No sabia que Mozart havia fet una versió seva del Messies de Haendel. Ja diu molt que la fes i aquest era un dels al·licients de la jornada: veure què hi va fer el geni de Salzburg en una obra que és també de geni. Hi havia encara un segon al·licient: l'oratori estava posat en escena pel nord-americà Robert Wilson i es va estrenar a Salzburg justament fa quatre anys, el 2020. La veritat és que fer una mise-en-scène d'un oratori no és gaire usual i té els seus riscos com hem pogut comprovar. Sembla que ara s'ha posat de moda fer-ho i obre un ventall important de possibilitats teatrals.
Wilson argumenta que la majoria veuen l'obra com a una obra cristiana. En canvi ell, 'El Messies no és tant una obra religiosa, sinó més aviat una espècie de viatge espiritual.' A banda de la sintaxi errònia de la frase, el fons és del tot discutible i va en la línia del que ha patit també una obra com Parsifal: una desfiguració del seu sentit profund en mans d'agnòstics que es volen apropiar de l'obra tenint en compte que l'obra parla per si sola del seu contingut i sentit. El mateix Wilson en parla a l'entrevista que li fa Víctor Garcia de Gomar.
No sé si a Mozart li hauria agradat que li refessin obres com la Flauta màgica o el seu Rèquiem per posar dos exemples excelsos. Més aviat penso que no i que si continuem per aquest camí correm el perill de desnaturalitzar ja no el sentit sinó la forma de les obres. Potser ens ho hem de prendre com un simple encàrrec que va rebre i que va acceptar a canvi lògicament de la consegüent retribució. Les operacions que fa Mozart amb l'obra immortal de Haendel són diverses. En primer lloc, la tradueix a l'alemany, cosa que altera ja molts valors de les notes. Això sol ja sobta, acostumats com estem a escoltar l'obra en anglès. En segon lloc, Mozart introdueix el metall -trompes i trombons- i el vent -als oboès se sumen els clarinets i els fagots i suprimeix el continu en forma de clavecí per posar un orgue positiu. I en tercer lloc Mozart manipula alguns fragments i reassigna alguns solos vocals a veus diferents de les especificades per Handel. Els casos més vistents a la meva manera de veure són l'ària de soprano 'Rejoice greatly', cantada pel tenor, i l'ària de baix 'The trumpet shall sound' que és irreconeixible en la versió de Mozart. Es veu que al de Salzburg no li agradaven les àries da capo i que aquesta devia ser massa llarg pel seu gust. El resultat també és discutible. Jo, almenys, em quedo amb la versió original.
Hi ha coses en la versió de Wilson que són interessants. Per exemple, la idea de llum que presideix tota l'obra, una llum canviant, sí, amb neons i llums de fons i projeccions diverses però, al cap i a la fi, Wilson proposa jugar amb la llum. Wilson tampoc pretén crear una interpretació únic sinó que vol suggerir, crear una atmosfera. Finalment, jo em pregunto si la seva proposta, tan plàstica i visual, no té més de performance que de posada en escena. La frontera potser és subtil, però em sembla legítim preguntar-ho. Acceptant la premissa de Wilson també em pregunto per què es treu de la màniga un llamàntol gegant que està lligat amb corretja de gos que té a la mà un home sense cap assegut en una cadira. O bé l'home de palla que corria enjogassadament o la nena de la primera part. També em pregunto per què en cantar l'Halleluiah apareix en lloc d'un ballarí un astronauta amb el seu vestit espacial i el seu escafandre. Tot blanc això sí. Si hagués aparegut un escut del Madrid no hauria desentonat.
Amb tots els peròs que hi vulguem posar, la proposta de Wilson no es pot negar que és visual i plena de llum. Per a una posada en escena com aquesta hauria estat pertinent uns solistes tècnicament imponents i la veritat és que no hi han estat. Ja sabem que les veus d'oratori són més petites, però n'haurien pogut trobar de millors. Especialment fluixos han estat el baix i la contralto. El primer per la feblesa i etereïtat de la veu -que l'ha portat a un gall que tothom ha escoltat- i la segona pel poc cos i projecció. És que no som en una sala qualsevol i cal omplir-la amb garanties. El tenor -disfressat d'una mena de joker actual, ha dit l'Esther, que avui venia amb nosaltres- ha complert sense entusiasmar però ha complert. I la soprano és qui n'ha sortit triomfadora davant el panorama solista: amb una veu petita ha cantat i actuat bé i ha elevat el resultat. I el públic ho ha recompensat amb els aplaudiments finals.
De la part musical cal destacar i de manera molt notable el paper del cor i de l'orquestra, però sobretot el del cor. No és gens fàcil cantar una obra com el Messies, especialment alguns números en què hi ha moltes agilitats. Si no és fàcil cantar-lo amb partitura, imagineu-vos cantar-lo sense partitura i amb moviments escènics, que encara que no són excessius hi són. Em penso que per al cor ha estat un repte que han superat de manera excel·lent. Quan assajàvem Turandot, ja estaven alternant alguns assaigs d'aquest Messies. La preparació ve de lluny doncs. El cor el formaven en aquesta ocasió sobre uns 35 cantants, he comptat. Menys del que és la plantilla titular, composta per 52 cantants si no vaig errat. M'ha cridat l'atenció la precisió dels melismes i la compacitat del so. Em sembla que ocasions com aquesta permeten diferenciar un cor amateur d'un de professional. I pel que fa a l'orquestra doncs una mica menys però amb el mateix resultat: bon so, bona precisió, molt a la manera de Pons.
