MANIES DE CANTANTS

Hi ha un fenomen fascinant en el món musical i és el cantant. No pas la veu, que pot ser sublim, ni tampoc la música, que sovint és l’excusa, sinó l’ésser humà que canta. Un organisme complex, propens a la hipersensibilitat climàtica, amb una imaginació capaç de convertir una lleu sequedat de gola en un pronòstic de catàstrofe vocal imminent. Aquests individus, sovint hiperbòlics però encantadors (vaja, no tots) acumulen manies i dèries com d’altres acumulen imants de nevera. I cada mania, és clar, té una justificació inapel·lable i insubstituïble: «Jo necessito això perquè si no la veu no em respon». Que pot ser cert o no i normalment no ho és. En molts casos, la relació entre causa i efecte és tan tènue que faria envermellir un estadístic. És una qüestió de ritual, de superstició, però no vol dir que no funcioni.

La veu és l’únic instrument que no pots desar dins una funda ni enviar a reparar si fa soroll. Tu mateix ets l’instrument. I és clar, això genera una mena de neurosi funcional: el cantant sent que, si no controla alguna cosa —qualsevol cosa—, tot se’n pot anar en orris. D’aquí neixen els rituals: tasses d’herbes que no beuria ningú amb dos dits de front, mocadors i abrigalls a ple juliol, escalfaments que semblen conjurs druídics, i aquella tendència, tan comprensible com ridícula, de fer un agut de prova al lavabo per comprovar si el miracle encara funciona. En una ocasió que cantàvem la Petite messe solennelle de Rossini ㅡ que no és ni petita, no sembla una missa i de solemne en té ben pocㅡ recordo que el tenor abans de sortir va haver de comprovar si encara tenia el La, el ditxós La que tant espanta especialment aquells que no el tenim fàcil. No hi ha una sola escolania, cor amateur o conservatori que no hagi viscut aquest espectacle íntim, aquesta por cerval, aquesta verificació injustificada. El La el tenia i de quina manera però abans de sortir tot és inseguretat. És com entrar en un fangar o uns sorrals movedissos. Quan un fa una conferència se l’ha preparat prèviament i com més ho hagi fet millor sortirà. Però cantar és un acte immediat i en certa manera imprevisible. No són idees, és una qüestió física difícil de governar. 

Tot això, però, no és sinó la superfície d’un fenomen molt més primari, que és l’angoixa. Una angoixa que no surt del no-res. Surt del risc i de la inseguretat. Cantar en solitari és posar-se davant del públic amb l’única protecció d’unes cordes vocals que aquell dia poden haver decidit ser lleials, rebels o directament indiferents. És com sortir a córrer amb un turmell que coneixes massa: pot aguantar perfectament o pot fer figa en el moment menys oportú. I el cantant ho sap. Per això alguns, abans de cantar una peça compromesa, passen per un petit calvari interior que oscil·la entre la lucidesa i el drama shakesperià. No li ho desitjo a ningú.

La seqüència acostuma a ser així: el cantant nota que no està al cent per cent —mai no ho està— i, immediatament, activa el radar apocalíptic. Un lleu vel a la gola? Senyal inequívoc de col·lapse fatal. Un agut una mica rígid a l’escalfament? Tragèdia grega a la vista. Una sensació de cansament general? La mort artística, però amb bona educació. Tot plegat no és més que una manera de dir-se: «No estic prou bé». I això, davant una peça que exigeix presència, és un còctel infal·lible per despertar els dimonis de l’autoexigència.

Curiosament, el públic no acostuma a ser tan exigent ni cruel com el cantant imagina. És clar que depèn d’on. De fet, molta gent escolta amb admiració cordial, sense criteri excessiu ni lupa crítica. Però el cantant projecta sobre la platea una mena de tribunal suprem, capaç d’escoltar fins a l’última imperfecció i jutjar-la amb severitat apocalíptica. És igual si el públic és exigent o si només hi ha quatre coneguts avorrits: el cantant hi veu sempre una amenaça a la seva idea interna de com hauria de sonar.

I aquí apareix un element interessant: la percepció interna. El cantant escolta la seva pròpia veu des de dins, amb tots els ressons del crani i totes les distorsions de l’autoconsciència. El resultat és un diagnòstic sistemàticament més pessimista que la realitat. Allò que ell o ella percep com una oscil·lació intolerable, el públic sovint ho interpreta com a expressivitat. Allò que el cantant viu com un vibrato inestable, l’oient ho sent com un toc d’humanitat. Però la ment del cantant té una capacitat admirable per exagerar els defectes fins a convertir-los en drames. Un cantant veritable mai no està satisfet de si mateix. I això és bo i dolent alhora. Us ho puc ben dir. A mi mai no m’ha agradat la pròpia veu: la veig com a nasal, poc timbrada, un xic pesant. En canvi, el públic més divers, entesos o no, pensen una altra cosa. I una s’acaba convencent que alguna cosa deu tenir de bona i als altres no els desplau.

Les manies ajuden a compensar aquest desequilibri. No el resolen, però el fan suportable. La infusió de farigola fa exactament el mateix que faria un got d’aigua calenta o natural ben normal, però com que s’ha convertit en un ritual, genera una sensació de protecció i recer. La bufanda o el mocador no tenen cap poder màgic, però fan l’efecte psicològic de custòdia. I l’escalfament etern —de vegades útil, de vegades no— actua com una pregària laica: si faig tot això, potser no fallaré. A voltes funciona, a voltes no. Però crea una litúrgia que ordena el desori mental del cantant.

La gestió real, però, no passa per aquests sortilegis, sinó per tres factors més seriosos.

El primer és la tècnica. Una tècnica sòlida redueix la variabilitat del dia a dia, igual que uns bons fonaments arquitectònics aguanten un edifici encara que faci vent. La tècnica no pot eliminar els mals dies, però els fa menys perillosos. I la tècnica no és més que gimnàstica vocal portada al nivell professional.

El segon és l’acceptació que la percepció interna no és fiable. Personalment, he vist cantants sortir enfonsats de l’escenari convençuts que havien perpetrat un desastre, mentre el públic els dedicava aplaudiments entusiastes. El drama només era dins el seu cap. El món exterior no ho havia ni sospitat. Això un hom ho comença a entendre quan es fa grandet.

El tercer és la convivència amb el risc. Cantar és exposar-se. No hi ha cap manera d’eliminar del tot l’angoixa, perquè forma part del negoci. Un cantant que no experimenta ni una mica de vertigen abans de sortir a l’escena probablement tampoc transmetrà gran cosa. La por és el preu que es paga per tenir una veu viva, humana, capaç de trontollar i de brillar.

En el fons, les manies són només una manera sofisticada d’intentar domesticar la incertesa. I l’angoixa, lluny de ser un defecte, és un recordatori que cantar importa. Que allò que faran no és un gest mecànic, sinó una transmissió d’energia emocional amb un instrument que no es pot reemplaçar.

Així que sí, els cantants tenen -tenim- manies. Moltes. I les tindran sempre. Però si les mirem amb una mica de distància, el que apareix no és una colla de supersticions absurdes, sinó la prova que darrere d’aquella veu que travessa una sala hi ha una persona fent equilibris damunt un fil molt prim. Un fil que de vegades es mou, que de vegades tremola, que a voltes aguanta i que, en els millors moments, sembla directament invisible.

I potser és aquesta inestabilitat —aquest risc que el cantant coneix millor que ningú— el que fa que, malgrat les manies i els nervis, quan una frase surt ben dita, quan la veu s’alinea i tot flueix, el resultat tingui un pes emocional que cap altre instrument pot replicar. Perquè cantar, al final, és una aventura per a valents, però valents que es prenen una infusió absurda i es posen un mocador en ple estiu. I mira: si funciona, qui som nosaltres per discutir-ho?

REVISITACIÓ DEL POEMA «NADAL», DE SALVAT-PAPASSEIT

Quan rellegeixo «Nadal» de Joan Salvat-Papasseit, tinc la sensació d’entrar en una casa petita, humida, d’un barri popular arran de mar de Barcelona a la nit. No una nit qualsevol: la nit de Nadal de fa molts anys, del 1919 o 1920. I el poema, més que una descripció, és una experiència: una sensació que comença fora, al carrer, i que s’endinsa a la cuina, a la intimitat familiar, fins a tocar la consciència. La seva estructura segueix aquesta mateixa progressió: del soroll popular al silenci interior, de l’espai compartit al recer del jo moral.

El primer que sento és la simbomba. No és un instrument precisament agradable: té un so brut, profund, que sembla emergir de la terra. Sembla més que un instrument de percussió un pet d’un bou. Aquesta foscor sonora desagradosa fixa l’atmosfera de l’escena. No ens trobem davant el Nadal amable, ple de llumets al passeig de Gràcia. Ens trobem en un Nadal de gent humil, d’un barri que encara fa olor de mar i de carbó. De sobte apareix també el carro —el carro dels apis— que travessa l’empedrat. El soroll metàl·lic, repetit, insistent, ressona com un martelleig que sovint només perceben els qui viuen a tocar del mercat. I aquí ja entenc que el poema no vol sublimar la realitat sinó ancorar-s’hi. Salvat parteix de l’experiència concreta: la nit concreta, el carrer concret ㅡ Giné i Partagàs—, el carro concret. Aquest és el seu punt de partida. Una evocació? Potser sí. Però pot ser també un record ben recent del traginers que porten el carro a jóc. O una visió directa.

