D'uns 10 anys ençà més o menys, els alumnes que veiem any rere any a l'institut han canviat. No es pot dir de tothom, en efecte, però globalment podem dir que han canviat. I pel que escolto i llegeixo aquest canvi no s'ha produït en ensenyaments de formació professional sinó a tots els nivells educatius, també a la universitat.
Estic parlant dels alumnes que fan el curs que els correspon per l'edat que tenen, en el nostre cas de 18 a 20 anys. Aquests nous alumnes es caracteritzen principalment per alguns trets: poc interès i encara menys compromís, levíssim bagatge cultural i un esforç mínim i just per a les tasques quotidianes com prendre notes de classe, respondre qüestionaris, fer treballs o exàmens. I una actitud absolutament despreocupada, poc seriosa i maleducada en algunes ocasions. Exemples us en podria posar a doll. Per exemple, aquell alumne que enmig de la classe li sona el telèfon i surt de la classe sense demanar permís per respondre fins i tot quan se li ha advertit en diverses ocasions que no ho pot fer. O el qui es passa la classe xatejant amb altres persones en silenci: el reconeixes perquè esbossa un somriure de complaença múrria. O aquell altre que no s'està de copiar a cara descoberta intentant mirar els apunts o preguntant al company del darrere. I quan el descobreixes encara t'ho retreu.
El telèfon ha fet un mal horrorós i extraordinari a la concentració per més que ens vulguin fer creure el contrari. Una cosa és mirar la televisió i consultar el xat de torn. Una altra és seguir una classe amb ple aprofitament. I no ho fan. Tinc alumnes que vénen a classe sense una trista llibreta. De vegades algun arriba a un examen sense bolígraf i l'ha de demanar als companys que són més previsors. D'altres porten la llibreta i el llibre però no la treuen encara que els ho recomanis. Ho fien tot a la memòria. De vegades un se sent un vídeo del youtube o un film de la tele a sobre del qual la gent parla, menja, beu o fa d'altres coses. Aquesta actitud arriba a la impertinència quan et fan alguna pregunta fora de to en un moment de confiança. Com si fossin d'una edat mental inferior. Hi ha gent que té aptitud i capacitat sobrada però aquesta actitud els perd. Almenys ara perquè n'estic convençut que canviaran. Vaja, hauran de canviar si volen fer alguna cosa de profit. De fet, ja canvien quan van a fer pràctiques a l'empresa, retribuïdes o no. I quan els preguntes per què a l'empresa es comporten d'una altra manera et responen amb naturalitat que això és l'escola. És a dir, veuen l'escola com un ambient d'esplai alhora que aprenen alguna cosa.
Això és el que puja. Deixo de banda, és clar, els alumnes excel·lents tant acadèmicament com personalment amb els quals es pot continuar tenint una vegada se'n van i fins i tot durant el curs una relació d'amistat franca. Són pocs, però, i normalment dones almenys al nostre cicle.
És inevitable aleshores fer-se l'íntima pregunta sobre el perquè d'aquesta situació. He esmentat els mòbils i els ordinadors però no es tracta solament de les noves tecnologies. Hi ha algun factor més que impregna la nostra manera de fer a les aules imposada per una visió bonista de les coses. I és que aquesta idea que a l'alumne i de retruc a les famílies se'ls ha de portar amb cotó fluix ha acabat per diluir la idea d'autoritat i de respecte, ha desprestigiat l'ensenyament i ha convertit en moltes ocasions les aules en un recurs assistencial - a primària i ESO sobretot.
Fa temps es va atorgar al director la condició d'autoritat pública. I els professors també ho són en exercici de les seves funcions si reben agressions de qualsevol mena per part d'alumnes o famílies. Potser hauríem de començar a parlar de traspassar ni que fos limitadament la potestat sancionadora a l'àmbit de l'escola. Hi ha determinades persones que només raonen a còpia de cops. Com els ases. Potser així algunes famílies i sobretot els alumnes s'hi mirarien més a l'hora de fer segons què.
