso Guerra per inaugurar la temporada 2008-2009. Es veu que hi pronunciarà una conferència amb el títol "La política cultural de la II República". No hi ha dubte que el tema és interessant però cal dir a continuació que al programador li ha interessat més la persona que el motiu. Hi ha milers d'estudiosos a Espanya que poden parlar amb més coneixement de causa del tema que no pas Guerra. En el benentès, també, que a Catalunya hi ha molts historiadors, crítics o simplement persones llegides que poden dissertar millor que un polític. El que sigui i del partit que sigui, amb lleus excepcions. A mi em sembla que un especialista català hagués fet el fet. Però es tractava que vingués aquell que en el seu dia va afirmar que s'havien "cepillado" l'Estatut, aquell que representa el nepotisme ibèric més ranci i la retòrica comunista més desfasada. Fa pocs dies va dir penjaments del president Montilla perquè havia gosat posar en entredit el suport al govern socialista de l'estat. Tot plegat sembla un despropòsit, però si s'analitza més de prop la situació s'entén tot. Resulta que el director del Romea és actualment Calixto Bieito, un vell conegut del Liceu per la seves idees pertorbades i les seves posades en escena excèntriques i provocadores, sovint foc d'encenalls que es consumeix abans que s'acabi la funció. Doncs, l'inductor de la tal provocació és -hi posaria les mans al foc- ell en persona. No en té prou a torturar els artistes, el públic i la crítica amb els seus muntatges infumables sinó que ara porta les seves cavil·lacions intel·lectualoides a fora de l'escena. No sé què farà la gent però no hi ha dubte que aquesta conferència és un bon argument per deixar d'anar al teatre i, sobretot, per arraconar d'una vegada per totes un individu que només cerca amb les seves actuacions notorietat a curt termini i sense contingut.
He dit ja alguna vegada que la Caixa de Catalunya ens té acostumats a exposicions bones o molt bones al seu centre cultural de la Pedrera. Seria llarg fer una llista de les que han marcat la vida cultural barcelonina al llarg de ben bé dues dècades.
Ara ens presenta una exposició antològica, prou extensa, temàticament molt homogènia, artísticament molt destacable i original. Es tracta d'una recopilació d'Ukiyo-e de la Biblioteca Nacional de París. Els Ukiyo-e, expressió que significa literalment 'pintures del món flotant' -que aquí han traduït amb gràcia i encert com a 'imatges d'un món efímer'- són gravats en paper amb tècniques xilogràfiques i pintats a mà amb més o menys detall i més o menys color. Són la manifestació d'una cultura que neix a l'empara de la gran ciutat (Edo, principalment, que és l'actual Tokyo) i d'una nova classe naixent que ha de crear-se la seva pròpia cultura perquè no és acceptada per l'aristocràcia tradicional. En un mot, és un art burgès.
A Catalunya en diem també estampes. Es tracta de recollir d'una manera versemblant, a vegades més o menys histriònica o irònica, imatges de la vida quotidiana, presidides per les persones o per paisatges significatius. No deixen de ser exquisits quadres de costums, un xic idealitzats. Són autèntiques instantànies disparades sense càmera fotogràfica. I els temes són d'allò més variats. A la Pedrera podem veure escenes de teatre, de sumo, de mercat, malencòniques, amatòries, marítimes, paisatges diversos sovint presidits pel mont Fuji. Alguns delicadíssims com les glicines, altres més explícits i menys poètics. Sempre detallistes i naturals. Els Ukiyo-e representen amb perfecció una concepció oriental de l'art que es complau a capturar per sempre petits moments que 'floten' a la realitat japonesa. Com els haikai. En el fons, aquests gravats són com la poesia de Garcés definida per Foix: són finestres obertes al món els vidres de les quals estan entelats per l'alè del somni.
