Ens havíem citat a dos quarts d’onze en ocasió de la mort de la mare d’una amiga. Les morts, encara que la persona sigui gran o molt gran o que la partida sigui esperada, sempre colpeixen íntimament sobretot si ets proper al finat o la seva mort et fa veure el teu propi món present o passat. Aquest matí tenia una llum primaveral estranya, com si l’aire hagués après a conèixer-nos i a recordar els nostres noms i la nostra experiència amb l’amabilitat de qui sap pròxim el bon temps. Una veu que ha cridat el meu nom m’ha desvetllat de l’abaltiment matinal i m’ha obert una finestra interior de bat a bat.
Les cerimònies solen ser formals, però poden ser també fora de to per dir-ho d’una manera més amable segons qui sigui l’oficiant. Mentre sèiem, veia de reüll i sentia també les llàgrimes de l’amiga que provenien d’una realitat que no era present a la sala. Fins i tot havent acabat els formulismes, la seva pena se’m revelava íntimament i sincera. Què és el pitjor que li pot passar a una persona? No hi ha dubte: que al teu fill li esdevingui alguna cosa dolenta, un fet greu que el condemni a un procés indesitjat i incert. Quan tothom havia sortit nosaltres continuàvem amb la confidència i també amb la nostra breu teràpia.
En acomiadar-nos, m’ha volgut acompanyar al cementiri a on hi enterrada tota la meva curta família i li ho he agraït com si fos una fada bondadosa o una musa rediviva. Fins i tot hem preguntat els llocs exactes on jeuen els ancestres més recents. Ens han servit per passejar per un lloc que normalment es veu com un indret trist però que jo he percebut sempre com un espai de pau i calma. Així li ho he dit. La primavera acompanyava i ens feia veure allò que Marià Manent va captar tan bé en el seu poema «Tardor a Viladrau»: «La vida passa, es fon, i torna, i brilla». He après algunes coses dels enterraments hebreus i de la seva idiosincràsia sovint rígida, com en un viatge turístic guiat.
Mentre caminàvem, el mar ho impregnava tot malgrat que no hi era. No com una imatge, sinó com un horitzó comú o un espai compartit. Hi havia una salabror invisible en els pensaments, una humitat marítima en la memòria viscuda, sons d’aus marines a les paraules. Com si la mateixa existència s’aturés uns moments i es dissolgués lentament en una immensitat atàvica que tot ho sap però que no jutja ni oblida. Hi havia una tendresa callada amagada dins el somriure indolent en aquell recorregut. No la tendresa que consola, sinó la que acompanya sincerament, amablement, sense promeses.
I mentre avançava, amb una lentitud que no era meva sinó del mateix indret, vaig sentir que també jo m’anava difuminant en el paisatge. Com si, per un instant, hagués deixat de ser només algú que camina sol per convertir-me en part d’aquesta existència compartida més gran. I encara em repetia el poeta «El cor pesava com una despulla/ i em preguntava l’esperit ‘per què?’»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada