"NORMA", DE BELLINI, AL LICEU (14-II-2015)

Avui ha estat la primera vegada que vaig al Liceu acompanyat de les meves dues filles. La seva tia li ha cedit a la Clara un seient privilegiat que ella ha volgut aprofitar. A més, al col·legi havien treballat l'òpera i era un moment propici per escoltar una òpera de gran repertori que ha emplenat el teatre de gom a gom. Feia temps que no vèiem el teatre tan ple. I és que la bona òpera i els bons repartiments són toc segur i ajuden definitivament a fer el calaix que tant cal en aquests moments. Al Liceu, és clar. Al Real no perquè conviden els altres.

La Norma és una òpera que tira i que asegura un ple absolut en totes les funcions cosa que va molt bé en aquests temps de penúries econòmiques i financeres. N'hi ha que arrufaran el nas en veure una òpera de gran repertori però arrufarien el nas amb una cantata de Bach o una simfonia de Beethoven? És clar que no, però l'òpera ha entrat des de fa uns lustres al món de la moda i hi ha uns gurús que ens volen imposar què es pot escoltar i què no, que es porta i què no i qui canta bé i qui no. Hem de fugir d'aquesta tendència nefasta que equipara l'òpera a la moda infecta del Desigual o de Channel, que pel cas m'és igual. L'òpera és dinàmica? Sí, però sorgeix d'una tradició i la gràcia es troba a mantenir el just equilibri entre el que ha estat i el que volem que sigui.

La funció tenia un interès especial per la presència de Sondra Radvanovsky, que és una sopranos spinto capaç de l'alè més estentori i del piano més tènue. El seu flux i control d'aire és important. I la seva expressivitat efectiva. És una soprano que ens va fer la Tosca i que ara ens fa la Norma i en ambdós casos se'n surt amb suficiència.  Però no era aquest l'únic al·licient. El Pollione de Gregory Kunde ha estat senzillament fenomenal, com pocs n'hem escoltat al Liceu en els darrers anys. Kunde té una veu potent i una dramatúrgia realment bona.

La Clara, que havia estudiat l'argument a classe, se'l sabia bé i ha anat seguint l'òpera amb normalitat. El seu veí no les tenia totes en començar l'obra però al final ha estat forta i ho ha aconseguit. El veí de l'altre cantó, en canvi, li ha retret amb un psssst evident no sé quin soroll o moviment.

Renato Palumbo ha estat un director efectiu una mica teatral i histriònic, però efectiu. Ha estat xiulat per això, però ja se sap que al Liceu hi ha gent que té la pell molt fina. L'orquestra i el cor, excel·lents a tots els nivells i el resultat ha estat de notable alt. Potser la dramatúrgia era el que més difuminat quedava però no feia fàstic ni angúnia. Era una escena al servei del discurs de l'obra.

En acabar l'òpera, la Clara s'ha estrenat al Viena la nuit i la veritat és que ha aguantat fins a quarts d'una. Només quan li hem dit que havíem de caminar una mica per anar a buscar el cotxe ha arrufat una mica el nas. Però només ha estat això.

JUAN CARLOS ORTEGA, l' "HUMORISTA"

Juan Carlos Ortega és un 'humorista', segons la Viquipèdia, que es dedica a fer ràdio i televisió. El seu estil, diu el mateix article de la Viquipèdia, que no se sap qui ha escrit (no seria estrany que ell mateix), és inclassificable, i continua 'no obedece a esquemas convencionales, situándose en la periferia del humor, en lo que algunos podrían llamar "meta-humor"'. Jo diria més aviat que sí és convencional: el seu estil intenta confondre realitat i ficció al públic i pretén crear un desconcert en l'oïdor de bona fe que l'escolta, ara aquí, ara allà, en les ones hertzianes. No hi ha res de nou fins ara. 

El que no sabíem fins ara -almenys del cert- és que és un unionista recalcitrant i no tan sols per usar en els seus programes i vida quotidiana el castellà com a llengua imperial excloent, sinó també per la seva ideologia capitalista a ultrança, per ser amant de l'statu quo espanyol i per estar en contra de tot el que faci pudor de catalanitat, es digui Mas, Junqueras, Iceta o Fernàndez.  Ortega és d'aquells que podria viure dos mil·lenis entre nosaltres i mai no parlaria català. Imagineu-vos si no visqués a Catalunya! Ortega considera el català una mena de folclore innecessari, un mal menor que veu amb displicència, una llengua de segona en la qual l'humor de primera divisió -el que fa ell, és clar- no és possible. És un ciutadà a tots els efectes, dotat amb l'autoodi i ressentiment imprescindibles dels qui viuen en un indret que voldrien canviar i no poden.

És un individu aïrat -no ho sembla i ho dissimula- que és capaç de dir pel facebook que les 'conyetes' dels seus programes te les posis per allà on et càpiguen, cosa que indica el seu alt nivell d'autocontrol i ratifica aquell refrany castellà tan encertat. I, a més, és vanitós, perquè no hi ha res pitjor que voler fer humor -o 'metahumor'- amb pretensions, auoescoltant-te i creient-te superior al comú dels mortals que malda per fer com pot una activitat noble. 

ESCENES DE GIULIO CESARE (LICEU, 22-XI-2014)

Una exalumna i un company d'armes em pregunten si ja no escric el bloc. Els dic que el tinc abandonat però no els n'explico les causes. D'altra banda no són cap secret. Reprendre'l necessita força i confiança i després del que m'ha passat no en tinc gaire. Rellegir recentment Salvat-Papasseit per a una entrevista a Ràdio Pego ha estat d'ajuda. Salvat també és un exemple en això: va ser una persona essencialment optimista. Aquest optimisme -ho diu ell- li ve del patiment perquè al llarg de la seva curta vida va patir molt i no tan sols per qüestions de salut. També va viure molt i la seva poesia està amarada d'aquesta experiència. Torno a posar-m'hi no sense un cert desencís però alhora amb una força renovellada per la necessitat. 

Em deia una persona que es dedica professionalment al cant i que viu a Barcelona que el Liceu és un teatre provincià perquè sempre canten els mateixos. Especialment en allò relatiu als secundaris. Una tal afirmació fa mal a algú que estima el teatre com jo. I probablement no és del tot justa. És cert que canten preferentment cantants de la casa, que en diríem, però ho fan de manera solvent. També en el cant cal aplicar el quilòmetre zero com a màxima d'actuació. Pel camí quedarà gent molt vàlida a fora però la vida sempre és injusta. L'època Matabosch, d'ínfules artístiques i desori econòmic, ha passat. Ara és a Madrid on esperem que ben aviat enfonsi el teatre i el públic. Això sí, pagant tothom, del 90% del pressupost cultural d'Espanya. Ara tenim a Barcelona una direcció seriosa, imaginativa i, el que és millor, realista. Aquí tenim el públic que tenim i l'afició que tenim i només podem esperar que millori a llarg termini. Cal construir des de baix i des del gran repertori sense renunciar a res. És el que crec que s'està fent. 

La funció d'ahir no ens entrava a l'abonament. Era un concert i era sobretot un concert d'homenatge a Natalie Dessay, que fa uns anys ha patit dues operacions a les cordes. Dessay ha dit adéu a l'òpera però continua cantant i a més bé. No és, evidentment la soprano coloratura d'antany però conserva la ductilitat de la veu i sobretot uns piani molt remarcables. A més de l'expressivitat i el caràcter. Dit això, crec que ahir vam tenir ocasió de gaudir d'un concert d'una gran categoria vocal i instrumental. Le concert d'Astrée és un conjunt  excel·lent que toca com qui no vol la cosa amb un rigor, precisió i una excel·lències fora del comú. En destacaria el primer violí que ens va oferir uns compassos antològics pel refinament i la tècnica. Però ahir també vam tenir ocasió d'escoltar un contratenor excel·lent: Cristophe Dumaux. És una veu formada, rodona, vellutada, d'una mel·lifluïtat de gran escola. D'una expressió de primera divisió. Va cantar sobretot a la primera part però a la segona ens va oferir juntament amb Dessay pàgines memorables. Dessay, en canvi, em va decebre una mica en segons què: sobretot en el timbre, que li ha quedat mat, sense la brillantor de fa anys. Canta sense forçar per raons evidents però aconsegueix en el repertori barroc que ens ha ofert un òptim aprofitament de les seves facultats actuals. La vida d'un cantant - la vida en general- és feta de renúncies i Dessay ha sabut dir prou a la gran exigència -vocal i teatral- i dedicar-se a cantar en versió concert. Per cert, tenint en compte que a casa nostra els concerts i recitals d'aquesta mena no tenen gaire un èxit de masses Déu n'hi do la gent que hi havia al teatre. La Núria, que s'ha trobat unes amigues i un professor del Conservatori, ha acabat veient la segona part -la millor, on hem pogut escoltar el conegut duo Piangerò- a Platea. Per cert, es pot anar senzill, humil o esportiu en el vestuari però anar amb Crocs al teatre em sembla improcedent. Fora de lloc. Impertinent. Sobretot a una edat.  Tornant vam pujar per la Rambla i el passeig de Gràcia, ja il·luminats per a les festes de Nadal. Es comença a viure aquell ambient especial de les festes i això fa que la gent sigui -o m'ho sembla a mi- més amable i feliç. Vull acabar parlant d'una altra cosa avui. Com que  la meva altra filla Clara E. em retreu darrerament que no apareix al bloc perquè no li agrada gaire l'òpera -de moment- (tot i que sí la música i més del que ella es pensa), la vull fer aparèixer per remarcar que potser tenim una gran guitarrista en potència. I per dir-li que també l'estimo molt. 