Quan entro a la segona estrofa, el poema es trasllada a la cuina. Hi veig la llum groguenca del braser, un racó que escalfa. És un contrast notable amb la foscor exterior: el braser és un petit sol domèstic. A la cuina, els de casa han farcit el gall, com sempre. La tradició continua, fins i tot quan hi ha poc per posar sobre la taula. I, entre vapors, apareix la lluna: una lluna que sembla plena, però que no ho és del tot. Aquest «apar» —aquest semblar— és crucial. El món s’il·lumina a mitges: ni és del tot lluminós ni del tot fosc. És un Nadal incomplet, com si hi hagués alegria, sí, però una alegria apedaçada, insuficient.

En aquestes dues primeres estrofes, el poema es limita a mostrar. És descriptiu, objectiu, en aparença. Però ja hi ha una tensió: mentre la ciutat canta i la família prepara el dinar, el poeta observa amb un punt de recança, com qui sap que aquella felicitat té esquerdes. I no tan sols en aquella casa. 

I és llavors quan entra la tercera estrofa, que funciona com una porta a una estança més profunda. Ja no hi ha descripció, sinó reflexió. El poema se situa en el futur immediat: demà, quan seuran a taula, s’adonaran que ja ha nascut Jesús. És un futur que no anuncia alegria, sinó consciència. L’endemà és el moment en què la família, encara que sigui «tan pobre com és», oblidarà els pobres. I aquí hi ha el gir fonamental del poema: el jo poètic es reconeix pobre —materialment pobre— però denuncia també una altra pobresa, més perillosa: la pobresa moral. La de la gent que celebra una festa que predica la germanor mentre es gira d’esquena a qui més ho necessita.

Aquest doble sentit de la pobresa és una de les troballes més punyents. En un sol vers, el poeta es col·loca enmig del conflicte: ell és pobre, però no està exempt de culpa. No parla d’«els pobres» com uns altres: és un d’ells, però això no l’eximeix d’oblidar-los. L’oblit és transversal, democràtic, quasi inevitable. I és aquesta consciència, precisament, la que fa que el poema no sigui una acusació cap enfora, sinó una confessió.

Quan el poema anuncia que Jesús els «mirarà un moment», es crea una imatge de gran força. No és la mirada severa d’un jutge, ni la mirada tendra d’un infant. És una mirada breu, intensa, que exposa la veritat: la distància entre allò que es predica i allò que es fa. No calen grans sermons: n’hi ha prou amb aquest instant. I, finalment, l’infant plora. Aquí el poema deixa una porta oberta, gairebé deliberadament ambigua: plora Jesús, o plora el poeta? Sense entrar en disquisicions teològiques, ambdues coses, probablement. L’infant que plora és un reflex del poeta que sent la contradicció, la tristesa, la inadequació entre el que hauria de ser el Nadal i el que realment és.

En aquesta lectura, el poema és un tríptic: carrer, cuina, consciència. Però és també un procés espiritual: percebre, comprendre, adonar-se’n. No hi ha cap gest grandiloqüent, cap voluntat de trencament ideològic. Hi ha, en canvi, una sinceritat absoluta. Salvat no parla «dels pobres» des de fora, ni des d’una ideologia; parla des de la seva vida, des de la precarietat d’un home amb família, amb responsabilitats, amb dificultats, amb contradiccions. El Nadal que descriu no és un símbol: és un record que pesa.

La manca de puntuació contribueix a aquest fluir de pensament. El poema circula com una respiració nerviosa relativament, sense murs entre una imatge i l’altra. Però alhora la mètrica —alexandrins amb disciplina prosòdica— aporta una estructura ferma absolutament clàssica. El contrast entre l’aparença lliure i la construcció estricta revela un poeta que treballa amb precisió gairebé artesanal. Diuen que Salvat pregonava que no s’havien de comptar síl·labes, però ell en comptava. En aquest poema, tot és exacte: les rimes, els accents, els paral·lelismes. I aquesta exactitud no és ornament: és una forma de donar solidesa al que vol expressar. És com si digués: encara que el món sigui fràgil, el poema no ho serà. I a fe que no ho és!

Hi ha, a més, una ironia subtil: mentre al carrer ressonen instruments populars —la simbomba entre d’altres— el poema s’organitza amb disciplina clàssica. És com si Salvat ajuntés dos mons que a la seva Barcelona no sempre convivien bé: la cultura popular i la cultura literària. El poema és un pont. I és justament en aquest punt de contacte on el text troba la seva veritat: un poeta culte parlant d’un món humil des de dins, sense condescendència, sense estetitzar la misèria, sense caure en el sentimentalisme. D’altra banda, el poema és un trànsit des de la foscor inicial cap a la llum personal de Jesús, passant pel «gas tot encès» de la segona estrofa. També una progressió del brogit exterior al silenci interior passant per la llar familiar. I la tercera farà butllofes als de sempre: el poema va de la societat a la fe passant per la família. I és un viatge cap a l’interior i cap a la consciència. També un viatge des del fred a l’escalf, primer de la casa i després de Jesús.

Quan acabo de llegir el poema, el gest final —el plor de l’infant— continua ressonant. És un plor que no tanca res, que no resol res, que no alleuja res. Però és un plor necessari i una mirada que ens tenalla i interpel·la com cap altra. És la prova que el poeta ha entès el Nadal no com una festa sinó com un repte moral. El Nadal que ens presenta no és un ornament: és una interpel·lació: qui som, què celebrem i què oblidem.

I el poema, precisament perquè no imposa res, perquè només mostra i confessa, acaba convertint-se en una invitació. Una invitació a mirar el món amb més humilitat i més lucidesa. A reconèixer que la pobresa —material i moral— no ens és aliena. A entendre que, a vegades, la mirada d’un infant és suficient per desmuntar-nos.

I que, de vegades, quan sembla que és ell qui plora, en realitat som nosaltres els qui ho fem.

MÉS BOLIS VERMELLS!

Durant aquests darrers anys, alguns corrents pedagogistes han decidit que el boli vermell era gairebé un instrument de tortura emocional. La seva lògica era simple: si marques un error en vermell, l’alumne es pot sentir jutjat, exposat, fins i tot ferit. El resultat d’aquesta obsessió per no ‘traumatitzar’  ningú ha estat una escola on es corregeix amb colors pastel, però on sovint s’evita corregir de debò.

És hora de dir-ho clar: l’error ㅡ depèn de quin, és clarㅡ no és un delicte, però tampoc un tabú. I el vermell no és sang, és informació. I important. 

L’infant o el jove que mai no veu un error subratllat amb claredat és un infant que no sap exactament què coi ha de millorar. La pedagogia que evita la frustració és una pedagogia que també evita l’aprenentatge profund i seriós. Perquè aprendre implica ajustar, corregir i —sí— equivocar-se. I això vol dir assumir que alguna cosa no s’ha fet bé. O que es pot millorar. La frustració és desagradable, d’acord. Però també és un mecanisme d’orientació: marca el camí de la superació i de l’esforç. En el benestès que aquí s’equivoca tothom. Tot-hom! (i tot-don). 

No s’han de convertir les correccions en una cursa d’humiliacions, ni confondre el rigor amb el sadisme. I hi ha gent que ho pensa així i s’erra de mig a mig.  Però tampoc cal disfressar l’error amb suavitzants cromàtics mentre proclamem que cada alumne ‘ha fet el que ha pogut’. El que importa no és el color del boli, sinó la veritat que comunica. I aquesta veritat, sovint, és que hi ha treball per fer. I aquest treball tothom ㅡ més gran o joveㅡ l’ha de fer.  

Paradoxalment, l’obsessió per evitar traumes pot acabar generant adults incapaços de tolerar el primer contratemps. I ho veiem des de fa anys a les aules i a la vida. Si mai no han experimentat la petita punxada de veure un error marcat en vermell —i entendre’l—, com gestionaran judicis professionals, revisions, retrets o fracassos reals? La frustració administrada amb criteri no trenca ningú ans al contrari: enforteix. Abans que la policia t’ho hagi de fer entendre, si la deixen. 

Tornem, doncs, als bolis vermells. No com a símbol d’autoritarisme, sinó de respecte intel·lectual envers els alumnes. Corregir-los amb claredat és una manera de prendre’ls seriosament en consideració. Amagar-los la veritat és tractar-los com a fràgils, i això sí que és paternalista. D’un paternalisme condescendent woke insuportable. 

Un bon mestre no busca fer mal, però tampoc busca maquillar la realitat. El vermell no és un càstig: és una brúixola. I si eduquem generacions senceres perquè el color de la correcció no els espanti, potser entendran que la vida també es corregeix així: marcant el que no funciona per poder millorar-ho.

LA MÚSICA COM A TERÀPIA: UNA FORÇA QUE ENS ORDENA DES DE DINS

 

La música és un dels pocs fenòmens humans que, essent completament intangible ㅡ llevat dels subwoofersㅡ, té la virtut de transformar-nos d’una manera absolutament real. No es pot tocar, no es pot retenir, no ocupa espai, no es veu, però deixa una empremta en la nostra vida emocional més clara que molts fets materials. És aire vibrat, i tanmateix ens colpeix amb la contundència d’una experiència vital. Aquesta paradoxa explica part del seu poder terapèutic: allò que no podem agafar amb les mans és precisament el que s’escola més fàcilment entre les defenses que hem construït amb els anys. La música pot vèncer la fortificació més sòlida del cos i del cervell. 