2 comentaris:
Oh docte!!! Es tracta d'un problema, tal vegada, no universal (supose a la Xina, el Japó i Corea la cosa va millor que no a casa nostra), però sí occidental, comenc,ant per l'abans modèlica Escandinàvia. Per a una gran part dels alumnes de 6è, 7è, ...., encetar una simple oració amb majúscula i terminar-la amb punt és un desafiament invencible, ja no sols quan estudien llengües estrangeres sinó fins i tot a la seua llengua materna. Jo, personalment, i a banda de la inevitable pertorbació que, als efectes que s'esmenten, impliquen les noves tecnologies, li done la culpa, en primer lloc, als polítics que, per tal d'obtenir vots i caure simpàtics, implementen les dinàmiques (o tal vegada toleren i fins i tot, estimulen inèrcies) tòxiques que la major part dels alumnes (comprensible si tenim en compte que són menors d'edat) i una part dels pares volen (conscient, inconscientment o subconscientment). En segon lloc, li dono la culpa a un part important de pares (no a tots, naturalment), sovint tan infantils o més que els mateixos fills, els quals consideren (conscient, inconscientment o subconscientment) que l'escola és una mena de guarderia on tenen el nen guardat fins després de la feina i miren cap a l'altre costat o directament s'amaguen quan hi ha problemes, això quan no consideren el nen com a una pobre víctima innocent del sàdic i cruel docent. Jo, personalment, haig de confessar que quan me trobe amb certa mena de pares, em demane si els seus hàbits no tindran quelcom a veure en determinades patologies de certs alumnes, cosa que em provoca gran preocupació. Cal demanar-se si no haurem d'esgotar el procés de degradació social, cultural i educativa en el qual estem immersos, per tal d'adonar-nos que no hi anem enlloc i que no ens queda més remei que assumir la realitat i obrar-hi en conseqüència. Lamente ser tan pessimista...
Oh docte!!! Es tracta d'un problema, tal vegada, no universal (supose a la Xina, el Japó i Corea la cosa va millor que no a casa nostra), però sí occidental, comenc,ant per l'abans modèlica Escandinàvia. Per a una gran part dels alumnes de 6è, 7è, ...., encetar una simple oració amb majúscula i terminar-la amb punt és un desafiament invencible, ja no sols quan estudien llengües estrangeres sinó fins i tot en la seua llengua materna. Jo, personalment, i a banda de la inevitable pertorbació que, als efectes que s'esmenten, impliquen les noves tecnologies, li done la culpa, en primer lloc, als polítics que, per tal d'obtenir vots i caure simpàtics, implementen les dinàmiques (o tal vegada toleren i fins i tot, estimulen inèrcies) tòxiques que la major part dels alumnes (comprensible si tenim en compte que són menors d'edat) i una part més que significativa dels pares volen (conscient, inconscientment o subconscientment). En segon lloc, li dono la culpa a un part important de pares (no a tots, naturalment), sovint tan infantils o més que els mateixos fills, els quals consideren (conscient, inconscientment o subconscientment) que l'escola és una mena de guarderia on els tenen el nen guardat fins després de la feina i miren cap a l'altre costat o directament s'amaguen quan hi ha problemes, això quan no consideren el nen com a una pobre víctima innocent del sàdic i cruel docent. Jo, personalment, haig de confessar que quan me trobe amb certa mena de pares, em demane si els seus hàbits no tindran quelcom a veure en determinades patologies de certs alumnes, cosa que no pot sinó provocar una gran preocupació. Cal demanar-se si no haurem d'esgotar el procés de degradació social, cultural i educativa en el qual estem immersos, per tal d'adonar-nos que no hi anem enlloc i que no ens queda més remei que assumir la realitat i obrar-hi en conseqüència.
Publica un comentari a l'entrada