SETENA DE BEETHOVEN AL LICEU

Queden enrere els anys en què la música simfònica era present en totes les temporades del Liceu. Ara, va com va, i aquella concessió -una mica extemporània per a alguns- ha quedat relegada a esdeveniments concrets. Com el d'avui. El programa era especial per dos motius. En primer lloc, perquè les dues entrades les teníem des de temps enrere per l'admiració de la meva mare per Beethoven i per l'afició concreta a l'allegretto de la setena. I en segon lloc perquè l'allegretto de la setena va presidir, per voluntat seva, el funeral de la meva mare recentment traspassada. La Núria va tenir la sort de gaudir d'aquest concert que per a nosaltres no era només un concert sinó també un memorial. Com el viatge a Londres. Tothom desapareix i puc imaginar-me un món sense els més estimats, encara que em costi molt. Però no puc imaginar-me un món sense música. Ni per a mi ni per als altres. En el moment en què escric aquestes paraules, Jordi Savall ho ha dit amb absoluta claredat en renunciar dignament i per dignitat al premio nacional de música del Ministerio de Cultura (?). La música forma, ajuda a viure i a conviure, com deia el poeta Foix. 

El programa era atractiu sobretot per la segona part però la primera ens ha donat sorpreses molt agradables. L'obertura de Coriolà ha estat rodona i en les altres dues peces, el concert per a piano núm. 5, op. 73 en Mi b major L’Emperador i la Simfonia núm. 7, op. 92 en La Major, han estat protagonitzades per un pianista d'aquí que jo, ignorant de mi, no coneixia: Josep Maria Colom. Ha estat un descobriment. És una persona amb posat humil i modest que toca amb una gran sensibilitat i precisió que fa uns pianíssims admirables. És la demostració del talent de primera línia que tenim a Catalunya i que moltes vegades queda en un segon pla o fins i tot amagat. Colom, que s'apunta a la moda del vestuari de capellà, ens ha ofert un bis: impromptu de Schubert, absolutament deliciós. 

La segona part era, però, més interessant a parer meu. Perquè era una simfonia i perquè la direcció de Pons d'adiu amb el caràcter d'aquesta música. Pons parteix d'unes idees clares i les aplica en tots els casos. Sol seu un xic efectista, és cert, però tremedament efectiu. No ha estat una excepció. 

TOSCA AL LICEU (8 de març de 2014)

Puccini sempre ha estat un dels meus compositors preferits, però, dins les seves obres, la Tosca no ha ocupat mai un paper eminent, primordial. Sóc més de Bohèmes, Butterflies i Turandots. Potser és pel rerefons històric, Potser perquè és la més realista de totes. Potser perquè és també la més verista. Tot i això, sempre és un plaer retrobar-se amb els passatges heroics de força d'aquesta òpera, com les àries del tenor i de la soparno o el duo d'amor del primer acte. I és que aquesta òpera no és apta per a peixos bullits o per a gent amb sang d'orxata. És una òpera de caràcter, com la Floria, i de convicció, com el Mario. 

La Núria tenia moltes ganes de veure un altre Puccini. La Butterfly no li va fer gaire el pes però aquesta la preveia intensa i captivadora. Ens hem pres el nostre temps i ja és costum. Caminada fins al teatre gaudint de Barcelona i de la tarda i entrada i volt per la Boqueria, el gran espectacle de la gent, la metàfora acolorida per mil fruites d'una ciutat activa i acollidora. De la meva ciutat. Aquesta vegada hem comprat una paperina de pernil ibèric i una macedònia de fruita. Li explicava a la Núria que al món petit de la Boqueria pots trobar-hi de tot: des dels millors i més selectes productes al rang més baix dels productes de l'horta, del camp o de la mar. La Núria gaudeix dels turistes de mil nacionalitats diferents que circulen per Barcelona els dissabtes a la tarda i se n'adona que Barcelona és una ciutat important amb una enorme varietat de comerços i gents. I sobretot amb una història que ara es troba a l'aparador del turisme que concita. 

També com cada dia hem anat a escoltar el que anomenem setciències al foyer. Jo diria que aquesta vegada ha fet una exposició ponderada, prou objectiva - que diria el meu amic Ferran Gramunt, malauradament i injustament traspassat fa poc- això sí, fent ús d'un to entre pedant i poc natural  en qualsevol cas. 

Aquesta vegada la Núria ha escoltat el primer acte des del 5è pis, ai las! Que ja comença a ser grandeta! Els altres dos els ha vist des del tercer, evidentment millor i més ben acompanyada. 

El teatre era ple de gom a gom. La funció ha començat uns cinc minuts tard perquè una marxa feminista democràtica ha anat baixant per Peli i Rambles i empastifant tot allò que trobava al seu pas. Jo creia que cantava la meva amiga del Facebook, Fiorenza Cedolins i el Jorge de León però ni un ni l'altre. Cantava la Sondra i un altre tenor que no coneixia. Abans de començar la funció, però, ens han comunicat que per causa d'una "enfermetat" (sic) el tenor seria substituït en aquesta primera funció -que no ho he dit- pel canari Jorge de León. Molt millor, perquè era el qui jo volia escoltar. Havia vingut per a la Butterfly  ho havia fet força bé. La llàstima ha esta no poder aplaudir la meva amiga Fiorenza. És molt lamentable que en un teatre que vol ser de primera divisió s'hagin d'escoltar errades i despropòsits com aquests. 

Es tracta d'una coproducció entre el Liceu i la Maestranza de Sevilla. L'escena é sdel regista Paco Azorín. He de dir que a mi no m'ha desagradat. Era moderna però no inspirava rebuig ni al·lèrgia primaveral. Realista i sòbria. Amb els elements justos de la iconografia toscaniana: canelobres, sotanes, bastons, creus, punyals, fusells, presons, etc.). Tanmateix, l'escena anava de més a menys. El primer acte era molt correcte i adequat. El segon, quan girava l'embalum central, es convertia en més esquemàtic i menys detallista. I el tercer era directament una cosa rara. Aquesta baluerna central s'ajeia deixant a sobre de l'escena la part convexa, cosa que recordava, segons el meu veí de cinquè pis, el sostre de l'Estació de França. I efectivament era així. Potser la presó encara es feia creïble però la terrassa del castell era ja pura imaginació. Sens dubte, era una decisió pressupostària. 

Sondra Radvanovsky ha anat de menys a més. S'ha reservat de manera evident més que intel·ligent. Els dos darrers actes han estat els millors. I ha doblat la seva veu penetrant amb una gran actuació sobre les taules. És una bona Tosca i així ho ha entès el públic que li ha dispensat al final llargs aplaudiments.

Jorge de León. M'ha dit un baríton del cor del Liceu que De León era policia  a les Canàries. No m'ha dit si nacional o local. Es veu que el cant deuria ser una passió i, amb grans recursos, s'hi va posar de ple. Té una veu potent i timbrada, fosca segons com, això sí amb un gran squillo, però a vegades peca d'una afinació inexacta en algun agut i, sobretot, amb un fraseig una mica matusser. 

L'Scarpia era de l'italià Ambrogio Maestri, que tot ell ja té alguna cosa de malvat -almenys fa dos metres d'alt i força d'ample sobretot a la part central. Ha estat un Scarpia ben cantat i ben interpretat, creïble sempre. No es pot demanar més. 

Francisco Bas ha estat, com sempre un bon comprimari però el seu Spoletta no és creïble: és massa histriònic i afectat, està poc posat en el paper d'un llepaculs fill de puta com el que representa. Semblava un personatge còmic o caricaturesc com a mínim. Vocalment res a dir, és a clar. És potser una qüestió de caràcter o, pitjor, d'apreciació personal. Jo m'imagino un personatge més malvat i impiu, amb un posat pervers i menyspreable. I Vas no el té. Per sort, és clar.

Per a mi Tosca és una òpera de passions: amor, gelosia, luxúria, gola fins i tot. Enveja i supèrbia també, per part del mal nascut d'Scarpia. Totes menys l'accídia. Tosca representa una història particular d'amor i de fidelitat en un context convuls en què l'ancien régime i el liberalisme pugnen per imposar-se. I ja sabem qui va acabar imposant-se a Europa. A Europa és clar. A Espanya, l'Espanya eviterna que existeix des d'abans del Big Bang, el Liberalisme va ser aixafat i després utilitzat per mantenir els privilegis dels de sempre: l'Església, els terratinents opressors i les castes dominants, que no tenen un altre nom. Per això, la Tosca representa, als nostres ulls, un clam de llibertat que crida no tan sols Cavaradossi amb el seu 'Vittoria...' sinó també tot un poble. Una victòria que, a la llarga, està destinada a passar comptes: des del genocidi de jueus i moriscos i la manipulació barroera de la història fins a les sentències recents del TC, passant per l'esclafament de la Reforma luterana i de les idees il·lustrades i liberals.