La funció terapèutica de la música no s’esgota en el tòpic de «relaxa, acompanya, consola». És una simplificació evident. La música és una estructura emocional que ens reordena per dins. No ens diu què hem de pensar ni com ens hem de sentir, però modela la nostra disposició interna, ajusta la tensió invisible de l’ànima, dona forma a allò que abans era un magma caòtic. És una mà que ens acarona o colpeja però és també un mirall. Quan escoltem una peça que ens sacseja, no estem simplement rebent estímuls auditius: estem posant ordre en un espai íntim on, sovint, no havíem gosat entrar.

La seva força consisteix en el fet que opera en un pla on la paraula no arriba. La paraula persuadeix, argumenta, remet a idees. La música, en canvi, actua. Ens fa sentir sense passar pel filtre del discurs, de la ment. És una experiència que toca, literalment, una zona del nostre psiquisme que viu més enllà de la lògica. I és precisament aquesta immediatesa el que la converteix en un instrument terapèutic tan poderós. No cal entendre-la perquè faci efecte. No cal ser racional perquè actuï, mireu si no els animals. De fet, sovint l’enteniment destorba quan escoltem música que ens agrada. 

Quan la vida estreny —i la vida, sovint, estreny més del compte— la música no elimina la dificultat, però la fa assumible. Hi ha moments en què només una peça musical és capaç d’obrir l’espai necessari perquè el dolor pugui respirar o expandir-se. Ens acompanya amb una fidelitat que no exigeix res a canvi: no hi ha condicions, no hi ha preguntes incòmodes, no hi ha judicis. És una presència que simplement hi és. Aquesta disponibilitat absoluta permet que moltes emocions reprimides trobin una via de sortida. De vegades, només plorem quan la música ens hi empeny. Només ens calmem quan la música ens dona la mà. Només avancem quan una harmonia ens recorda que la tristesa, igual que una cadència, té resolució.

La música també funciona com una mena de traductora interior. Allò que no sabem formular esdevé articulable quan hi posem so. Hi ha persones que només poden mirar de cara una pèrdua, una ferida o un trauma quan una música els delimita l’espai. La música crea un perímetre segur. És com si sostingués la intensitat perquè no ens desbordés. Permet confrontar allò que ens fa por sense que ens engoleixi. No maquilla el dolor; el fa interpretable. I inoblidable. La música és bàlsam, consol, recer, ajut, companya, amiga. La música és llenguatge universal, emoció compartida, ritme vital, bellesa sonora, expressió profunda, comunitat.

I encara hi ha un altre ingredient fonamental: la música és memòria. Però no memòria banal, sinó memòria identitària. Algunes peces ens connecten directament amb moments de la nostra vida que ens han determinat o condicionat  fortament. No és només que evoquin records: és que ens recorden qui érem quan les vam descobrir. Reescoltar una música és, sovint, tornar a habitar una versió passada de nosaltres mateixos, i aquesta revisita pot tenir un efecte clarament terapèutic: reintegra fragments dispersos de la nostra biografia i ens fa veure que hem superat més coses que les que reconeixem. La música ens pot retornar un relat propi quan el nostre relat intern trontolla.

Alhora, els nostres gustos musicals són un mapa de la nostra manera de relacionar-nos amb el món. No ens agrada una música per casualitat. El que ens atrau —sigui un lied, jazz, un preludi o una tornada pop— diu coses bastant precises sobre el nostre temperament, sobre com gestionem la intensitat, sobre què busquem en la bellesa, sobre com suportem la tristesa. Entendre la pròpia relació amb la música és, en realitat, una forma subtil d’autoconeixement. Justament per això la música ens pot ajudar perquè per un cantó és la projecció de la nostra personalitat en forma de gustos, però per un altre cantó l'aplicació de la música en el nostre ésser pot transformar-nos. Igual que la cal·ligrafia.

Un altre aspecte essencial de la seva funció terapèutica és la capacitat d’arrelar-nos en el present. En una època de dispersió permanent i de soroll ubic, la música ens obliga a escoltar. Si ho fem de veritat, ni que sigui per tres minuts, el soroll mental retrocedeix. L’atenció es recull i es concentra. El temps interior s’ordena. És una meditació sense mística, un retorn momentani a un estat d’atenció que el ritme de la vida, sovint, ens nega. Aquesta presència és ja, per si sola, un alleujament. Una mena de medicació en forma d'entorn habitable.

El que acaba passant és que la música actua com un mirall. Quan una peça ens commou profundament, no és perquè la música ens expliqui una veritat, sinó perquè ens hi reconeixem. Hi descobrim una força que no sabíem que teníem, o bé una fragilitat que no havíem volgut mirar. La teràpia, en el fons, també és això: aprendre a mirar-se amb més precisió. La música ho facilita sense imposar res, sense fer soroll, sense dirigir la interpretació. Reflecteix, i cadascú decideix què n’ha de fer.

No cal revestir-ho de misticisme però tampoc cal negar l’evidència: la música té una dimensió espiritual. És espiritual no perquè provingui d’un altre món, sinó perquè ens connecta amb la part més fonda del nostre propi ésser. És una experiència d’intimitat pura: una trobada amb un mateix a través d’un vehicle impalpable. La supraconsciència tal com l'anomenen alguns. Que hi hagi gent que vulgui negar aquesta dimensió no canvia res. És com negar el vent perquè no es veu. L’efecte hi és igual.

La música no resol problemes administratius ni afegeix diners al compte corrent. Però ajuda a sobreviure els tràngols, a entendre’s, a inserir sentit en períodes de desorientació. De vegades és l’únic espai on podem ser vulnerables sense que ens caigui el cel a sobre. I en altres moments és l’espurna que ens recorda que encara queda esperança, que encara hi ha bellesa, que encara hi ha alguna cosa per la qual val la pena resistir i viure. La música salva en el sentit més immaterial del mot.

La seva teràpia no és protocol·litzable. No té manuals. No té consultes. No té diagnòstics. Funciona perquè sí, perquè l’ésser humà està fet d’una pasta que respon al so com respon a ben poques coses. Com respon també a l'olfacte, sentits essencials que l’ajuden a sobreviure. La música és l’ordre que s’imposa al desordre, la llum que s’escola en una esquerda, la veu que ens parla sense parlar-nos. Una veu intangible que, misteriosament, ens sosté.

A qui vulgui entendre’s a si mateix, li convé escoltar amb atenció. La música diu la veritat d’una manera que cap paraula no pot igualar.

EUROPA SOTA TUTELA: L'IMPERI BUROCRÀTIC D'URSULA VON DER LEYEN

Darrerament plana sobre el projecte europeu una mena de boira espessa, feta de paper mullat, de reglaments interminables i d’una confiança gairebé religiosa en la pròpia tecnocràcia. Aquesta presència és la Comissió Europea, i la seva portaveu infatigable és Ursula von der Leyen, que ha anat convertint el vell ideal d’una Europa plural en una estructura rígida, vertical i amb vocació de ministeri imperial. En una mena de burocràcia freda, impersonal i calculadora. Gairebé psicopàtica. 

Des de Brussel·les es marca el compàs, militar és clar. S’ordena, es controla, s’anomena “coordinació” el que, en la pràctica, sovint és submissió, acatament i acotament del cap. Els estats membres, que en teoria havien de ser comunitats sobiranes en cooperació, cada cop s’assemblen més a rodes dentades d’un engranatge que vol uniformar-ho tot: l’economia, l’energia, la defensa i fins i tot el discurs sobre què significa ser sobirà. Tot embolicat amb paraules grans —“seguretat europea”, “resiliència”, “transició verda”— que funcionen com a cortina per concentrar poder i aprimar la capacitat democràtica dels països i de les regions.

Von der Leyen, amb el seu estil glacial i falsament pedagògic fins a la condescendència més repugnant, encarna perfectament aquesta Europa que confon política amb tramitació, debat amb directiva i pluralisme amb disciplina institucional. La Comissió parla com si fos la consciència moral del continent, sense haver rebut mai un mandat directe de caràcter democràtic. Pot arribar a renyar governs votats per la ciutadania com si fossin alumnes d’un internat. I Europa, mentrestant, deixa de ser un espai de llibertats per esdevenir un laboratori d’enginyeria institucional d’alta gamma.

El somni europeu s’afebleix i es deforma. Allò que havia de ser una unitat basada en la diversitat s’ha anat convertint en una centralització que es disfressa de consens. I el drama és que això no sembla un gir accidental, sinó un projecte volgut i planificat: la Comissió aspira a governar cada mil·límetre del continent, i aquesta ambició menysté la mateixa idea d’Europa.

El que cal no és una altra tongada de protocols ni més discursos autocelebratoris. El que cal és aire: recuperar la llibertat política, el pluralisme viscut, el pensament que incomoda. Cal desprendre’s de la cuirassa tecnocràtica que ofega i recordar una veritat elemental: la democràcia no és una carpeta de Brussel·les, sinó la veu d’un poble que no vol ser tractat com a menor d’edat.

DE LA VANITAT I L'ARTISTA

 

La vanitat és una flama atàvica que dansa dins l’ésser humà des dels temps primordials. No és un vici modern ni una feblesa cultural: és una manifestació profunda del jo, un pols que recorda a cadascú que vol ser vist, reconegut, confirmat i validat pels altres. En el terreny de l’art —em centraré en la literatura o música, que és el que conec millor— aquesta flama s’encén amb una intensitat particular i de vegades aparatosa a tocar de l’arrogància (ai, l’arrogància…!). El creador sap que potser no deixarà enrere sinó unes paraules o unes notes, i en aquesta fragilitat batega una necessitat: que allò que fa sigui rebut pel món amb un cert tremolor de pell, amb una atenció sincera, amb una estimació certa. Potser després d’aquests mots veurem la vanitat amb una mica de condescendència i comprensió.