Impagables les memòries de Josep Benet. Valentes, rigoroses, intensament viscudes. I exemplars per a tots. Benet hi conjuga amb una naturalitat poc donada a correccions polítiques el seu catalanisme irreductible, la defensa a ultrança de la democràcia i de la República i la denúncia dels crims que, en època de la guerra i per causa de la revolució obrera, es van cometre a la rereguarda. Aquells comesos contra clergues i seglars els quals, per un motiu o un altre -i sempre d'una manera injustificada-, van pagar amb la vida la fúria d'un règim almenys tan totalitari com el que s'havia d'instal·lar a Espanya a partir de 1939. El reguitzell de detencions, assassinats, purgues col·lectives, èxodes és un no acabar. La personalitat de Benet està dotada d'un doble vessant imprescindible per entendre la persona: és un activista però alhora és un historiador solvent. Això fa que el seu discurs sigui profundament eloqüent i emotiu i absolutament rigorós. Benet desmunta amb la seva actitud diversos tòpics i posa en entredit, des de les mateixes files del republicanisme, i sense vels ni ambigüitats, les atrocitats que es van cometre a casa nostra en nom de l'ideal anarquista. A banda, naturalment, de denunciar les altres atrocitats comeses pel règim militar insurrecte. Venint de qui ve -home d'esquerres, republicà i nacionalista- aquestes memòries tenen un alt valor i serveixen per refermar aquella dita que hauria de ressonar per sempre als temples de la política i de la història: la veritat us farà lliures.
Fa uns quants anys, quan acudia com a col·laborador al programa de ràdio que la Carlota feia a la ràdio del Raval barceloní em va tocar elaborar una crítica sobre el Don Giovanni portat a escena per Bieito. El mateix que acabem del veure al Liceu i que vaig ressenyar en aquest mateix diari. La Carlota, de la qual enyoro els acompanyaments al piano i la seva conversa entusiasta i sincera, m'havia dit que no em reprimís i que escrigués allò que desitjava dir. Ja que és d'actualitat reporto ara aquesta crítica inèdita que es va fer, però, simplement d'oïdes. Ben mirat, però, no m'allunyo pas gaire del que en el seu moment vaig defensar.
"Entre la reconstrucció musicològica i dramàtica amb criteris històrics d’una òpera i la utilització d’aquesta mateixa òpera per donar a conèixer unes idees pròpies hi ha tota una gammade varietats que passen pel bon gust, l’originalitat, l’oportunitat o justament tot al contrari.
L’adaptació espacial, temporal o, directament, argumental de les òperes per part dels directors d’escena obeeix a diversos motius. Un d’ells pot ser sincer i honest i és el propòsit de vivificar un gènere que té uns personatges que pertanyen a un altre temps històric. Hi ha, però, altres motius. Especialment penso en un que no ha estat gaire comentat i que em sembla cada vegada més evident. Es tracta de la gelosia insana —o l’enveja—que determinada gent del teatre recitat sent per un gènere tradicionalque no tan solsno s’acaba de morir —com voldrien— sinó que es renova contínuament i que aplega cada dia més gent d’edats i circumstàncies culturals dissemblants. A diferència, per cert, del teatre de text que es troba immergit en una important crisi de valors i de recursos expressius i també en una crisi d’audiència. Encara existeixen altres motius per comprendre les adaptacions dels registes. N’hi ha un de força antic i gastat i és la provocació gratuïta, feta simplement per gaudir en veure com el públic, posem per cas, del Liceu —que, no ho oblidem, ja no és únicament burgès— s’escandalitza i s’indigna. No és el cas del Don Giovanni que ara es representa al teatre barceloní. El que podem veure és més aviat una provocació moral. Ens vol revoltar perquè ens adonemde la realitat que ens envolta. Pretén ser una provocació amb tesi i ens diu que el món d’ara és un vaixell a la deriva, ple de frivolitat i materialisme, de drogues, de sexe sense amor, de violència gratuïta i acceptada. O bé ple de fuel. En un mot, una desferra. Des d’aquest punt de vista, el director d’escena és un moralista, perquè ens vol alliçonar sobre el que hauria o hauríem de canviar en la nostra societat.