En resum, amor i força regats amb engany: l'un fictici -el de Cavaradossi respecte de Tosca- i l'altre real -el d'Scarpia és clar.

Un surt del teatre amb un sentiment agredolç, i potser això és el que més em desagrada de la Tosca. Que no és una tragèdia sinó un drama; que la injustícia que conté, humana i històrica, és reversible i en canvi aquí acaba com acaba. Finalment, com sempre ens ha de consolar la música de Puccini que, si no és eterna perquè no ho pot ser, sí és infinita. De moment.

Londonderry Air (Danny Boy) Irish Folk Song (Celtic harp & tin whistle)

LA SONNAMBULA, DE BELLINI (LICEU, 8 DE FEBRER DE 2014)

La Núria estava molt il·lusionada amb aquesta funció perquè mai havia vist en directe al que diuen que és el millor tenor del moment, el peruà Juan Diego Flórez. I realment l'expectació ha valgut la pena perquè aquest home té una veu prodigiosa i molt resistent a les inclemències habituals del temps.Mai l'he vist refredat, mai hi he notat una rascada, mai una vacil·lació. No era l'únic reclam d'aquesta nit: l'Amina de la sienesa Patrizia Ciofi era l'altre. De fet, amb aquest sol repartiment l'òpera tenia tots els números per triomfar i ho ha fet amb alguns peròs, tanmateix. En qualsevol cas, aquests dos cantants representen avui dia tota una tendència en el món de l'òpera. Són dos excel·lents cantants i, a més, tenen una presència escènica d'impacte. Vull dir, que són guapos i joves. Ja no tant, però. No hi ha dubte que tenir una bona planta i un bon aspecte poden ser elements que juguin a favor d'un cantant però no han de ser excloents. Vull dir, que l'important és la veu i el cant, encara que la figura, la cara o l'aspecte no acompanyi. Quantes veus importants s'haurien perdut si s'hagués usat només aquest criteri? 

Què es pot dir de Flórez! Res més que no s'hagi dit. La seva veu flueix amb facilitat. Alguns en valoren la seva tessitura i els aguts. Però el més destacable és la seva afinació tan precisa, el seu cant lligat deliciós, la seva expressivitat i el seu sentiment. Quant a Ciofi, s'ha de dir que l'altre dia no estava gaire fina de veu. En algunes notes rascava i algun agut va quedar apagat i poc brillant. Va compensar aquestes mancances eventuals amb una excel·lent actuació: mesurada i no histriònica. Sòbria i elegant. I el públic li va perdonar el refredat amb justícia. Tenia un individu al costat que fotia uns crits esquinçats que un xic més i em perforen el timpà. Exagerat, sectari i poc saludable per a la veu. Per a la seva. En acabar la representació la Ciofi semblava haver enfollit quan sortia a saludar. Semblava dir que estava contenta per haver acabat amb èxit la funció a pesar d'arrossegar aquests virus tan dolents d'aquest hivern. 

L'òpera no és excepcional. L'argument és un joc de nens i naïf. Però l'òpera fa de bon digerir. És una mena de conte que explica un malentès i diu molt de la naturalesa humana. Pensem que ell renega de la seva estimada només per uns fets que apunten presumptament a la seva infidelitat sense comprovacions ulteriors. Gelosia, prejudici, impetuositat no racional. Amor humà en definitiva. Però, ai las, és una òpera d'aquelles -poques- que acaben bé i al final es descobreix la raó oculta dels moviments nocturns d'Amina. Hi ha una altra cosa que juga en favor de l'òpera i és la durada: justa, no excessiva. 

La posada en escena ha estat un altre punt fort. Sense experiments ni bestieses de regista novell. Tot adaptat al discurs i finalitat de l'obra. Clàssic però proper. Excel·lent. En definitiva, un magnífic espectacle per a un Liceu en hores baixes. 

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE RAMON SASTRE 'GNOM' (18 DE FEBRER DE 2014, ATENEU DE BARCELONA)

 

La primera vegada que vaig conèixer Ramon Sastre va ser mitjançant la revista Joia. Això era al 1996 i en va sortir un primer article (1997) per explicar com un petit grup d’intel·lectuals de preguerra havien confegit (1928) una revista interessantíssima en què col·laboraven moltes de les personalitats de les lletres i les arts d’aquella època. I ho havien fet des de la base d’unes misterioses aleshores reunions-concerts al passeig de Gràcia núm. 78 de les quals només parlava Plàcid Vidal a les seves memòries i algú més i encara de passada. Segurament aquesta revista no va tenir la difusió que es mereixia en el seu moment tant per la seva qualitat física com per la qualitat del seu contingut. 

10 anys més tard, concretament el 14 de juny,  i havent-me posat a estudiar aquelles reunions de músics i literats, que em semblaven remarcables i que d’una manera íntima admirava, vaig anar a parar al número 78 del passeig de Gràcia, amb l’esperança difusa de trobar alguna cosa que em pogués ajudar per al meu article. Aquí comença segurament la història del llibre que vostès tenen a les mans. Va anar de poc, perquè poc temps després, la senyora Núria Sastre, la filla del nostre home,  i els seus col·laboradors havien d’abandonar el local perquè la propietat en volia disposar. Vaig tenir la sort, doncs, de ser a temps de veure in situ el lloc on s’havien celebrat les denominades per Ramon Sastre com a  Sessions Amicals de Música. La Núria Sastre em va confessar aleshores que l’estudi de l’obra del seu pare era una de les assignatures pendents de la família i que de ben segur que ara ja podem dir que han superat amb nota. Aleshores vaig escriure al meu diari personal:

Ni jo mateix m’ho puc creure i li dic que tinc l’estranya sensació d’haver-me retrobat amb la història. Parlem una estona i em dóna notícies de la seva biografia que fins ara ningú no deuria conèixer. Em parla que el seu pare cedia l’estudi a pintors i escultors per realitzar la seva obra i que aquests, en acabat, li donaven en senyal d’agraïment alguna peça. «A vegades, quan entro al matí al pis encara sento olor de pintura»; no sap escatir si es tracta de la suggestió del record o que realment les parets han quedat impregnades de la pintura dels hostes que hi varen fer sojorn. La figura de Sastre se’m dreça com un filantrop, un promotor cultural, un home de curiositat universal i hàbil en les relacions humanes.

Arran d’aquella trobada casual vaig tenir ocasió de consultar bona part dels papers de Ramon Sastre i de trobar-hi un autor encara més interessant del que havia pensat. Perquè Sastre és un intel·lectual polifacètic, polièdric com es diu ara. De tot plegat en va sortir un article l’any 2007, un fragment del qual apareix a la contraportada del llibre. Amb aquest article vaig intentar donar amb algunes limitacions una visió general de l’home, de l’arquitecte i de l’escriptor i vaig intentar fixar-ne els punts més importants donant informació que fins aleshores no coneixíem i que ens van proporcionar amablement les seves filles. Especial importància tenen les seves memòries ‘La meva història del 78’ de cara a l’obtenció de notícies i de la visió des de dins de tota una època que passeja des de l’ebullició noucentista i republicana fins a la inquietud i l’ostracisme ocasionats per la guerra i el franquisme respectivament. 

Qui és Ramon Sastre des de la meva manera de veure? 

És primerament un arquitecte que va veure interrompuda la seva carrera per causa de la guerra civil i la seva negativa a exercir amb l’acatament dels principis del movimiento.  A Barcelona, va estudiar a l’Escola d’Arquitectura i a l’Escola Superior de Bells Oficis. Després, Sastre va anar a París per estudiar arquitectura i va estar-s’hi durant uns anys. El 2 de febrer de 1924 va obtenir el «Certificat de Plasticien» a l’École Spéciale d’Architecture.

A l’arxiu històric del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona hi ha alguns documents relatius a Sastre que ens proporcionen més informació. La més destacable és que el 1937 Sastre s’afilia al Sindicat d’Arquitectes de Catalunya, sindicació, no cal dir-ho, obligatòria.  Prèviament, Sastre havia presentat una instància al Sindicat per tal que se li reconegués el títol obtingut a París. El SAC va resoldre concedir-li un «carnet provisional» d’arquitecte durant sis mesos prorrogables amb la condició resolutòria que convalidés aquell títol a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona. També consten alguns peritatges de danys causats pels bombardeigs de Barcelona i algun informe sobre les condicions d’habitabilitat d’un pis. 

Sastre, però, mai no va arribar a convalidar el títol ja que, en acabar-se la guerra, no va avenir-se a acceptar els principis del «movimiento». De fet, Sastre va estar empresonat durant aproximadament un mes perquè no va saludar la bandera espanyola en ocasió de la desfilada de les tropes vencedores, anomenades «nacionals», pel passeig de Gràcia. De tota manera, ell va continuar treballant com arquitecte amb un amic seu. 

És un promotor cultural, una persona amb iniciativa, curiós universal, amic de les arts i amb un do de gents que el van fer concitar al número 78 voluntats  i  visions diverses. Per aquell estudi del passeig de Gràcia hi van passar persones i personalitats, gent coneguda i no tan coneguda, amics tots per la gràcia de l’art. En això coincideix tothom: Sastre no s’erigí mai en protagonista sinó que era un convidat més com qui no vol la cosa. Les tertúlies anaven soles. De fet, aquestes reunions van començar essent musicals, autèntics concerts de cambra -mai més ben dit- i, a poc a poc, es van obrir al món de les lletres. Les trobades tenien lloc els dimarts de 7 a 9 normalment, tot i que hi havia excepcions. 