Però la vanitat no actua sola. Al seu costat —o més aviat al seu dessota, com una arrel fonda i robusta— hi ha la feina silenciosa, la constància discreta i perseverant que no demana públic ni espera aplaudiments immediats. És aquesta feina callada la que, com una mena de mecanisme interior o com gota malaia, fa girar l’univers del creador. El text o la peça musical no s’alcen només per la fogonada del desig de transcendir, sinó per la dedicació obstinada, convençuda i resilient que cada dia torna al lloc exacte d’on va partir. O més o menys. Entre aquestes dues forces —la vanitat lluminosa i la perseverança callada— es desplega la vida creativa autèntica. O algú es pensa que Bach va fer la seva obra només amb el seu ego? O que Servent va escriure el seu Quixot i la resta d’obres amb un mirall al davant?

Quan un escriptor o un músic s’asseuen davant la seva obra, rarament són del tot conscients d’aquest doble moviment interior. La major part de les vegades senten potser l’anhel d’expressar-se, d’atrapar un sentiment, una imatge o un so que sembla cridar-los, que els fa sortir enfora. Tanmateix, si gratem una mica sota la superfície d’aquest impuls primicer, hi trobarem una veritat incontestable: cada creador vol que la seva obra sigui escoltada per algú. Aquest «algú» pot ser només una persona estimada o pot ser un auditori universal i anònim. Però sempre hi ha una mirada imaginada, un potencial i esperat oïdor o lector futur que dóna sentit a l’acte de crear.

En la literatura, aquest interlocutor silenciós hi és des del primer traç. O caràcter. Quan un autor escriu una frase, no la pensa només per a si mateix: la pensa perquè algú la llegirà i hi reconeixerà alguna cosa que a ell li ha costat de dir. O és el que espera. El text és una carta llançada al temps com una ampolla amb missatge llançada en un punt atzarós del mar. En l’assaig, aquest moviment és encara més evident: qui reflexiona ho fa sabent que vol convocar algú en el seu pensament, algú que segueixi els passos d’aquesta meditació. L’assaig té un lector implícit, un company de diàleg. I en aquesta presència imaginada hi ha, sense remei, un punt de vanitat. O dos. No creieu?

La música també és això: una mà estesa. Un recipient buit. Cada acció sonora s’orienta cap enfora, com una vibració que busca cos, respir, orella. El compositor imagina un món on la seva melodia podrà ser acollida. L’intèrpret confia que la seva versió d’una obra antiga o recent tindrà pes en la memòria d’algú altre. Fins i tot el músic més humil, més dedicat al pur gest d’interpretar, sap que la música neix per irradiar-se.

La vanitat no sempre és, doncs, una taca moral. És una sort de llei de la comunicació humana. Si no existís aquest desig de ser reconegut, l’art no hauria pres forma. Potser no existiria. Escriuríem només per recordar dates o llistes. Tocaríem només per passar el temps. La vanitat és el que transforma una paraula en literatura i una nota en música. És el que diu: «que algú altre pugui comprendre’m», «que algú altre pugui sentir allò que sento».

Però, com totes les flames, pot enlluernar. O pitjor, cremar. Quan la vanitat abandona el seu paper natural i s’imposa com a únic motor, la creació es deforma i corromp. La literatura es converteix en artifici. La música, en exhibició vàcua. Ja no hi ha veritat, sinó pirotècnia. L’obra esdevé una façana il·luminada, brillant a primera vista, però sense profunditat, sense relleu. La vanitat no té prou força per sostenir una obra. És massa impacient. Encén, però no alimenta. La vanitat són els encenalls inicials que cremen de pressa, però poden donar foc al tronc. 

Aquí és on entra la feina silenciosa, aquest art d’anar escrivint, pensant, assajant, sense saber exactament si res del que es fa tindrà ressò. La feina silenciosa és el compromís amb la veritat de l’obra més que no pas amb l’èxit de l’obra. És un pacte amb un mateix: «Continuo, encara que ningú no em vegi». En la literatura, això vol dir reescriure una frase fins que sostingui el seu propi pes, encara que ningú no sabrà mai com costava fer-la sonar. En la música, vol dir repetir un passatge fins que el cos el digui sense esforç, encara que aquesta lluita resti sempre invisible. Deia Paul Valéry que una obra d’art no s’acaba mai, només s’abandona perquè el procés de perfeccionament no tindria fi. Un exemple personal: quan un fa una interpretació vocal d’una peça musical queda satisfet? Jo almenys, quan canto, no. Sempre hi trobo algun defecte, alguna mancança, alguna imperfecció que em fa estar descontent i que primerament em desanima, però després encara m’anima a continuar per fer-ho millor. 

Hi ha una bellesa innegable en aquesta part secreta de la creació, una bellesa que la vanitat no pot copsar. El temps invertit en solitud, l’horitzó de les hores dedicades a perfeccionar una idea, els instants de dubte i d’incertesa, tot això dóna gruix a l’obra. És com si la feina silenciosa fos una mena de sedimentació, un procés geològic que consolida la forma interna del que es vol dir. L’escriptura de paraules o notes és un exercici eminentment personal, solitari per definició, però necessita la humanitat per poder comparar cada mot i cada nota. Cosa que em recorda aquella sentència de Joan Argenté quan es postulava ben ell mateix cap als altres. Que és com dir que no hi ha un jo aïllat sinó social. Sempre social.

La persistència és un bon mestre. A diferència de la vanitat, que mira el món i demana resposta, la feina silenciosa mira l’obra i demana coherència. No pregunta: «A qui agradarà?», sinó «A què respon això que estic creant?». La feina silenciosa parla amb la veritat interna del text o de la música, no amb el judici extern dels altres. I és des d’aquesta relació profunda que es construeix una obra que pot perdurar. Algun babau es pensa encara que es pot despuntar en cap disciplina sense una feina ingent, silenciosa, reiterada i perseverant? Algú es pensa encara que existeix la inspiració divina? Els noucentistes ho sabien bé i es decantaven per la mula de sínia, per l’anar fent com qui no vol la cosa, sense soroll, sense pressa. 

Perquè el que perdura, en definitiva, és sempre allò que ha estat treballat amb profunditat. Fins i tot les obres que semblen haver nascut d’un impuls instantani —un poema torrencial, una improvisació musical memorable— tenen al darrere anys de pràctica, de reflexió, de constància. És aquesta llum discreta la que sosté la intensitat visible.

La vanitat, sense la feina silenciosa, produeix foc d’encenalls: un esclat breu, un brillar momentani de cerilla que s’apaga de seguida. La constància, sense un mínim de vanitat, produeix obres honestes, però potser invisibles, treballs que no arriben al punt de voler ser compartits. L’equilibri és necessari. La veritable creació, la que durarà, neix quan aquests dos impulsos troben un ritme comú. I jo em pregunto, quantes obres honestes haurem deixat de conèixer perquè l'autor es tenia per poca cosa, perquè no confiava en si mateix, perquè no volia sortir de la seva timidesa de comfort? I a l’inrevés: quantes obres tenim per grans però de fet són mediocres o prescindibles?

Per això els creadors viuen sovint en una tensió interior: la necessitat de ser vistos i la necessitat de desaparèixer dins el treball. Quan un escriptor tanca la porta per escriure, renuncia al món per poder parlar-hi després. Quan un músic practica a soles, renuncia al públic per poder-lo trobar més endavant amb una autenticitat més gran. Aquest doble moviment és una dialèctica essencial: l’artista es retira del món per tornar-hi transformat. Aquesta soledat com a disciplina o exercici de perfeccionament interior de l’obra fa basarda. O vertigen. Qui vol arriscar-se a perdre el món exterior per una obra que no sap si serà mai reconeguda? Té un benefici aquest cost?

És en aquesta retirada on la vanitat es refina. Ja no és l’ego sorollós, ni el desig infantil de ser admirat. Es converteix en un impuls més profund: voler deixar alguna cosa que sigui digna, que valgui la pena. No voler ser aplaudit, sinó voler que el que es fa tingui el màxim de veritat que un pot aconseguir. Aquest és el pas decisiu: la vanitat madura. Ja no vol «ser mirat», sinó «merèixer ser mirat».

Però fins i tot això seria insuficient sense la lluita diària contra el desànim. La feina silenciosa no sempre fa sentir la seva recompensa. Sovint sembla inútil. Hi ha dies en què res no flueix, en què el text es dilueix i la música s’evapora. Però en aquests dies, el treball continua. Sense descans, sense pausa. Aquesta perseverança és el veritable fonament del creador: un gest repetit que acaba obrint un camí on abans no hi havia res. La perseverança va transformant l’obra i la perfecciona, però fa una altra cosa no menor: perfecciona el seu creador o intèrpret. 

Parlar de vanitat i de feina silenciosa és, en el fons, parlar d’una mateixa llum en diferents etapes. La vanitat és l’espurna. La feina silenciosa és l’oli de la llàntia. Sense espurna no hi ha llum. Sense oli, la llum s’apaga. L’obra és el resultat de l’equilibri entre aquests dos principis. Primer treballar, després exhibir-se. 

