MARÍ DE BLAU ETERN

Marí de blau etern, endomassat d'aus i escuma, de recers ventosos i marinada fresca, d'amples espais i serralades mòbils, de carrers d'aigua i aromes salines. Les gavines han tornat a volar, blanques i grises, enjogassades i enriolades, sobre el pati interior d'un eixample hivernal. El món no és igual sense la teva flaire de iode i sense el tacte aspre del mar arran de pell. Blau i fosc d'aigües profundes que no porteu sinó averanys d'incertesa i de desig. Em regales una humitat freda com un afrau que es contempla amb vertigen i atracció. Ets horitzó sense límit conegut i atzar del temps i de les ones. Vaig salpar un dia per tenir-te a frec de iol però el través no bufava i els llargs han estat debades. Des del verd sembles sumptuós i elegant, metal·litzat i dur. El cel et va tenir i es va empeltar del teu seny profund, del teu so embriagador de sirena etèria. I només a mar se't podia trobar, car els boscos, jungles, deserts o sabanes t'havien rebutjat per sempre. Només la plana d'atzur se t'oferia a doll i no eres turquesa o transparent sinó intens i oceànic, pregon i vast. Com una vida dellà de la vida. La teva maror era formada per rínxols amorosos i adustos i l'ull quiet que m'esguardava transportava a un idil·li natural, mig somnieig, mig literatura. He nedat enmig de les teves aigües i no t'he pogut sinó intuir en mil camins possibles. Ni fredor ni salabror m'han espantat per sentir-te. El blau de la costa, de la rada, la sorra i les roques no et coneix com el peix abissal que et mira de reüll. M'has negat en un món alentit per l'aigua. M'has dut a un somnieig aquós i mercurial. Has estat pertot i no m'has vist.