Entre els noms coneguts que hi van passar alguna vegada -o diverses- hi ha Josep Maria de Sucre, Octavi Saltor, Joan Estelrich, Sebastià Sánchez-Juan, Josep Farran i Mayoral, Xavier Benguerel, Josep Palau, Rafael Barradas, Torres-Garcia, Plàcid Vidal, Carles Sindreu, Miquel Llor, J.V. Foix o Ignasi Agustí. Per no parlar dels músics que tenien llur base en el violoncel·lista Joaquim Homs i en el musicògraf Enric Roig, el pianista Pere Vallribera o les cantants Anna March -d’Estelrich-, Carmes Montoriol o Pilar Rufí. 

Algú pensarà que eren reunions de societat. I també ho eren, és cert. Però les reunions comencen cap a mitjan la dècada dels 20 i duren fins a la guerra civil, el 1936.  Més de deu anys gairebé seguits. Ningú no fa reunions de societat amb aquesta persistència, tenacitat i convicció. Amb aquesta passió, en definitiva. 10 anys d’activitat fructífera. Jo crec que s’ha de ser d’una pasta especial, primer per ser amic de gent tan diversa i després per reunir-los en una mateixa sala sense que passi res desagradable. De fet, de desavinences n’hi havia hagut pel que sembla alguna. La qüestió és que Sastre en deuria saber de tractar la gent i de donar-li confiança. Els fets ho demostren. 

D’aquestes trobades en neix també una altra iniciativa que té entitat pròpia i que és la revista Joia. Aquesta revista va néixer per una estranya confluència. Herma AG, de Badalona, necessitava una plataforma per fer-se propaganda i el cenacle de Sastre necessitava algú que els publiqués les seves coses. La qüestió és que d’aquesta simbiosi rara va néixer el 1928 la revista Joia.  La revista es resumeix de dues maneres em penso: un disseny molt acurat i cuidat i un contingut molt remarcable amb col·laboradors de luxe. Revista cosmopolita i omnicomprensiva de les arts. Com el mateix Sastre. 

Després de la guerra aquestes trobades van continuar pel que es veu però no amb tanta regularitat ni amb tant entusiasme. Formen part, doncs, de l’activitat cultural clandestina.

És un poeta d’un sol llibre publicat però poeta. A més, el llibre té el mèrit de ser un dels primers de poesia eròtica, juntament amb El poema de la rosa als llavis de J.Salvat-Papasseit. La poesia delata una formació que poua en el Noucentisme. Sastre usa el vers mesurat, un ritme marcat i la rima consonant en els seus poemes. En qualsevol cas, el mèrit de Sastre és tractar un tema en el qual és precursor. Hores del poema eròtic va ser publicat a Badalona: Lloret impressor el 1918, anys abans que el 1923 Salvat publiqués el seu Poema de la rosa als llavis. Tot i que porta data de 1918, a l’incipit se’ns diu que el llibre va ser editat al mes de juny de 1919 als tallers gràfics d’Antoni Lloret. Cal suposar, doncs, que el llibre fou enllestit el 1918 i que no es publicà fins a l’any següent. El volum s’obre amb una citació de Joan Maragall («De planyê es el donzell qu’ageu sos membres / ans d’haverlos cançat en el plaer») i està compost per 18 poemes numerats que tenen un regust vuitcentista i que, en algun cas, pretenen imitar el gran poeta de l’amor, Ausias March («No enyor pas l’activitat damnada», poema VIII, o «Obscura ment qui follament t’afanyes», poema XVIII). Cal remarcar-ne la unitat temàtica, que comprèn amors i situacions amoroses diverses.

No sabem per què Sastre no es va prodigar més en la poesia però entre els seus papers n’hi ha molta d’inèdita que potser caldrà revisar i, si cal, publicar. Entre d’altres poemes publicats en trobem a La Revista de López Picó. 

El que sí sabem és que Ramon Sastre és també traductor de poesia francesa, especialment de Paul Valéry, que va conèixer quan estudiava a París. De fet, és un dels primers traductors de Valéry, ja no a Espanya sinó a la península. Per exemple, el cas més remarcable diria que és la traducció del poema Le cimetière marin a Joia, la primera traducció peninsular del poema; primicera i reeixida que vam tornar a republicar a la Revista de Catalunya. Doble mèrit per tant. Una edició que després ha estat no bescantada  però sí menystinguda per algun altre traductor. Injustament. A més direm que té traduïts els Charmes de Valéry en petites fitxes, mecanografiats i enquadernats al seu arxiu. No hi ha dubte que Sastre és el primer introductor i traductor de Valéry a Catalunya i aquest és un mèrit que també li hauríem de valorar.

I Ramon Sastre és també un articulista, -jo no diria periodista, perquè és l’escriptura d’algú que es troba per sobre del simple ofici periodístic- que escriu amb independència i esperit crític al Diari de Catalunya. Al seu arxiu consta una sèrie relativament llarga d’articles que es van publicar al Diari de Catalunya (1937-1939) durant el temps de la guerra. Sastre en guardava els retalls del diari i els textos que no van poder veure la llum pública per causa de la censura els conservava mecanografiats. A banda dels articles, hi ha una escrupolosa relació cronològica de tots aquests textos que es van publicar en aquella plataforma de l’Estat Català. Sastre participà a la secció «Lletres», «Les Arts» i «Full d’Almanac» de l’esmentat Diari de Catalunya. A les dues primeres —també cronològicament— signà Ferrer de Blanes, manllevant el nom al navegant de Vidreres. Aquestes seccions tenen un contingut estrictament cultural. A la tercera secció —de lluny la més extensa— signà amb el pseudònim Gnom, que és sèrie que ara es publica. És una secció d’opinió sobre l’actualitat política, social, cultural i, naturalment, bèl·lica. En aquesta secció per dir-ho clarament i en poques paraules, rep tothom: els militars, els feixistes, els espanyolistes que volien -i volen- negar la personalitat nacional de Catalunya, però també els anarquistes, els comunistes, els arribistes i els delinqüents que en nom d’un ideal, o no, van perpetrar barbaritats en els nostres pobles i ciutats. Qui llegeixi el llibre que avui presentem trobarà un Sastre que no és gaire lluny de les opinions que es branden avui dia, que actua més com un jutge que com un arquitecte: defensor de la democràcia, de la llibertat i de la justícia. Radicalment contrari al feixisme militarista espanyol però igualment contrari a l’actuació criminal dels anarquistes i comunistes. 

En resum, ens hem de felicitar per l’aparició d’aquest recull d’articles de Ramon Sastre. Fins ara, poques persones hi havien parat atenció i em sembla que paga la pena fer-ho. Goso dir que no serà el darrer recull de Ramon Sastre que es publicarà. Seria interessant poder llegir les seves memòries, les traduccions de Valéry i d’altres que hi pugui haver, els altres articles publicats a Diari de Catalunya o la poesia esparsa publicada i la inèdita. Si aquest llibre serveix per situar Ramon Sastre dins la literatura catalana de guerra ja serà un èxit. Si, a més, serveix per donar a conèixer un intel·lectual compromès i un bon escriptor en català, serà tot un acte de justícia. 

Moltes gràcies. 

CENDRILLON, DE JULES MASSENET (LICEU, 27-XII-2013)

Qui no ha conegut la seva particular Ventafocs alguna vegada a la vida? Qui no ha conegut alguna noia que doblava amb la bondat la seva bellesa? Aquest motiu literari tan dolç i estimat es perd en la foscúria dels temps perquè és tan antic com la humanitat. I perquè és la metàfora de dues de les grans aspiracions humanes: l'art i la moral. O l'ètica i l'estètica. Han estat, però, els germans Grimm i Charles Perrault els qui han cristal·litzat aquesta història en una literatura escrita que ha esdevingut immortal, deífica. Perquè res pot esborrar aquest conte i la moral que conté. Perquè, en el fons, l'art és també una aspiració noble. I, evidentment, els qui l'han continuat l'han acabat de fixar; des de Massenet a Disney. 

La veritat és que fa de bon escoltar una òpera com aquesta en temps de Nadal. És apropiada perquè ens aporta un missatge de justícia i, per tant, d'optimisme. Perquè ens convida a retrobar la nostra infantesa i a projectar-la en els nostres fills. Perquè ens fa desitjar el millor per a tothom, perquè ens evadeix d'un món hostil. També aquesta és una funció de l'art. Portar-nos a altres mons, encara que no existeixin en la realitat. Perquè, com diria Hegel, el pensament també és realitat. 

Cendrillon és una d'aquelles òperes que segurament mai esdevindrà una òpera del gran repertori però és una obra sense la qual l'òpera no tindria tant sentit, perquè és un intent reeixit de portar a la solfa i al teatre una història entranyable tant per a infants com per a grans. I a més és una òpera que fa afició. La meva veïna de cinquè pis em deia, amb un somriure sincer a la cara, que ella es va aficionar a l'òpera quan va escoltar la Tosca cantada per l'Aragall a l'exili del Victòria. No m'estranya gens. Potser avui aquesta òpera ha despertat el mateix interès algú entre el públic i l'ha convertit en un altre liceista. 