Així, quan un text o una peça musical arriba al món i és estimat, sovint la gent s’hi fixa com si fos un miracle. Però darrere del miracle hi ha un tsunami de silencis, de dubtes, de rectificacions, d’espera. La vanitat presenta l’obra. La perseverança la construeix. La vanitat encén el públic. La feina silenciosa l’havia preparat. L’obra brilla perquè, durant molt de temps, algú ha acceptat viure en la penombra del seu propi procés. La soledat del creador, de l’artista.

Potser això és el que fa de la creació artística una de les experiències més profundes de la vida humana: no és només fer alguna cosa perquè els altres la vegin, sinó fer alguna cosa que mereixi ser vista. I per arribar a això, cal un viatge llarg, íntim i sovint solitari. El creador aprèn a conviure amb la seva pròpia vanitat sense deixar-se dominar per aquesta, però també aprèn a confiar en la feina constant, que és la que finalment dóna llum a tot plegat. La vanitat vol fer-se veure i vol fer-se estimar. La feina silenciosa construeix l’obra lletra a lletra, nota a nota. I la veritable creació ens compel·leix a mirar-nos a nosaltres mateixos a través de l’objecte artístic que han creat els altres.

FALSES EMERGÈNCIES

La nova sirena digital de l’Estat irromp als nostres telèfons amb la subtilesa d’un ariet medieval, recordant-nos que la nostra privacitat és, en realitat, un espai de lloguer temporal que l’autoritat pot ocupar quan li plagui. 

Abans vivíem sense aquests crits electrònics i, curiosament, respiràvem, ens organitzàvem i fins i tot sobrevivíem a pluges, incendis i mundaneses sense que una veu paternalista se’ns instal·lés al cervell per decret. Però ara el govern, amb la tendresa condescendent de qui et posa els cinturons perquè et veu incapaç de fer-ho tu mateix, decideix que cal avisar-te de tot com si visquessis permanentment a l’aula de parvulari. 

No és tant seguretat com escenificació: demostrar que són allà, que supervisen, que tenen la mà sobre la sirena i la responsabilitat moral sobre els teus reflexos. Un esternut o pet atmosfèric es converteix en 'emergència' geològica i la vibració del mòbil travessa l’ànima amb un 'recorda qui mana'. La por i la gestió política fan un matrimoni impecable: si algun dia passa res greu, podran dir que van avisar; si no passa res, l’alerta serveix per mantenir-nos educadament nerviosos. El pitjor de tot és que no ho fan pel bé dels ciutadans sinó per ells mateixos: tenen por després de la desfeta del barranc del Pollo. Prefereixen curar-se en salut abans que aguantar el xàfec, mai més ben dit. 

Mentrestant, el silenci, aquell darrer refugi íntim que encara pertanyia a cadascú, passa a ser un bé expropiat. I amb el silenci ens prenen també el criteri, perquè una societat que viu sota la veu de l’alarma es converteix en una societat acostumada a obeir. 

La ironia suprema és que aquest excés d’avisos acabarà generant indiferència, i el dia que realment importi ja no reaccionarem. Però llavors, és clar, en tindrem la culpa nosaltres, mai el sistema que infantilitza, que controla, que confon prevenció amb possessió. En nom de la seguretat ens han tocat l’ànima amb megàfon. I això, per més que ho vesteixin d’ajuda, és simplement intrusió i ensinistrament per al futur digital alienador i repugnant de l’agenda 2030.

LA IA QUE HA DE SUBSTITUIR ELS PROFESSORS?

Des que va aparèixer la IA el novembre de 2022 per al públic en general s’han dit moltes coses sobre el seu futur i l’impacte que aquesta tecnologia ㅡ alhora apassionant i inquietantㅡ tindrà en les nostres vides i les nostres feines. Els més apocalíptics diuen que la immensa majoria de treballs desapareixeran tal com els coneixem perquè la IA s’encarregarà de fer tasques llargues i mecàniques i facilitarà la rapidesa i immediatesa dels resultats. És una visió. Potser exagerada però no hi ha dubte que el món laboral pot veure’s trasbalsat més a mig termini que a curt termini.


Una de les coses que s’han sentit per part dels qui s’han enamorat de la IA i dels que s’exciten quan arriben canvis com aquest és que els mestres i professors tal com els coneixem desapareixeran. De fet, qualsevol IA mínimament potent és com un mestre o professor particular disponible les 24 hores del dia i que a més sap de tot o almenys, de vegades, ho fa veure. No voldria ser esgarriacries, però també es va dir en el seu moment que els PCs esborrarien el paper i el bolígraf o que els llibres digitals acabarien amb els llibres de paper. I no ha estat així. Al contrari. La tecnologia s’ha juxtaposat al que ja hi havia i s’han distribuït usos i costums. Amb la IA previsiblement passarà el mateix.

No seré pas jo qui negui la importància d’una tal revolució tecnològica. De fet, als meus alumnes sempre els he dit que en aquest àmbit de la informàtica hi ha hagut 4 revolucions en poques dècades:

1. La creació del PC com a eina personal que materialitzava tecnològicament la llibertat i la iniciativa individuals.
2. La creació d’internet com a xarxa universal de la informació i el coneixement.
3. La creació de l’algoritme de Google com a cercador i tots els seus serveis associats que cada vegada han estat més.
4. La intel·ligència artificial com a forma de comunicació natural amb les màquines. Ja no cal saber programació per entendre’t amb un ordinador.

Que això és així és indubtable i un fet que ha de ser reconegut amb totes les precaucions que calgui. Però realment algú es pot creure que l’ensenyament es veurà profundament afectat pel tema? O millor, realment algú es pot creure que els professors tradicionals desapareixeran com auguren alguns talibans de la tecnologia que no hi veuen més enllà del seu nas? La resposta és negativa en termes absoluts i a continuació donaré els arguments que sostenen aquesta tesi.

Hi ha moltes raons profundes —pedagògiques, emocionals i ètiques— per les quals la IA mai no podrà substituir plenament la persona ㅡ una persona normal, s’enténㅡ en la tasca de mestre o professor. Aquestes raons no tenen a veure només amb allò que la tecnologia encara no pot fer, sinó sobretot amb allò que per naturalesa no pot ser.

Educar no és només transmetre informació o habilitats. Educar és ajudar i acompanyar algú ㅡ no m’agrada gaire el verbㅡ en el seu creixement personal. Això implica empatia, intuïció, presència emocional, capacitat de llegir els silencis, de comprendre les matisacions, d’entendre les necessitats que no s’expressen amb paraules. La IA pot reconèixer patrons, però no pot sentir ni intuir. No pot establir confiança en el sentit profund del terme. No pot generar vincle i l’aprenentatge sense vincle és superficial, insubstancial i finalment inútil.

Els infants i els joves no tan sols aprenen què diu la mestra, sinó com mira, com parla, com afronta els errors, com es relaciona amb els altres, com actua. El docent és un referent vital: un model i un exemple de manera de ser i d’estar al món. A pesar que cada vegada més aquest rol irrenunciable ha estat menystingut per l’administració i els fets consumats: hi ha professors que no podran exercir mai aquesta funció suara esmentada. En canvi, la IA no té biografia, ni ètica, ni cos, ni memòria viscuda. No pot transmetre l’experiència de ser persona perquè no ho és ni ho serà mai.

Educar és una trobada on ambdues parts canvien o haurien de canviar. L’alumne creix, però el mestre també aprèn, es qüestiona, revisa la seva manera de mirar, de dir i de comportar-se. És un espai de reciprocitat. És un autèntic diàleg. La IA, en canvi, no es transforma en relació amb l’altre. Potser ho pot semblar, però només ajusta paràmetres. No hi ha relació, només resposta.

La IA pot processar i generar informació a gran velocitat, però el coneixement profund implica comprensió del sentit, connexió amb experiències reals, capacitat de judici i de criteri, interpretació crítica, context i sensibilitat cultural i moral. Això requereix consciència i interioritat, coses que una màquina no té ni tindrà. Mai. 

L’escola és també un espai per a l’afecte on els infants i joves s’han de sentir acollits, escoltats i reconeguts. La cura afectiva és una condició prèvia a qualsevol aprenentatge profund. Si no estàs bé per dins no es pot aprendre de manera harmònica. Créixer és també aprendre a viure en comunitat. I això ho proporciona també l’escola. La IA pot simular empatia, però no pot ser empàtica. Ni ara ni mai. No pot garantir l’amor educatiu ni la responsabilitat moral personal.

Que ningú no s’equivoqui perquè l’ensenyament continua essent principalment la transmissió de coneixements. Ho diu la llei, però a més és cert. Tot i que no tan sols de coneixements, també d’habilitats i de valors. Sobretot de valors. I la millor manera d’aprendre valors és amb l’exemple, amb la coherència, amb la convicció, amb el compromís, amb el sentit del deure.

Què serà o què és ja la IA? És un complement i molt potent de l’ensenyament a qualsevol nivell. És un assessor permanent, és un recurs ineludible que s’ha de saber emprar, és una eina molt valuosa que no hem, però, de sacralitzar ni idolatrar. Ensenyar, i educar, és un acte per definició humà, un acte que cap algoritme pot replicar de manera plena i autèntica.

Una màquina pot ajudar-nos a pensar però no ens pot ajudar a créixer. La IA pot explicar una lliçó, però no pot mirar als ulls d’un infant que aprèn, no pot donar escalf ni presència.