Aquesta proposta és una denúncia feta pública mitjançant una peça coneguda: l’obra de Mozart. I aquí comencen els problemes perquè això ens planteja un dilema maquiavèlic: pot el fi justificar els mitjans? O altrament dit, ¿es pot justificar la manipulació de Don Giovanni per transmetre al públic una tesi que potser tots podríem arribar a compartir? En definitiva, la manipulació d’aquesta obra ens obliga a pronunciar-nos sobre la finalitat de l’art: ¿ha de ser un espai per a l’evasió i l’escapisme o, per contra, ha de ser un instrument per prendre consciència d’un món injust?
En qualsevol cas el que sí es pot dir és que la lectura de Bieito no és coherent perquè ha canviat coses respecte de la versió de Londres. I això és senyal que vol notorietat o bé que és un cagadubtes que no sap on va. O una cosa pitjor: que ha cedit davant les pressions de la direcció del teatre. A mi, per exemple, m’hauria agradat veure com els símbols del madridisme eren trepitjats per Leporello en un acte de fanatisme irracional. Això demostra que Bieito és un covard. I un còmplice de la direcció del Liceu, que també ha actuat covardament perquè ha volgut programar una posada en escena polèmica, violenta i fins i tot absurda però ho ha fet fora d’abonament i col·locant les entrades a empentes i rodolons; és a dir, ha volgut provocar però sense molestar gaire. Sembla mentida que no s’hagi seguit la política incendiària d’altres ocasions!
Què ens queda, doncs, al final? Una interpretació general de bon nivell i, sortosament, la música de Mozart. Perquè l’òpera sense escena continua essent òpera però l’òpera sense música no és res. A vegades, ni tan sols teatre."
Assistim de rebot a la coneguda òpera de Mozart Don Giovanni programada a fora de la temporada alhora com un reclam per als iconoclastes i com una mostra de pudor -i de por- per part de la direcció del teatre. Sabedors que al director d'escena encarregat de portar-la a terme li agrada la polèmica i tenint en compte que ja havíem tingut el gust de poder-la veure sobre les taules del Liceu, han decidit que és millor aixecar una polseguera controlada. I l'estiu és la millor època per representar-la. Ja comença a ser tradició que el GTL recuperi als mesos d'estiu produccions emblemàtiques o significatives per bé o per mal. No és dolenta la idea tot i que als qui ens agrada l'òpera voldríem que això es produís, si fos possible, cada mes i no cada 12.
El fet és que la producció no és en si dolenta perquè converteix el protagonista en un personatge amarat dels vicis de la nostra societat: droga i sexe principalment. El director d'escena ho expressa així i crec que molts podem compartir si no totes, sí la pedra angular de la seva visió:
“Amaba y amo esa música pero, como descubrí más tarde, tampoco estaba especialmente interesado en el mito de Don Juan; para ser más exactos me fascinaba una pequeña parte de este tópico universal. Me aburría la idea del Don Juan símbolo viviente de la seducción masculina, de la agresividad y la potencia sexual, del conquistador irresistible, del hombre audaz… Todo eso me sonaba a manido, adulterado y convertido en cliché manierista. En cambio descubrí en este “dissoluto punito” la energía desesperada del hombre que convierte el placer en el fin de todas sus acciones. Fantástica fotografía del tiempo que vivimos. La imagen de mi Don Giovanni se fue conformando en mi imaginación. Un atractivo hedonista en la edad en que lo más común es considerarse todavía inmortal. La búsqueda de los límites de la existencia. El placer, siempre el placer, el egoísmo, la muerte y, cómo no, la nada.”