He de dir que m'ha agradat tant per la posada en escena com per la música i la interpretació. Hem d'entendre que Massenet no vol fer gaire sang de la trama i converteix el conte en un trànsit amable que avaba bé: fins i tot la madrastra acaba dirigint-se a la Cendrillon amb un 'Filla!' evidentment interessat, però sobretot còmic. Perquè la història que narra Massenet és sobretot còmica i només agafa una volada lírica remarcable quan ella i el prícep prenen la paraula per dirigir-se l'un a l'altre. És, també una òpera femenina; no tan sols perquè els personatges que mouen la trama són dones -el pare queda a parer meu desdibuixat- sinó també perquè el príncep és interpretat per una mezzo, cosa que empipa bastant. Al final un no sap si el que està veient és una peli lèsbica o un conte infantil. Però tot té una explicació: probablement un tenor hauria estat a ulls de Massenet un clixé massa heroic i convencional. Aquest detall és el més trencador de l'òpera. Pel que fa a la música, és típicament romàntica i es mou entre el lirisme pur i la comicitat mesurada. Té el segell de la música francesa del XIX tot i que queda lluny, diu el Josep, de Thaïs. 

L'escena és cuidada, emfasitza la comicitat de la madrastra i les seves filles i de la cort reial i posa en valor la sinceritat de l'amor del príncep i d'ella. Juga amb els colors tradicional de la pompa com són el daurat i, sobretot, el vermell -signe aquí d'interès i hipocresia- i el contraposa al blanc de Cendrillon, símbol de la bondat i l'altruisme. 

Pel que fa a les veus, es pot dir que Joyce di Donato no té oportunitat de brillar respecte dels altres papers. No cal dir-ho que ha tret d'allò més bé el paper però no s'han quedat enrere Eva Podles en el paper de Madame de la Haltière, la fada padrina Annick Massis i el príncep 'charmant' -i no pas blau- Alice Coote. 

Abans d'arribar al Liceu, la Núria i jo hem fet temps entrant a la Boqueria i gaudint de l'espectacle de productes i gents que ofereix al vianant autòcton i al turista. I penso que el Liceu és una mena de Boqueria de l'òpera i que paga la pena anar-hi a comprar ni que sigui de tant en tant. 

LAPISLÀTZULI EDITORIAL

A còpia d'anys, un hauria de saber que les iniciatives i els projectes són interessants per si mateixos, independentment de la dimensió, de la rendibilitat o de l'anomenada. També val per al camp editorial. És curiós que en el món on vivim, en què la cultura s'ha banalitzat fins a extrems indicibles i s'ha convertit en un negoci en moltíssimes ocasions més que no pas en un servei o una convicció, puguin conviure al costat de monstres editorials com Planeta, petites editorials que publiquen per plaer, per convicció i per servei. Seria llarga la llista d'editorials que hi ha en aquest sentit o que van començar així. A casa nostra, a Catalunya, especialment. A mi, aquest fet em sembla un fenomen d'independència, de gosadia, d'emprenedoria. Finalment de llibertat i de diversitat. La possibilitat de trobar petits joiells en aquestes editorials és alta perquè no se senten subjectes al mercat, a les modes i corrents, als dictats culturals o als poders o règims. Són sovint especialitzades i poc o gens conegudes però s'han fet el seu mercat lletra a lletra, línia a línia, vers a vers. I això a pesar que no hi ha res propici per a la llur supervivència: IVA fiscalitzador i hiperbòlic i competència del llibre digital i de l'autoedició, que és un camí que previsiblement anirà a molt més en poc temps, tal com ja passa a EUA. 

Lapislàtzuli editorial és un d'aquests exemples. La seva filosofia és clara: "Enmig d’un oceà de llibres, l’aposta de Lapislàtzuli Editorial és treure a la llum obres úniques, diferents, d’un alt valor literari o humà. Som una editorial en llengua catalana, petita, lleugera, amb poc pes. Som independents i treballem sense intermediaris." El nom és una metàfora: els seus llibres volen ser com el lapislàtzuli, molt preuat pels entesos tot i que molt difícil de trobar. Com l'obra de la poetessa illenca Antonina Canyelles o com el que sembla que és el darrer projecte del segell: la reedició de l'assaig 'La matemàtica de la història', d'Alexandre Deulofeu (projecte finançat amb Verkami), filòsof de la història de la corda de Francesc Pujols, esventat per la tramuntana  de l'Alt Empordà però amb la facultat d'ús d'un sentit comú irrefutable que prové de l'observació. M'imagino que el llibre serà una selecció de l'assaig inicial que té nou volums!, a la manera lul·liana. Moment, doncs, per recuperar un dels tants dels nostres noms oblidats per la marea del temps. 

FORTUNATO DEPERO A LA PEDRERA

Tenia ganes de veure una exposició que de ben segur no aixecarà gaire polseguera, que no generarà interès en el públic general. En la línia de les exposicions de la Caixa de Catalunya, s'ha cercat un autor multidisciplinari, relacionat sobretot amb la pintura i la literatura, que, a més, representa tot un moviment: el Futurisme. No és certament dels futuristes més coneguts però al comissari l'ha interessat com a membre del grup i com a artista que té les seves pròpies propostes i la seva pròpia veu. En aquest sentit, l'home serveix per explicar tot el moviment a l'inici de l'exposició i és bo que sigui això per una qüestió didàctica. Pedagògica. 

Depero és un pintor i un dibuixant sobretot, per bé que ha fet incursions en els camps del disseny publicitari i de l'escenografia de manera destacada. Dos exemples serviran: la publicitat trencadora per a la marca Campari i l'escena pensada per a l'obra Le chant du rossignol, d'Igor Stravinsky. També és decorador i il·lustra una nova tendència artística que s'enceta a principis del segle XX que és l'art pràctic, l'art quotidià, l'art incorporat a les nostres vides; no pas un art allunyat de les persones i de la seva existència. 

Com tots els futuristes la seva obra està influïda per unes idees-força que són el moviment, el dinamisme, la velocitat i la síntesi. Les seves obre es mouen aquí i allà com les d'un artista que cerca el seu mitjà d'expressió idoni i que, un cop acceptat al grup de Marinetti, professa una lleialtat sense fissures a les seves idees. Fins al final, perquè als anys quaranta va alinear-se, un xic per convicció però també en part per interès, amb el feixisme italià. 

M'ha interessat especialment la notícia que Depero va crear una nova llengua que va anomenar 'Onomalingua' i que té relació directa amb les paroliberi futuristes i amb el que serà la poesia fonètica dadaista. També va crear cançons "rumoriste" -de sorolls- molt en la línia del que Marinetti havia dit en els seus manifestos: allò d'estar pel soroll, per les màquines, per la gran ciutat. Pel dinamisme, en fi. 

SEGON CICLE DE MISSES POLIFÒNIQUES A BARCELONA

Quan la meva mare m'ho va dir perquè ho havia llegit al diari no em va estranyar tant, ara que es fan tantes activitats musicals participatives. El segon cicle de misses polifòniques a Barcelona ha començat a Santa Maria de Pedralbes i s'anirà alternant amb la basílica dels Sants Just i Pastor, dos llocs, per cert, emblemàtics dins Barcelona -no cal dir-ho- però també en el nostre passat polític i jurídic català. Només cal recordar que a Pedralbes hi ha enterrada la reina Elisenda de Montcada i que només a l'església dels Sants Just i Pastor s'hi podia realitzar l'anomenat testament sagramental. Certament els espais triats no són casuals i obeeixen a la voluntat de projectar i multiplicar l'abast de l'acte litúrgic i artístic. En aquest sentit recorda la iniciativa dels Bach zum Mitsingen de cantar una cantata de Bach en el marc d'un temple religiós i fins i tot dins la litúrgia, tal com es feia antigament. I aquesta és la clau: he dit 'com es feia antigament' amb tota la intenció i propòsit. Perquè es tracta finalment d'un ritorno all'antico, que em penso que té molt a veure amb la cerca d'uns valors sòlids esvaïts pel pas del temps. Això lliga amb el fet que ha estat un grup d'intel·lectuals el promotor d'aquesta iniciativa. I sospito que al darrera hi ha entre d'altres l'editor Jaume Vallcorba -a jutjar per les anades i vingudes prèvies a la celebració i per la tipografia elzeveriana del programa- i un dels concelebrants, Armand Puig, degà de la facultat de teologia de Catalunya i especialista en sagrades escriptures.  

Els al·licients són, doncs, diversos: la concelebració de l'eucaristia amb tot l'aparat i dignitat litúrgiques i la interpretació d'una missa i d'alguna altra obra de grans polifonistes dels segles XV i XVI. En aquesta ocasió el protagonista era Johannes Ockeghem  (c. 1410 - 1497), flamenc segons un, való segons altres. Concretament la seva Missa Quarti Toni coneguda com a missa Mi-Mi. I també hi havia programat de teloner una peça de Josquin Desprez, el motet "Rubum quem viderat Moyses". 

És la d'Ockeghem una pòlifonia arcaica, molt adornada. La seva sonoritat és austera i tot i que pretén envolar-se no ho aconsegueix com la música d'altres polifonistes posteriors en el temps. A mi aquesta polifonia em sembla concèntrica, no direccional. No sembla que vagi enlloc però no hi ha dubte que aquesta música recuperada i posada en veu per un petit cor de veus triades és una bona tasca. Potser també hi ha això al darrera de les misses polifòniques: recuperar una tradició cada vegada més oblidada fins i tot pels músics i també pels cantaires, que no sempre són músics. En qualsevol cas, hi hagi una pruïja artística, religiosa o musicològica el resultat és excel·lent si descomptem la durada de la celebració. És clar, es fa llarga no tan sols per la durada de le sobres sinó també per l'acurament i dignitat amb què es vol revestir la litúrgia de la missa. 

El grup musical que hi ha al darrere és el Barcelona Ars Nova, dirigit amb eficàcia acostumada per Mireia Barrera. Es tracta d'un grup professional amb veus triades per fer conjunt, tot i que hi ha solistes que despunten que són coneguts com el tenor Josep Benet o el baríton Jordi Sabata. Fet que vol dir que les misses es paguen per part de l'associació 'Misses polifòniques' que hi ha al darrere. Interpretació acurada hem dit que no està exempta d'algunes cosetes -poques- que grinyolen, de manera vistent en algunes entrades. Un cor de cambra presidit bàsicament per homes. Només tres altos, que deuen substituir els falsetistes de l'època.

Esperem ja amb candeletes la propera missa que tindrà lloc als sants Just i Pastor el dia 15 de desembre: la magnífica O Magnum Mysterium, de Tomás Luis de Victoria. 

CONCERT DEL BICENTENARI DE VERDI (LICEU, 19-X-2013)

Diuen que les rates són les primeres a abandonar un vaixell quan s'enfonsa. No sé si el GTL s'enfonsarà però és indubtable que es troba certament en una navegació molt difícil des d'un punt de vista econòmic. La crisi ha arribat al pressupost del Liceu i tot presagia que a les pròximes temporades tindrem a la ciutat un teatre de segona categoria. No hi ha diners per programar amb dignitat ni per fer fatxenderies i opulències. Perquè no tinc cap dubte que el Liceu ha estat víctima de la crisi en primer lloc però també de la mala gestió que no va saber preveure les vaques magres. Altres tenen tot l'ajut de l'estat encara que siguin un teatre nascut del no res, sense llarga tradició i sense públic documentat. Però tenen la sort de trobar-se a Madrid, el paradís terrenal, el centre dels mons possibles, la ciutat del manà etern. 

Doncs bé, en aquest context tan infaust el director artístic, l'ínclit Matabosch ha tocat el dos per anar al Real, que allà sí que hi ha pela. Per un altre cantó, el director del cor, que tanta mala maror ha portat al teatre, si hem de fer cas d'un excantaire com Jordi Mas, ha optat pel mateix camí. Ja no som importants i les figures -preteses- se'n van. Francesc Marco , el director general, també ho ha fet, però segur que per altres motius. I ja veurem què passa amb Josep Pons, el director de l'orquestra, que d'un dia per un altre ha vist com es desdibuixava el projecte en què havia somiat. Ja em permetran els responsables que gosi opinar sobre quines idees han de presidir d'ara endavant la gestió del Liceu:

1) Contenció i eficiència en la despesa corrent de gerència i administració i també en les dietes artístiques. 

2) Transparència en tot allò que afecti la gestió econòmica del teatre, especialment en allò relatiu als sous del personal. De tot el personal, del que canta i toca i del que no es veu. 

3) Programar per a un gran públic i fer que l'assistència capegi la pujada de l'IVA, la situació d'atur i la minva d'ingressos i de poder adquisitiu generalitzada. Això passa per programar grans òperes que interessin el gran públic i no fer provatures i experiments que només serviran per gravar CDs i fer currículum al director de torn. 

4) Cercar més col·laboració privada entre les empreses -les grans, d'aquí i de fora- i el públic en general. Jo crec que hi pot haver interès d'invertir sempre que es justifiquin els apartats anteriors. I si cal posar un nom privat al Liceu, doncs es posa sense manies. Els temps han canviat i també el Barça ha llogat la samarreta a empreses privades que paguen autèntiques morterades. 

Tot plegat té una cosa bona i és que es remouran els ciments del teatre, es replantejarà tot des de zero o poc més i s'haurà de reorganitzar tot. Això pot ser molt bo a mig termini perquè altres no hauran tingut ocasió de fer-ho. 

El concert Verdi (IV) era un acte degut, d'agraïment. Ho ha estat sobretot a la segona part. La primera ha estat per portar al concert òperes que no tenen un gran ascendenmt com ara "La battaglia di Legnano", "Attila" i "Aroldo". En canvi, a la segona hem pogut retrobar passatges coneguts d'òperes inoblidables: "Don Carlos", "Otello" i "Falstaff". El cor ens ha donat com a propina el fragment apoteòsic coral d'"Aïda", per deliri del públic. El concert no hauria estat res prou brillant si no hagués estat per tres veus especialment. En primer lloc, la del baríton espanyol Juan Jesús Rodríguez, amb veu bellíssima, línia de gran classe i uns aguts col·locadíssims i potentíssims com feia temps que no els escoltàvem. En segon lloc, pel tenor italià, Carlo Ventre, que, a part de fer honor al seu cognom, tenia el caràcter d'un spinto i una potència i squillo molt remarcable en els aguts, mentre que a la zona central quedava com més apagat. I el tercer, el també baríton Vitaliy Bilyy, igualment amb bella, ampla veu i línia de cant. La soprano Rachele Stanisci ha estat més discreta tot i que ha complert bé amb el seu paper. I el nostre Stefano Palatchi també, però la veu se li nota mat, sense brillantor ni sense la potència d'antany. Continua respirant profundament pel nas, per cert; això no ha canviat. 

Quan tothom ha sortit a asaludar un senyor gran de Platea s'ha alçat, s'ha dirigit a l'escena i li ha dit alguna cosa al director del cor, José Luis Basso, que no deuria ser gaire amistosa perquè les rialles s'han acabt en sec. El director, Rubén Gimeno, ve de la Simfònica del Vallès i ha sabut generar un so adequat i amb uns tempi correctes. Té, però, un gest poc clar, que m'aventuro a dir que deu ser difícil de seguir per a alguns músics. 

En resum, un bon concert -magnífic en veus- que és, tanmateix, un mal presagi per a la temporada que ara comença.

I ENCARA EL QUIXOT: SOBRE LA 1a UNIVERSITAT D'ESTIU NOVA HISTÒRIA

A Crespià s'ha organitzat la primera universitat d'estiu de l'INH. El contingut de les ponències no és altre que el de la tergiversació i apropiació de la història i la literatura per part de l'Espanya castellana naixent a finals del segle XV i durant tot el XVI, que força gent ja coneixia. En les seves diferents formes -conegudes, és clar. La qüestió és que les tesis, que, cal admetre-ho, semblen forasenyades d'entrada, han fet forrolla en els mitjans de la caverna amb La Razón al capdavant d'ells. I no pas per una qüestió de sintonia o afinitat sinó més aviat per fer-ne mofa i escarni. Més enllà dels vituperis esperables i les reaccions viscerals i sentimentals, molt pròpies d'altra banda d'un país en què la cultura és un destorb en lloc d'un actiu, hi ha un fet que ens hauria de fer pensar i força. No hem escoltat encara cap veu autoritzada, acadèmica o universitària, que desmenteixi cap punt del que ha evidenciat Bilbeny i els seus. Algú dirà que potser es tracta del menyspreu de la ignorància. I probablement n'hi ha. Però tinc la intuïció que hi comença a haver-hi més prudència i por que una altra cosa. Por d'una veritat possible. Els de sempre volen associar la universitat INH amb el procés sobiranista per desprestigiar-la i certament la coincidència ha estat buscada tot i que el tal institut ja anava funcionant i publicant força anys enrere. Però seria un error creure que el debat que posen sobre la taula és un debat polític de l'actualitat. Ho és, sí, però de fa cinc segles. Un debat que ara es transforma en història i filologia, recerca de la veritat i confirmació d'intuïcions, indicis i proves, que també n'hi ha. El debat és, doncs, disciplinari i interdisciplinari. I és qüestió de temps que aquest petit sisme que s'ha produït a Arenys de Mar assoleixi les proporcions d'un tsunami universal que ridiculitzi les essències pàtries d'una país que mai no ha existit com els qui en detempten el poder des de segles l'han imaginat.

"SOLSTICIO", DE JOSÉ CARLOS LLOP

Fa un cert confort poder escriure una ressenya després de qui sap lo temps sense fer-ho. Especialment en un moment delicat en què un no pot veure el futur gaire clar per raons oftalmològiques. El llibre amb què m'he topat es diu "Solsticio", del Mallorquí José Carlos Llop. És un llibre curt, intens. És el llibre d'un poeta, d'un sentimental, d'un home de cultura, d'algú a qui agrada el silenci, la calma, la conversa (intel·ligent) i la mesura. Escrit en castellà a pesar del cognom. Molt ben escrit. Un llibre que et reconcilia amb la literatura i amb la literatura castellana. Un llibre que molts hauríem pogut escriure en un un altre indret i en unes altres altres circumstàncies. Les del passat individual i feliç de la infantesa. Llop fa un elogi nostàlgic de la infantesa passada en una bateria costanera de l'illa de Mallorca per causa de la professió de militar del pare. Del tempo sense presses, del sol i la pols persistent, de la rutina anodina que per a ell és vivificant. En parla amb el record de qui recupera un temps, un paradís perdut, en el qual tot s'adiu amb un món màgic, misteriós i sobretot feliç. I ho fa amb un respecte escrupolós per la cultura illenca -inclosa la llengua. Una delícia de llibre que jo deia que em recordava més pel caràcter que per l'assumpte la "Seta", d'Alessandro Baricco. I la conclusió que n'extrec és que quan la lectura es converteix en esplai empàtic esdevé experiència.