TECNOLOGIA, CONTROL I DEMOCRÀCIA: L’OMBRA DE L’ESTAT DIGITAL AUTORITARI

 

TECNOLOGIA, CONTROL I DEMOCRÀCIA: L’OMBRA DE L’ESTAT DIGITAL AUTORITARI



Vivim en un món en què la tecnologia ha deixat de ser només una eina al servei de l’ésser humà per convertir-se, en molts casos, en un instrument de control personal. La seva penetració en la vida quotidiana és profunda: des de la recollida de dades de trànsit i la vigilància urbana fins a sistemes més sofisticats com l’identificador digital europeu o l’euro digital, que volen implantar a no trigar. Passant evidentment pel mòbil i les IP dels nostres ordinadors. Aquestes eines, concebudes sovint amb la justificació de la seguretat, l’eficiència administrativa i el benestar col·lectiu, amaguen, sota la superfície, una profunda erosió dels drets fonamentals de la llibertat individual, la privacitat, la intimitat i les garanties judicials.


Un exemple, gairebé innocu a hores d'ara, del control tecnològic el trobem en les càmeres de vigilància i els radars de trànsit. En països com els Països Baixos, la policia fa ús de sistemes de reconeixement automàtic de matrícules (ANPR) per a la gestió del trànsit i la seguretat viària, però els mateixos informes oficials adverteixen que les dades captades han de ser destruïdes immediatament si no condueixen a una infracció. Aquesta limitació, contemplada per l’Autoriteit Persoonsgegevens el 2024, evidencia la necessitat de restriccions clares per evitar que la tecnologia, aparentment neutral i benefactora, es converteixi en un instrument de control indiscriminat (Autoriteit Persoonsgegevens, 2024). Tanmateix, a la pràctica quotidiana, molts sistemes urbans retenen dades de manera massiva, sense un control real i amb escassa transparència respecte dels ciutadans. Com podem saber-ho que actuen bé les autoritats? Doncs no podem.


L’efecte de la vigilància permanent és, en primer lloc, psicològic. La consciència que cada moviment pot ser registrat genera una societat del control, en què els individus comencen a actuar no tan sols segons les lleis sinó segons el que creuen o perceben que el sistema pot detectar. És el que els sociòlegs anomenen ‘efecte panòptic’: l’observació constant, encara que no estigui sempre activa, provoca autocensura, limita l’autonomia individual i modifica els comportaments. Aquesta situació no és teòrica: informes recents sobre les xarxes de càmeres de control de matrícules als EUA alerten que els ciutadans poden ser rastrejats en tots els desplaçaments urbans sense un motiu específic, creant bases de dades permanents que registren els moviments de milions de persones (Ars Technica, 2024).


Aquesta vigilància no es limita a la conducció o a l’espai públic immediat: la integració amb intel·ligència artificial permet generar perfils de conductes, trajectòries habituals i patrons de mobilitat que poden ser utilitzats per a finalitats més enllà de la seguretat viària. En altres paraules, el que comença com un sistema de control tècnic pot derivar fàcilment cap a un control social global, on cada individu esdevé transparent per al sistema. I totalment manipulable com una marioneta.


En el context europeu, la identitat digital (ID digital) i l’euro digital representen la fase més avançada d’aquest control tecnològic. L’ID digital europeu, implantat de manera progressiva des de 2024, permet que els ciutadans interactuïn amb els serveis públics i privats de forma electrònica, amb autenticació única i verificació de dades centralitzada. Si bé la iniciativa es justifica com una manera d’agilitzar tràmits i reduir el frau, obre una porta molt preocupant: la concentració d’informació personal sensible en una infraestructura controlada per l’estat pot facilitar, en cas de derivacions autoritàries, la vigilància integral de l’individu. De fet, la sola recopilació de tantes dades ja mena cap a un estat autoritari policial. La quantitat d’informació accessible a través de l’ID digital abasta dades de residència, serveis socials, historial de transaccions i interaccions amb l’administració, dades mèdiques, educatives, penals i crea un potencial registre massiu sense precedents a la història de la humanitat. Aquest és el somni humit del poder sense màscares i especialment del socialisme actual a les democràcies modernes.


L’euro digital, concebut com una moneda digital d’emissió centralitzada per al consum i transaccions públiques, posa encara més en relleu aquest risc. A diferència de l’efectiu tradicional, que garanteix un grau total d’anonimat, l’euro digital permet registrar totes les transaccions, establint un rastre de cada moviment financer. Això no només afecta la privacitat econòmica sinó també la llibertat d’actuar sense un control permanent: en un escenari extrem, qualsevol forma de dissidència o conducta no alineada amb els interessos de l’estat podria ser monitorada i penalitzada indirectament a través del seguiment econòmic. Sense traves garantistes, sense procediments administratius ni processos judicials. Prement un simple botó quedaríem obliterats, marginats socialment. No podríem comprar, ni ens podrien contractar, se’ns marcaria i estigmatitzaria i potser no sabríem ni per què. És autènticament monstruós. I a hores d’ara ja sabem que si les coses poden anar malament, hi aniran sense cap mena de dubte.


Aquest tipus de concentració de dades i control digital està alineada amb els objectius bonistes i més que discutibles declarats de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides, especialment en els Objectius de Desenvolupament Sostenible que promouen l’eficiència i la digitalització dels serveis. Tot i que l’Agenda 2030 és presentada oficialment com un instrument de benestar global i sostenibilitat, la seva aplicació pràctica pot funcionar com un instrument de governança tecnocràtica, on la recopilació massiva de dades es justifica com a ‘eficiència’ o ‘gestió sostenible’ mentre erosiona sistemàticament la llibertat individual. Els experts en drets digitals denuncien que moltes de les polítiques de digitalització vinculades a l’Agenda 2030 no inclouen salvaguardes efectives per a la protecció de dades i la supervisió ciutadana, o converteixen les ciutats en laboratoris de control permanent (Privacy International, 2025).


Alhora, la digitalització i centralització de dades impacta directament en les garanties judicials. En un sistema en què tota informació és registrable, emmagatzemable i rastrejable, la presumpció d’innocència i el secret de les comunicacions poden quedar compromesos. Per exemple, si les autoritats ㅡ ai les autoritats…ㅡ tenen accés a registres de moviments urbans, financers i d’interacció amb l’administració centralitzats, el ciutadà deixa de tenir control sobre com es recopilen i s’utilitzen les seves dades. De fet, encara que no ens ho diguin ja està passant ara. Aquesta situació podria conduir a judicis preventius o decisions administratives basades en perfils digitals, més que en proves concretes d’actuacions il·legítimes, erosionant així la funció protectora i tutelar del sistema judicial.


Davant aquest panorama, la qüestió central és claríssima: com garantir que la tecnologia serveixi a l’ésser humà i no a l’inrevés? Com evitar que una iniciativa legítima de gestió i seguretat —radars, ID digital, euro digital— es converteixi en una eina de control totalitari suau (o no tan suau) que transforma les democràcies occidentals en estats de vigilància? La resposta no és només tècnica, sinó també política i ètica: cal establir marcs legals estrictes, amb transparència, supervisió independent i limitació de la retenció de dades, així com participació ciutadana real en la definició de les polítiques digitals. I, tot i això, hi haurà, de ben segur, abusos, intromissions il·legítimes i mals usos per part dels poders titulars.


Així, la tendència actual a integrar tecnologia, finances i identificació digital en la vida quotidiana sense garanties sòlides pot conduir ràpidament a una societat on el ciutadà és més un objecte de vigilància que un subjecte de dret. Les conseqüències van més enllà de la privacitat: afecten la llibertat econòmica, la llibertat de moviment, l’autonomia personal i, en darrera instància, la mateixa essència de la democràcia.



II


La tecnologia de vigilància no només captura dades sobre els nostres moviments o transaccions: també transforma profundament la manera com es perceben i es garanteixen els drets civils. La integració massiva de sistemes digitals en la gestió pública —des de l’ID digital fins a l’euro digital— pot erosionar les garanties judicials, un dels pilars centrals de qualsevol democràcia. En una societat on tota interacció deixa rastre, el concepte de presumpció d’innocència es torna vulnerable: qualsevol ciutadà pot ser objecte de decisions administratives o policials basades en perfils digitals i estadístiques, més que en proves concretes.

Aquesta transformació ja és perceptible en algunes democràcies occidentals. Per exemple, a Dinamarca, la implementació d’un sistema nacional d’ID digital permet que les autoritats tinguin accés centralitzat a una gran varietat de dades dels ciutadans: historial fiscal, serveis socials i registres de salut. Encara que la legislació estipula salvaguardes per protegir la privacitat, els informes recents del Consell Europeu de Drets Digitals (2025) adverteixen que aquestes proteccions són teòriques, ja que la tecnologia facilita l’accés massiu a la informació amb mínimes barreres tècniques. La conseqüència és que les autoritats poden, amb relativa facilitat, elaborar perfils individuals que poden influir en decisions legals i administratives sense que el ciutadà tingui capacitat de supervisió efectiva.

Un fenomen similar es registra amb l’euro digital. La digitalització total dels pagaments crea un registre permanent en temps real de totes les transaccions econòmiques, eliminant pràcticament qualsevol forma d’anonimat. Això té implicacions directes sobre les garanties judicials, ja que qualsevol acusació o sospita de comportament il·legal podria derivar-se d’una anàlisi de dades massives sobre patró de consum o transferències financeres. En altres paraules, el ciutadà deixa de ser avaluat per accions concretes i passa a ser avaluat per informació agregada sobre el seu comportament, un fenomen que alguns experts ja defineixen com a prejudici preventiu digital (European Digital Rights, 2024).