I, en efecte, Don Giovanni més que un símbol de masculinitat i de burlador de via estreta és un perfecte mal parit, un delinqüent sense límits el lema del qual podria ser “Forçar la filla i matar-ne el pare!”. No són paraules meves sinó del mateix personatge. Des d'aquest punt de vista es pot justificar l'acostament a un segle XX histriònic en què el plaer, l'hedonisme i el jo se sobreposen a qualsevol sacrifici o solidaritat. Perquè es confon la llibertat responsable amb la llibertat acomodatícia. O el llibertinantge, que és el que predica Don Giovanni. Ara bé, el plantejament del director és essencialment truculent, histriònic en excés, aparatós. I brut. El que en l'òpera original és una justícia divina aquí es converteix en un assassinat mancomunat de tots els personatges traïts pel pocavergonya de Don Giovanni. En definitiva, ens trobem a una altra escala i dins un altre temps, en una visió moralista de l'òpera en qüestió.
Els experiments operístics, com qualssevol altres no són en si bons ni dolents. Aquí hi ha, tanmateix, una mena de brutícia sobrera que impregna determinats moments de l'òpera i que la fa més que discutible. Aniré al gra: em refereixo a la mamada que li practiquen a Leporello, a la cardada a què se sotmet com qui no vol Zerlina i, sobretot, a la brutícia de l'àpat del segon acte. Allò ja no és pantagruèlic; allò és un autentic femer que a punt va estar de causar un accident laboral a la colombiana Juanita Lascarro. Bé, i a què treu cap això? Un pot dir que és una posició moralista renegar d'aquestes escenes. Però, seria fals, perquè al·legaríem que el director podria haver fet sortir Don Giovanni cagant a la tassa i en directe. Hauria estat un cop d'efecte! Però innecessàriament exhibicionista. A mi em va fer mal a la vista veure malbaratar menjar en directe com a signe d'una opulència mal entesa. Amb el menjar no es juga. I amb el que es va llençar en directe per complaure la vanitat del director d'escena jo vaig calcular que haurien pogut menjar tot un dia una família de quatre persones. I prou bé.
Sigui com sigui, el resultat de tot plegat és, com sempre, més musical que no pas una altra cosa. Els solistes, a pesar de l'escenografia esperpèntica i dels moviments impietosos a què els sotmetien van sortir airosos de les seves intervencions. Jo esmentaria el Leporello però també Zerlina, Anna, Masetto. No tant Don Giovanni ni el Comendatore. L'orquestra correctíssima sense res remarcable que enteli la feina ben feta.
Llegeixo al Magazine de La Vanguardia de finals de juliol un article d'un tal Andrés Trapiello que pretén, amb aquella punta de provocació que usa l'esquerra acomodada, desacreditar l'ús de la corbata. Ja és ben cert que cada vegada més a la nostra realitat més immediata la corbata és una peça de vestir que s'usa menys. Cada vegada menys. Potser perquè fa nosa, per una qüestió pràctica, sobretot. Però no tan sols. És cert també que la corbata pot ser símbol del capitalisme, de l'ostentació, dels diners, vaja. Però d'aquí a pretendre que cal desterrar la corbata a perpetuïtat, és una temeritat i una provocació que es pot contestar de tres maneres. De fet, sempre les provocacions es poden contestar de tres maneres: amb la indiferència -que és la millor, potser-, amb l'argumentació i amb l'insult més o menys irònic, més o menys directe. A vegades és, de totes totes, usar la tercera via, per molt que pesi als demòcrates, als socialistes de pa sucat amb oli o als primmirats. Però la majoria de vegades n'hi ha prou d'esgrimir uns quants arguments o de fer un prudent i menyspreador silenci.