EL QUIXOT DE NOU: UNA PROVA DE LA CENSURA REIAL A L'ESPANYA DE FINALS DEL SEGLE XVI I PRINCIPIS DEL XVII.

Fa poc li exposava a un amic la teoria que Cervantes fou en realitat un valencià de Xixona i que originàriament el Quixot va ser escrit en català: ell va refusar d'escoltar qualsevol argument. Paradoxalment, era una persona culta i, per més inri, científic i investigador. Tanmateix, creia que això era impossible. De tal manera s'havia instal·lat en el seu esquema mental el fet que Cervantes era d'Alcalá de Henares i que l'obra era castellana. Fa temps li ho havia comentat a una veterana professora de castellà de l'institut i va reaccionar d'una manera similar; després d'escoltar els arguments que li donava, variats i abundants, ella va acabar dient, com si es volgués convèncer a si mateixa: "Però Cervantes era de Madrid".

Des que vaig entrar en contacte amb els estudis de Jordi Bilbeny aquest és un tema que m'ha obsessionat. En primer lloc, literàriament: el Quixot és una obra de referència mundial i emblemàtica d'Espanya i fins d'una manera de ser, que es pot identificar amb la manera de ser castellana. En segon lloc, com a català: el sol fet de pensar que el Quixot, i potser moltes altres obres de l'anomenat segle d'or castellà siguin meres traduccions d'obres que es van escriure i publicar primerament en català és esgarrifós. I si es confirmava, seria tal volta l'engany més gran de la història de la literatura universal i demostraria que l'estat espanyol està assentat sobre fonaments de falsedat i sobre els valors de la manipulació i la utilització. De la intolerància ja no dic res perquè alguna cosa hem après aquesta darrers cinc-cents anys. Algú dirà: com tots els estats. Sí, però aquest menyspreu per la realitat, per la veritat i per l'objectivitat no té comparació possible. L'últim episodi? Canviar el nom de català a la franja d'Aragó pel de LAPAO, amb l'únic objectiu de laminar la consciència d'unitat de la llengua i el seu prestigi social i de relegar-la a un fet testimonial desconnectat de la història. 

La idea que el Quixot és en realitat una traducció feta per ordre del Rei (Felip II de Castella, I d'Aragó) em sembla sobretot estimulant pel que suposa de revisió del passat. I, si s'arribés a demostrar amb proves fefaents, seria un engany colossal. Per entendre que el que proposa Bilbeny és possible cal entendre sobretot un fenomen al qual no es dóna a parer meu suficient importància però que determina la cultura del segle XVI a la península ibèrica. I és la censura. Una censura que primer va néixer per preservar el Cristianisme dels infidels i, sobretot, de la Reforma. Aquesta fou detemptada per instàncies eclesials -la coneguda Inquisició- i amb el temps va esdevenir una censura civil, detemptada pel Rei i les seves institucions i al servei de l'imperi que s'havia forjat amb la unió de les dues corones -aragonesa i castellana- i amb la descoberta del nou món. Aleshores ja no tan sols verificava la cristianitat dels textos que s'imprimien, sinó que també censurava qualsevol cosa que pogués anar contra la figura reial i contra la unitat del seu imperi. Servia per imposar un estat de coses i la llengua no era aliena a aquesta voluntat. Justament és en aquest moment en què s'encunya l'expressió "Habla la lengua del imperio", malauradament coneguda encara avui per tots els catalans.

S'ha de dir que aquest és un fenomen conegut per tota la historiografia literària, però curiosament no se n'ha fet cavall de batalla, suposo que per no remenar allà on podien haver-hi sorpreses i ben desagradables. Sens dubte la més sonada és la del Tirant lo Blanc: el 1873 Marian Aguiló troba un exemplar de la primera edició catalana de l'obra, anterior a la traducció castellana que fins aleshores es coneixia i que passava a ulls dels estudiosos com a original. El fet va fer callar les veus acadèmiques que defensaven aferrissadament la castellanitat de la novel·la. Per tant, ja tenim un precedent i, com sosté Bilbeny i altres estudiosos de l'Institut Nova Història, no fóra d'estranyar que això hagués passat també amb altres obres del XVI castellà, que avui tenim per anònimes o amb una autoria que podria ser falsificada. 

He intentat fer un resum ràpid -rapidíssim, com diria aquell neulet de l'Autònoma- d'un aspecte sobre el qual voldria aportar un document que demostra com les gastava la censura reial castellana al segle XVI. Es tracta d'una disposició reial de l'Arxiu d'Índies en què es prohibeix la Historia General de las cosas de la nueva España i se n'ordena la confiscació i la tramesa de tots els originals i traduccions al Consell d'Índies. Fixeu-vos que la data correspon al darrer quart del XVI, abans per tant de l'aparició de l'edició castellana -a falta de proves concloents, la primera edició del Quixot- el 1605.

REAL CÉDULA PROHIBIENDO LA HISTORIA GENERAL DE LAS COSAS DE NUEVA ESPAÑA DE FRAY BERNARDINO DE SAHAGÚN

Archivo de Indias
Madrid, 22 de abril de 1577

El Rey. Don Martín Enríquez, nuestro Visorrey Gobernador y Capitán General de la Nueva España, y Presidente de la nuestra Audiencia Real de ella. Por algunas cartas que nos han escripto de esas provincias, habemos entendido que Fray Bernardino de Sahagún, de la Orden de San Francisco, ha compuesto una historia Universal de las cosas más señaladas de esa Nueva España, la cual es una computación muy copiosa de todos los ritos, cerimonias e idolatrías que los indios usaban en su infidelidad, repartida en doce libros y en lengua mexicana; y aunque se entiende que el celo del dicho Fr. Bernardino había sido bueno, y con deseo que su trabajo sea de fruto, ha parecido que no conviene que este libro se imprima ni ande de ninguna manera en esas partes, por algunas causas de consideración; y así os mandamos que luego que recibáis esta nuestra Cédula, con mucho cuidado y diligencia procuréis haber estos libros, y sin que de ellos quede original ni traslado alguno, los enviéis a buen recaudo en la primera ocasión a nuestro Consejo de las Indias, para que en él se vean; y estaréis advertido de no consentir que por ninguna manera, persona alguna escriba cosas que toquen a supersticiones y manera de vivir que estos indios tenían, en ninguna lengua, porque así conviene al servicio de Dios nuestro Señor y nuestro. 

Fecha en Madrid a veinte y dos de abril de mil quinientos setenta y siete. Yo el Rey.

Por Real mandado de S. M. Antonio de Eraso. Y señalado de los señores Lic. Otalora, Santillán, Espadero, Don Diego de Zúñiga y López de Sarria [Rúbrica] 

FUENTE

José Toribio Medina, Historia de la imprenta en los antiguos dominios españoles de América y Oceanía, prólogo de Guillermo Feliu Cruz, Santiago de Chile, 1958, vol. 1, pp. 6-7.

http://www.traduccionliteraria.org/1611/esc/america/sahagun.htm

Aquestes "causas de consideración" de què parla la providència són evidentment la manera de viure i les "supersticiones" dels indígenes abans de l'arribada dels espanyols al nou món. Però també les seves llengües. Llegim que l'obra de Fray Bernardino estava composta en "lengua mexicana" i evidentment això podia ser un fre a la consolidació de l'imperi. Però no tan sols això: la cèdula ordena que ningú no pugui parlar en cap llengua dels temes que tractava l'esmentada història. Si això passava amb una llengua indígena i amb llur idiosincràsia és plausible pensar que a la Corona d'Aragó passessin coses semblants. O pitjors: allà les obres es traduïen a la llengua que havia triat l'imperi espanyol -és a dir, el castellà- i se'n feien desaparèixer els originals. D'aquesta manera es mataven dos ocells d'un sol tret: s'aconseguia la uniformitat lingüística de l'imperi alhora que es dotava el castellà d'una cultura que aleshores no tenia. 

Tenia un professor de llatí que quan era noi vivia a Alguaire. Quan van entrar els anomenats nacionals al poble ja en el desenllaç de la guerra civil espanyola, aquests van dir a tots els qui tinguessin llibres en català que els portessin a la plaça del poble. I ell, amb gran il·lusió, els hi va dur. Quan van arreplegar-ne suficients, i davant l'estupefacció general, els van cremar. No és aquest un acte que recorda aquesta reial cèdula? I més: no és aquest un acte que recorda la crema de llibres del capítol 6 del Quixot?