Aquest risc es veu accentuat per l’ús d’intel·ligència artificial i algoritmes predictius en la presa de decisions administratives. Sistemes capaços de processar milions de dades poden generar alertes automàtiques sobre individus considerats de risc, sovint sense que hi hagi cap procediment legal ni supervisió judicial directa. Aquests models predictius, utilitzats per exemple en parts d’Itàlia i Alemanya, poden influir en despeses socials, control migratori o intervencions policials, reduint la capacitat del ciutadà de defensar-se en un sistema judicial tradicional (Privacy International, 2025). Això representa una erosió subtil, poc visible, però profunda dels drets fonamentals.

En paral·lel, la vigilància urbana massiva contribueix a una societat del control que no tan sols observa sinó que modula i modela el comportament. Quan les persones saben que cada moviment pot ser registrat i analitzat, el seu comportament es torna predictible i autocensurat deia Bentham. Michel Foucault va agafar-ne la idea i ja advertia sobre l'efecte panòptic com a forma de poder: la tecnologia actual porta aquesta idea a l’extrem, creant un estat on l’autovigilància substitueix, en part, la repressió directa. La diferència fonamental, però, és que ara el panòptic no és un edifici, sinó una infraestructura digital global, amb capacitat d’enregistrar qualsevol acció, en qualsevol lloc, i en temps real.

Aquest fenomen està directament relacionat amb l’Agenda 2030. Els objectius de sostenibilitat i eficiència, oficialment inofensius i humanitaris, fomenten la digitalització massiva de serveis urbans, administratius i financers. La transformació digital de la societat és vista com una eina per aconseguir eficiència energètica, mobilitat sostenible i transparència econòmica. No obstant això, les salvaguardes ciutadanes són minses, i les dades recollides poden ser utilitzades per finalitats de control social indirecte. Experts en governança digital alerten que aquest enfocament pot convertir-se en una estratègia tecnocràtica, on l’Agenda 2030 funciona com un marc de legitimació per a l’augment del poder centralitzat sobre els individus (Privacy International, 2025).

La centralització de dades també facilita un fenomen que alguns analistes denominem ‘judici digital anticipat’. Això ocorre quan decisions sobre accessos a serveis, préstecs, feina o intervencions administratives es basen en dades recopilades de manera massiva, sovint sense la intervenció directa d’un jutge o procés judicial tradicional. Per exemple, la recopilació d’informació de salut, educació i finances pot ser usada per determinar la idoneïtat d’una persona per accedir a determinats beneficis, generant un mecanisme de classificació i control social que substitueix la supervisió judicial o un procediment administratiu contradictori.

Un altre exemple preocupant el trobem en el rastreig massiu de ciutadans per motius de seguretat nacional. A França, la llei de seguretat interior de 2024 autoritza l’ús de dades digitals per identificar patrons de comportament sospitosos, sense requerir autorització judicial prèvia. Tot i que la justificació és la lluita contra el terrorisme, els experts apunten que la definició de ‘sospitós’ és extremadament àmplia i pot incloure qualsevol ciutadà que simplement segueixi patrons de mobilitat o activitats no alineades amb el que l’estat considera normatiu (European Digital Rights, 2025). Això exemplifica com la tecnologia, combinada amb legislació permissiva, pot erosionar les garanties jurídiques i judicials bàsiques.

En aquest context, és imperatiu entendre que la digitalització de l’administració i la societat no és neutral. Tot i que pot generar beneficis reals, també obre la porta a la creació d’un estat policial digital, on la supervisió constant i la recopilació de dades massives substitueixen la intervenció directa, creant una forma de poder menys visible però molt més penetrant. El risc és que les democràcies occidentals, tradicionalment basades en l’equilibri de poders i les garanties individuals, puguin veure’s progressivament transformades en societats de control digital, amb l’individu com a element totalment despullat davant les estructures estatals.


III


La vigilància digital no només afecta la privacitat o les garanties judicials: també modela profundament el comportament i la psicologia dels ciutadans. La consciència de ser constantment observat genera un fenomen que els sociòlegs descriuen com a autocensura preventiva. Les persones comencen a limitar les seves accions, opinió i moviment no per la coerció directa, sinó per la percepció que qualsevol desviació podria ser registrada i interpretada com a sospitosa. Aquesta forma subtil de control, diferent de la repressió tradicional, transforma la societat en una ‘societat del rendiment i la conformitat’, on l’individu perd autonomia i capacitat de dissentir sense ser penalitzat indirectament. De fet, això ja passa actualment de manera barroera però efectiva. Només cal fer-se notar a les xarxes socials en contra del govern estatal, autonòmic o local de torn i el més probable ㅡ tinguis raó o noㅡ és que et vingui misteriosament i casualment una inspecció d’hisenda o una corrua de sancions que, als qui es porten bé però pensen el mateix, no els arriben.

Estudis recents de l’European Digital Rights (2025) mostren que en ciutats amb xarxes massives de càmeres i sistemes d’identificació digital, els ciutadans tendeixen a evitar certes zones o activitats per por de ser registrats. Aquest efecte es combina amb la recollida massiva de dades econòmiques i socials a través de l’euro digital i l’ID digital, creant una pressió invisible però persistent sobre la vida quotidiana. En aquest context, la vigilància deixa de ser simplement un instrument de seguretat i es converteix en una eina de normalització del comportament social, amb implicacions profundes sobre la llibertat individual.

Comparant amb altres democràcies occidentals, es poden observar diversos graus d’acceptació i resistència ciutadana. Als Països Baixos i Dinamarca, per exemple, hi ha una acceptació relativa de la digitalització i la vigilància, però amb regulacions clares sobre el temps de retenció de dades i l’ús dels registres digitals. Tanmateix, informes de Privacy International (2025) subratllen que, fins i tot en aquests contextos, les garanties són teòriques i depenen del compliment estricte per part de les autoritats. I ja sabem com pensen les autoritats. Aquesta realitat evidencia que la tecnologia massiva pot ser un instrument de control encara en democràcies amb forta tradició legal, si les salvaguardes no són efectives ni fiscalitzades.

En altres contextos, la situació és encara més preocupant. Els EUA, tot i ser una democràcia consolidada, han vist com la vigilància urbana i la recopilació de dades a través de xarxes de reconeixement facial i de control de trànsit han creat bases de dades de moviments i perfils individuals que poden ser utilitzades per diferents agències governamentals sense control judicial suficient. Això mostra que la combinació de tecnologia avançada i regulacions insuficients pot generar un estil de governança ‘preventiva’, on el ciutadà és jutjat per la informació que genera, més que per actes concrets (Ars Technica, 2024).

Contrastant aquests models amb els governs dictatorials, com la Xina, la diferència no és tecnològica sinó política: la Xina ha implantat un sistema de puntuació social que integra dades financeres, educatives i de mobilitat per modelar el comportament del ciutadà. En les democràcies occidentals, el mateix tipus d’eines podria ser utilitzat amb finalitats més subtils, però igualment efectives: la digitalització massiva, combinada amb algoritmes predictius, podria condicionar decisions sobre accés a serveis, crèdits, educació o fins i tot mobilitat urbana. Així, un sistema aparentment democràtic pot adquirir característiques de control social propi d’un estat autoritari, sense necessitat d’un règim explícitament repressiu. I es faria amb un somriure a la boca. I hi som ben a la vora.

El paper de la ciutadania és fonamental en aquest escenari. La resistència democràtica i la conscienciació ciutadana són els principals mecanismes per limitar l’abús de la tecnologia. Moviments com MyData a Europa o les campanyes de Privacy International promouen la transparència, el control sobre dades personals i la participació activa en la regulació digital. Sense aquesta acció, la tecnologia tendeix a concentrar-se en mans de l’estat i les grans corporacions, transformant els ciutadans en subjectes passius dins d’un sistema cada vegada més opac i fosc èticament i humanament.

L'Agenda 2030 juga aquí un paper paradoxal: mentre promou la sostenibilitat, l’eficiència i la inclusió, moltes de les seves mesures impliquen digitalització massiva i recopilació de dades sense establir límits clars a l’ús o accés per part de les autoritats. Això crea un marc normatiu que legitima la vigilància i la concentració de poder tecnocràtic sota l’aparença de benestar col·lectiu. La crítica no és a l’objectiu de sostenibilitat en si mateix, sinó a la instrumentalització de la tecnologia i les dades com a eina de govern centralitzat, amb riscos evidents per a la llibertat individual i les garanties civils.

Els efectes psicològics i socials d’aquest control tecnològic no són menors. La percepció d’una presència constant de l’estat crea ansietat i disminueix la confiança entre ciutadans i institucions. Els individus tendeixen a evitar certes activitats, autocensuren opinions i limiten la seva expressió social, generant una societat més conformista i menys crítica. Un conjunt d’autòmates que no volen problemes i que es resignen a la seva condició de dominats. Aquesta internalització del control, en què l’individu es converteix en el seu propi vigilant, és un dels riscos més subtils però profunds de l’era digital. Una societat dominada mutatis mutandis per la por i l’amenaça.

En aquest context, és crucial que la ciutadania mantingui capacitat de supervisió i accés real a la informació sobre com es recullen, emmagatzemen i utilitzen les seves dades. Només a través d’una combinació de regulació i compliment estricte, transparència i educació digital es pot evitar que la tecnologia transformi les democràcies en estats de vigilància, on l’individu és vist més com un objecte de control que com un subjecte amb drets plens.