Jo ara vull donar arguments que justifiquen l'ús d'una roba tan marcada per l'estigma del capitalisme. No cal dir que la tal peça té una tradició secular i que no és nova en aquestes latituds. Més aviat diria que si hi ha una peça singular per als homes a occident aquesta és la corbata. Perquè ja em direu en què s'ha de distingir un home ben vestit si no és per la corbata. S'han fet intents de modificar les americanes dels vestits d'una manera substancial. En va. Torna, amb pocs canvis l'americana de sempre. La corbata és -diuen els de sempre- un signe d'estatus econòmic i és fals. Quants treballadors, obrers dels serveis del segle XX i ara XXI, han d'utilitzar corbates per a les seves feines. Si no hi hagués corbates els comercials de les entitats financeres, els venedors de moltes coses, els músics o els advocats d'infanteria no serien el que són. I alguns no ho serien perquè no els deixarien i altres perquè no voldrien. Potser alguns pensen que la corbata és una manera d'elitisme, de diferenciar-se de la plebs. Però és només una forma de mirar-se les coses. Perquè l'elegància no és tan sols un lluïment cap als altres sinó una manera d'estar bé amb un mateix i de sentir-se digne i respectable. Però no pel fet de tenir més possibles que un altre, per sentir-se amb una vanitat més recompensada. Hi ha obrers que els dies de festa o en diades assenyalades i especials porten la corbata amb gran dignitat i gent amb molts diners en els quals la corbata agreuja el fàstic que hom pot sentir envers ells. I a l'inrevés. No cal dir que a casa nostra hem tingut un militant anticorbata que ha estat Conseller en Cap del govern de la Generalitat, cosa que fa una certa vergonya tractant-se d'un representant públic de primer rang del nostre país. A Espanya, una persona tan progressista com José Bono ha hagut de cridar a l'ordre un ministre del govern espanyol perquè aquest s'havia tret la corbata en protesta pel consum d'energia en l'aire condicionat. Aquests apòstates de la corbata i militants de l'estripada pretenen crear una societat més democràtica a còpia de fer-la menys elegant. I potser fins i tot pretenen uniformar-la, com a Xina. Cosa que no vol dir que determinats formalismes respecte de la corbata quedin desterrats en pro del pragmatisme.
I és que marcar la corbata, o una mena de corbata, com a signe de posició social o econòmica real o desitjada és una bestiesa o un error, com és un error marcar com a signe comunista la barba, en els homes, és clar. Que és com dir que qualsevol generalització és falsa. Fins i tot potser també aquesta.
L'entrada que estava destinada perquè la Núria anés a veure el ballet de Lausana ha servit per treure'm una mancança de sobre. A qui l'importa el ballet aquestes alçades al Liceu? El ballet, que havia anat de la mà de la música i més concretament de l'òpera, ha cobrat una independència que alhora l'ha beneficiat i perjudicat. Si abans els ballets s'incardinaven en les òperes d'una manera natural i tradicional, ara el ballet com a espectacle té la seva pròpia entitat. I, doncs, s'ha allunyat del teatre amb música. Em sembla que hi hem sortit perdent tots però el fet és que si vols anar a veure un bon ballet com el que presenta la companyia de Béjart t'has de gratar la butxaca i no n'hi ha prou d'abonar-se a una temporada ordinària del GTL.
El ballet que ens presentava la prestigiosa companyia suïssa era una mena de testament coreogràfic del seu creador, Maurice Béjart. Un testament agosarat i més proper a la música popular de chansonnier que no pas a la gran òpera. Hi ha una cosa que jo discuteixo d'entrada i és el fet que la música que es balla sigui enllaunada. No m'agrada, en principi. Com a concepte. Però la meva mare dóna raons fonamentades per usar-la en un espectacle. La música en directe no té mai un temps definit i, en darrera instància aquest sempre depèn del dia que tingui el director. En resum, que és molt més difícil quadrar els temps de la música amb els moviments de l'escena. Com sempre, en tot hi trobareu avantatges i inconvenients. La música de disc té alguna cosa d'impostura però és, pels motius indicats, efectiva. I si la megafonia és bona -com és el cas- i les interpretacions també, em sembla que ens hi haurem d'anar acostumant.