MADAMA BUTTERFLY DE NOU (DISSABTE, 23-III-2013)

No és el mateix aquest bloc des de dates més o menys recents. No sóc el mateix des de dates més o menys recents. I la tasca de blogaire s'ha estroncat de manera no sé si definitiva, però sí molt significativa. Les entrades són cada cop més escadusseres i potser menys viscudes. Ni tan sols una òpera tan estimada com la Butterfly em fa viure la música i el teatre com abans ho feia. La Butterfly és una de les òperes que inclouria dins la meva antologia mínima i personal del gènere. Hi afegiria La Bohème, la Tosca, el Lohengrin, la Traviata, el Rigoletto i poques més. Breu, les que -o millor- algunes de les que contenen un drama vertader, com els de veritat, com els de la vida. Llevat del Lohengrin, és clar.

Segurament aquesta reposició és, en certa manera, de compromís perquè el teatre vol fer calaix amb un títol cridaner i popular. No hi ha dubte que el triat ho és. Hi vaig amb la Núria. Ja es va perdre La Bohème perquè de manera inexplicable va preferir anar a veure el teatre que feien uns amics abans de la que potser és l'obra més universal. Aquesta vegada s'ha abillat, com jo,  per a l'esdeveniment, cosa que diu molt a favor del respecte que té per la música. Arribem al teatre, entrem i, en contrast, ens trobem amb el descamisat de torn que disserta sobre l'argument i cant de l'obra i també sobre la posada en escena. Això sí, el savi en qüestió no en deu tenir ni idea d'emetre un so amb una mínima qualitat però es permet el luxe de parlar com si fos els gran especialista, amb una pedanteria insuportable. D'altra banda, no em cansaré de dir que em sembla ja no una falta de respecte, sinó una provocació, acudir davant un públic que, per definició, sempre és respectable, amb un vestuari més propi d'un aprenent d'existencialista. És a dir, que mentre duri la broma, hi anirà a escoltar-los sa tia. És curiós que el teatre vulgui emmirallar-se en el disseny del Metropolitan, en tot menys en aquests detallets que justament converteixen un teatre en digne. 

La qüestió és que en veure el repartiment he pensat que no veuríem Stefano Secco i he pensat que ens havien escatimat el primer repartiment una altra vegada. Sortosament en aquesta ocasió m'he equivocat. Els intèrprets han estat molt més que dignes i el resultat artístic ha estat excel·lent pel que fa a les veus. Notable pel que fa a la direcció. Entre les troballes destacaria el canari Jorge de León i els catalans Àngel Òdena i la gironina Gemma Coma-Alabert. Ermonela Jaho era menys notícia per als entesos de cinquè pis però després veig que no era lituana com m'han dit sinó albanesa. La qüestió és que ha estat una magnífica protagonista de l'obra. La seva veu lírica és potent i arrodonida, canta amb gust de gran escola i els seus piani, en atac o dins la frase són prodigiosos i molt efectius musicalment. No hi ha dubte que ha estat millor als dos últims actes i el públic l'ha gratificada amb sonors i merescuts aplaudiments finals. Excel·lent. El tenor era un canari que feia de nordamericà i que semblava un italià amb el cabell engominat. Aquesta ha estat per a mi la principal sorpresa. És un tenor amb veu molt ben col·locada i potent -a vegades passava per sobre soprano i orquestra- amb un pinyol molt remarcable i un squillo simplement envejable. El timbre és vellutat, una mica fosc per al meu gust però realment té fusta. En canvi, la seva línia de cant era millorable. Em quedaria amb la idea que el tenor era molt bo però amb un cant més matusser que la soprano: manca de lligat, d'escola, però, potser i sobretot, de musicalitat innata. Això sí, una mica sòmines deambualent per l'escenari; massa estàtic i erràtic. Àngel Òdena l'he reconegut per la veu enorme i bella de baríton i per la seva planta superba: el paper de cònsol li va que ni fet a mida. M'ha semblat una mica desconcertat pels temps estranys que ha imposat el director al primer acte. I Gemma Coma-Alabert ha destacat igualment en el paper de Suzuki. De fet, ha fet un paperàs especialment allà on pot sobresortir, que és al segon i tercer actes. A més, la bona figura l'ajudarà a ser reconeguda dins aquest corrent absurd que valora les veus més pel físic que per la veu. Vull dir que en determinats teatres ja pots ser la Caballé o el Pavarotti que si no ets prim i guapo/a no cantes. El Liceu està adoptant aquesta línia de contractació, que deu tenir a veure alguna cosa amb les orientacions del director artístic. Això també passa, en part, perquè els teatres d'òpera s'han convertit es discogràfiques que volen fer el seu negoci gravant representacions i venent-les en DVD. 

Pel que fa als altres, destacaria l'oficial del registre del sempre efectiu Xavier Comorera, mestre de cantants i membre del cor, i el Yamadori de Vicente Ombuena, que en baixar de la tartana una mica més i es fot una bufetada per culpa del difícil equilibri dels esclops japonesos d'època, que no sé com es diuen. El Goro no ha fet una gran actuació, simplement un paper normal. 

L'escena era tancada i no donava gaires concessions a la versemblança. Havíem d'imaginar que el port i la platja eren situats a la platea i, a manca de realisme, el joc de llums, tampoc ha estat excepcional. Diguem-ne que l'escena ha aprovat amb un bé. Simplement s'ha optat per donar espai a la interacció dels principals personatges i al drama intern de Cio Cio San. És una opció respectable, però no hi  estic d'acord. Només el cirerer, tan important al Japó i a l'òpera, estava present a la casa i contrastava amb la bandera dels Estats Units, com a símbols irreconciliables de dues cultures que no s'han entès. 

Em queda encara dir el que penso de l'òpera com a obra d'èxit universal i com a exemple d'una manera de fer musical i teatral alhora.I és que Puccini sembla tenir en totes les seves òperes la clau de l'exit i la immortalitat. Només la Butterfly és un compendi de melodies famoses i conegudes de tothom. A tall d'exemple ràpid: les dues àries de tenor, la intervenció del cònsol, l'entrada de la Butterfly amb cor femení, el sublim duo d'amor del final del primer acte, l'ària tristíssima Un bel dî vedremo, el duo de Butterfly i Suzuki, el cor intern a boca closa, l'intermezzo instrumental, el tercet amarg de Suzuki, Sharpless i Pinkerton i la mort de Cio Cio San. Però quina és la clau de volta que fa que l'obra ens arribi al fons de l'ànima una i una altra vegada? N'hi ha diverses a parer meu:

Una explicació és l'existència de melodies o esbossos melòdics bellíssims, que, a més, van lligats íntimament al que el text i l'acció ens està dient: per exemple, la progressió ascendent de l'arribada de Butterfly; per exemple, els acords de metall esparsos quan Butterfly s'adona de l'engany, que semblen suggerir que un món s'esfondra sense remei. Una cosa semblant passa amb les cançons de Toldrà: el músic sap trobar per a cada frase, per a cada estat d'ànim, per a cada sentiment, per a cada acció la frase més encertada i efectiva. Puccini sap arribar al moll de l'os de cada intervenció, de cada personatge i ho fa amb unes melodies, desenvolupades o no, extraordinàries. Bellíssimes. Sublims. Eternes. Puccini sap transmetre amb la música emocions que arriben amb facilitat a l'oient. La íntima relació de la música i l'acció dramàtica és, en Puccini, un fet que l'acosta al musical modern -salvant les distàncies, és clar- i a les bandes sonores de les pel·lícules. Dins aquest gènere, per cert, un digne hereu del llegat Puccinià és Ennio Morricone. Hi ha una tercera raó de l'èxit de Puccini: Puccini té una mirada social que es diua ara, i es posa al costat del feble, que en aquesta òpera és la petita Cio Cio San que, recordem-ho, té quan es casa només quinze anys.

Jo diria que la Butterfly, com totes les grans obres del ram que siguin ofereix diverses possibilitats de lectura. Butterfly és, és clar, el xoc entre dues cultures: una rígida i arrelada al passat i una altra més laxa i amb uns valors que entren en crisi. Primer nivell. Però n'hi ha d'altres. A la Butterfly es representen tres edats diferents: la de Cio Cio San (15), la joventut indefinida de Pinkerton i la maduresa també indefinida de Sharpless. No hi ha dube que aquí -com sempre, potser- hi surt perdent l'adolescència de la joveneta. Ingenuïtat contra murrieria, que, a més, és anunciada amb fatxenderia a les primeres de canvi. Sincerament, no he entès mai el galdós paper del cònsol, tan o més reprobable com el de Pinkerton. Després de prevenir al primer acte sobre la immoralitat de l'engany que l'oficial vol consumar i després de recomanar, al segon acte, que Cio Cio San es casi amb el ric Yamadori com a sortida plausible a la situació de la japonesa, arriba el tercer acte i ve a casa per emportar-se el nen. Em sembla que l'actuació de Sharpless és tan vil com la de Pinkerton. Autènticament hipòcrita i fastigosa. A Pinkerton l'excusa en part la joventut; per a Sharpless no hi ha justificació fora de la històrica i encara. Se li hauria pogut concedir a la Butterfly, per exemple, una renda amb caràcter vitalici. Però no. S'emporten el nen. Per exigències dramàtiques del guió i per mostrar el xoc entre la puresa i la corrupció, entre la confiança i la manipulació, entre el ser i l'estar.