IV

La digitalització massiva i la recollida de dades no es limiten a la vigilància urbana o financera: també s’infiltren en sectors essencials com l’educació, la salut i la vida laboral, amb repercussions profundes sobre l’autonomia individual. En l’àmbit educatiu, la implantació de plataformes digitals per a l’aprenentatge i la gestió de dades estudiantils ha creat registres detallats de comportament, rendiment i interacció social. Si bé aquests sistemes prometen optimitzar l’ensenyament i personalitzar l’aprenentatge, també poden ser utilitzats per establir perfils individuals amb possibles conseqüències sobre oportunitats educatives i laborals futures. Per exemple, un estudi de l’European Digital Rights (2025) alerta que les dades recopilades poden determinar, indirectament, l’accessibilitat a beques, programes especialitzats o selecció universitària, generant un control preventiu sobre el futur del ciutadà. Finalment, totes les dades són accessibles i es poden relacionar, legalment o fora de la llei.

En el sector de la salut, la centralització de dades digitals permet un seguiment exhaustiu de la història clínica, vacunació, tractaments i hàbits dels pacients. Tot i que això pot millorar l’atenció mèdica, també obre la porta a l’ús d’informació per a finalitats no terapèutiques, com el control de població o la segmentació de serveis. Informes recents del Parlament Europeu (2024) mostren que, en alguns països, les dades de salut digitals poden ser accessibles a diferents institucions governamentals amb una supervisió mínima, cosa que contrasta amb el principi de confidencialitat mèdica i posa en risc la llibertat individual. Aquesta situació és especialment crítica quan es combina amb la intel·ligència artificial, que pot generar alertes o perfils predictius sobre pacients considerats de risc per motius econòmics, socials o polítics. És el més semblant a crear un déu intermediari que es troba a l’administració.

La vida laboral també es veu impactada per la digitalització. Plataformes de gestió de personal, control d’assistència, seguiment de rendiment i anàlisi de comportament poden determinar promocions, acomiadaments i accés a oportunitats laborals. L’ús d’algoritmes predictius, com els dels sectors com la banca, la logística o les grans empreses de serveis, crea una supervisió constant del treballador, convertint la seva activitat en transparent i classificable segons criteris establerts pel sistema. Això redueix la capacitat de decisió individual i crea una pressió psicològica permanent que limita l’autonomia professional (Privacy International, 2025).

Per evitar aquesta deriva, diverses iniciatives de protecció de drets digitals han sorgit recentment a Europa i altres democràcies occidentals. Moviments com MyData, NOYB (None of Your Business) i Privacy International promouen la transparència, la gestió personal de dades i la responsabilitat legal de les entitats que les processen. Aquestes iniciatives defensen que el ciutadà ha de tenir control directe sobre la seva informació, inclòs el dret a saber quines dades es recopilen, amb quina finalitat i com es poden eliminar o corregir. I qui les pot consultar. La participació activa de la ciutadania i la pressió sobre els legisladors són essencials per evitar que la tecnologia esdevingui un instrument de coerció social subtil però decisiu.

Un cas paradigmàtic és la controvèrsia sobre l’ús d’ID digital i euro digital en entorns laborals i educatius. A Estònia, un país pioner en identitat digital, els ciutadans poden accedir a gairebé tots els serveis públics amb un sol identificador, inclòs el sistema d’educació i la sanitat. Tot i els beneficis d’eficiència, els experts adverteixen que el mateix sistema podria, si fos mal utilitzat, permetre a l’estat o a tercers controlar i predir comportaments individuals, limitant la llibertat de decisió i exposant les dades personals a riscos de manipulació (European Digital Rights, 2025).

Aquest exemple subratlla la necessitat de normatives sòlides i supervisió independent, així com la creació de mecanismes de rendició de comptes. És imprescindible que qualsevol política digital incorpori provisions estrictes de protecció de dades, limitacions en el temps de conservació i control efectiu sobre l’accés, perquè la digitalització no es converteixi en una eina de control totalitari encobert. Sense aquests mecanismes, la societat corre el risc d’entrar en un estat on cada acció, cada decisió i cada moviment està registrat, analitzat i potencialment penalitzat, minant les bases de la democràcia i de la llibertat individual.

En aquest marc, la ciutadania té un paper actiu i decisiu. La formació en alfabetització digital, la consciència sobre els drets de protecció de dades i la pressió política són claus per impedir que la digitalització massiva es converteixi en un instrument de control social i laboral. La resistència ciutadana no és només una qüestió de privacitat personal, sinó també de manteniment de les institucions democràtiques i del principi de llibertat com a dret fonamental.


V

L’anàlisi dels blocs anteriors deixa clar que la tecnologia, amb la seva penetració massiva en la vida quotidiana, presenta un dilema central per a les democràcies occidentals: servir al ciutadà o dominar-lo. La combinació de càmeres urbanes, radars de trànsit, ID digital, euro digital i intel·ligència artificial crea un sistema potent de recollida i processament de dades, amb capacitat de vigilar, predir i condicionar el comportament individual. Quan aquestes eines s’utilitzen sense limitacions efectives ni supervisió independent, el resultat pot ser un estat policial digital encobert ㅡ o noㅡ on la llibertat, la intimitat i les garanties judicials són progressivament erosionades i vulnerades.

Els riscos són múltiples i s’interconnecten. La vigilància urbana genera autocensura i pressió social. L’ID digital i l’euro digital concentren informació sensible i permeten un control indirecte sobre les decisions econòmiques i socials. Els algoritmes predictius i l’anàlisi de dades massives poden influir en l’accés a serveis, educació, salut i treball. Aquestes eines, combinades amb un marc normatiu insuficient, o una voluntat política hipòcrita, poden transformar les democràcies en societats on l’individu perdi la seva intimitat i privacitat davant les estructures estatals.

El que està en joc no és tan sols la privacitat, sinó la mateixa essència de la democràcia i de la ciutadania. La preservació de les garanties judicials, la protecció de dades i la transparència en l’ús de la tecnologia són requisits indispensables perquè l’individu pugui exercir el seu rol com a subjecte de fet i de dret. Sense aquestes proteccions, cada ciutadà esdevé vulnerable a decisions preses per sistemes automatitzats i autoritats centralitzades, amb poc marge per a la supervisió, la correcció o la defensa personal. Tot plegat evidencia que la tecnologia no és neutra: el seu efecte depèn del marc legal, les institucions de control, la voluntat política i la conscienciació ciutadana.

La resistència i participació ciutadana emergeixen, per tant, com els pilars essencials per defensar la llibertat. Moviments com MyData, NOYB i Privacy International proposen mecanismes per assegurar que les dades personals siguin controlades pels individus i que els sistemes tecnològics estiguin subjectes a supervisió independent. La ciutadania ha d’exigir: 1) Transparència completa sobre quines dades es recopilen i amb quina finalitat. 2) Control personal efectiu sobre la pròpia informació, inclòs el dret a modificar o eliminar dades. 3) Limitació estricta en la retenció i ús de dades per prevenir l’abús tecnocràtic. 4) Supervisió judicial i institucional independent, amb capacitat real de sancionar de manera efectiva qualsevol accés o ús indegut. I així i tot no deixarem d’estar exposats sempre a abusos i extralimitacions.



Aquestes mesures són fonamentals per evitar que les democràcies occidentals es converteixin, gradualment, en societats de control digital. La protecció de la privacitat i la llibertat individual no són només drets abstractes: són condicions necessàries perquè la ciutadania pugui actuar com a agent actiu en una societat democràtica.

En definitiva, la tecnologia ofereix oportunitats immenses: millor gestió de serveis, eficiència, sostenibilitat i accessibilitat. Però, sense marcs reguladors sòlids i participació ciutadana activa, aquests avantatges poden transformar-se en mecanismes de control efectius i omnicomprensius. L’ID digital, l’euro digital i els sistemes de vigilància urbana són instruments amb un doble potencial: poden servir l’ésser humà o dominar-lo. L’elecció depèn de la voluntat política, la consciència ciutadana i la fortalesa de les institucions democràtiques. I anem pel camí de la dominació amb la il·lusió falsa, o no, de crear una societat millor.

Per això, l’alerta final és clara: si no es protegeixen amb rigor els drets de privacitat, intimitat i garanties judicials, les democràcies podrien acabar reproduint estructures d’estat dictatorial en forma digital, menys visibles però igualment coercitives. Finalment, pot arribar a tenir raó Aldous Huxley quan deia que la dictadura més eficient no serà la que oprimeixi els ciutadans per la força sinó la que faci que ells mateixos desitgin la seva servitud.

La lliçó és que la tecnologia, per potent i eficaç que sigui, no substitueix la vigilància ciutadana ni la necessitat d’institucions democràtiques fortes. El futur de la llibertat depèn de com la societat decideixi equilibrar el progrés tecnològic amb els drets individuals. I encara diria més: el dilema que tenim més enllà és més profund i inhumà: haurem de triar a la llarga entre les màquines i les persones.

La responsabilitat recau sobre tots: legisladors, tecnòlegs i ciutadans. La tecnologia no és un enemic en si mateixa, però sense controls, supervisió i consciència crítica, pot convertir-se en el mecanisme que anorreï l’individu i subverteixi les promeses arcàdiques de les democràcies occidentals. Només una combinació de marcs legals estrictes, participació ciutadana activa i educació digital pot assegurar que la tecnologia serveixi a la llibertat, i no pas al contrari.


***