Deia que l'espectacle "L'amour-la Danse" és una mélange de peces molt diverses que tenen, però, un sol fil conductor: l'amor. Un amor que traspassa fronteres geogràfiques però també temporals i mentals. Perquè Béjart té al cap dos homenatges que vol retre a dues persones especials: el seu primer ballarí, Jorge Donn, i Freddy Mercury, ambdós devastats per la Sida quan encara no se sabia com lluitar-hi. És un homenatge sincer i sentit on tothom es pot sentir representat encara que tingui una evident base homosexual, dit sigui això sense cap mena d'ironia i amb el màxim respecte. Per l'espectacle desfilen músiques ètniques, populars, pop i rock i algunes peces de música clàssica. Béjart sembla dir-nos que com la música, l'amor no té categories ni pot ser encasellat en amors bons i amors menys bons. I segur que té raó. Una especial atenció dispensa a Brel, sobretot (3 chansons), i a Barbara, que amb una veu meravellosament innocent i impostada canta la magnífica i trista cançó "Dis, quand reviendras-tu". Heus-ne ací el resultat.
Voilà combien de jours, voilà combien de nuits, Voilà combien de temps que tu es reparti, Tu m'as dit cette fois, c'est le dernier voyage, Pour nos cœurs déchirés, c'est le dernier naufrage, Au printemps, tu verras, je serai de retour, Le printemps, c'est joli pour se parler d'amour, Nous irons voir ensemble les jardins refleuris, Et déambulerons dans les rues de Paris,
Dis, quand reviendras-tu, Dis, au moins le sais-tu, Que tout le temps qui passe, Ne se rattrape guère, Que tout le temps perdu, Ne se rattrape plus,
Le printemps s'est enfui depuis longtemps déjà, Craquent les feuilles mortes, brûlent les feux de bois, A voir Paris si beau dans cette fin d'automne, Soudain je m'alanguis, je reve, je frissonne, Je tangue, je chavire, et comme la rengaine, Je vais, je viens, je vire, je me tourne, je me traîne, Ton image me hante, je te parle tout bas, Et j'ai le mal d'amour, et j'ai le mal de toi,
Dis, quand reviendras-tu, Dis, au moins le sais-tu, Que tout le temps qui passe, Ne se rattrape guère, Que tout le temps perdu, Ne se rattrape plus,
J'ai beau t'aimer encore, j'ai beau t'aimer toujours, J'ai beau n'aimer que toi, j'ai beau t'aimer d'amour, Si tu ne comprends pas qu'il te faut revenir, Je ferai de nous deux mes plus beaux souvenirs, Je reprendrai la route, le monde m'émerveille, J'irai me réchauffer à un autre soleil, Je ne suis pas de celles qui meurent de chagrin, Je n'ai pas la vertu des femmes de marins,
Dis, quand reviendras-tu, Dis, au moins le sais-tu, Que tout le temps qui passe, Ne se rattrape guère, Que tout le temps perdu, Ne se rattrape plus...
Béjart es permet amb tot el dret mesclar Berlioz, Stravinsky, Bellini o Strauss amb músiques del Txad o de Palestina i naturalment Queen i U2. Tot seria fútil si la qualitat dels ballarins no estigués per sobre del que és excel·lent o si les coreografies no tinguessin l'originalitat i la gosadia necessàries per fugir de l'adotzenament. Vull destacar la ballarina catalana Elisabet Ros, que s'ha fet un lloc en l'exigent companyia i que fa números de solista amb la perfecció i elegància requerides. Seria injust, però, fer sobresortir un nom per sobre d'un altre. Poques vegades he vist la sincronització de moviments, l'elegància i la modernitat de les coreografies i el sentiment evident que hi posen els seus membres, que si no hi fos els delataria ràpidament. Béjart Ballet Lausanne és un grup d'amics i amigues que ballen per plaer i ho fan molt bé. Són molt exigents amb ells mateixos i amb les coreografies que presenten però sobretot intenten comunicar alguna cosa al públic. I no hi ha dubte que ho fan.
