PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE RAMON SASTRE 'GNOM' (18 DE FEBRER DE 2014, ATENEU DE BARCELONA)

 

La primera vegada que vaig conèixer Ramon Sastre va ser mitjançant la revista Joia. Això era al 1996 i en va sortir un primer article (1997) per explicar com un petit grup d’intel·lectuals de preguerra havien confegit (1928) una revista interessantíssima en què col·laboraven moltes de les personalitats de les lletres i les arts d’aquella època. I ho havien fet des de la base d’unes misterioses aleshores reunions-concerts al passeig de Gràcia núm. 78 de les quals només parlava Plàcid Vidal a les seves memòries i algú més i encara de passada. Segurament aquesta revista no va tenir la difusió que es mereixia en el seu moment tant per la seva qualitat física com per la qualitat del seu contingut. 

10 anys més tard, concretament el 14 de juny,  i havent-me posat a estudiar aquelles reunions de músics i literats, que em semblaven remarcables i que d’una manera íntima admirava, vaig anar a parar al número 78 del passeig de Gràcia, amb l’esperança difusa de trobar alguna cosa que em pogués ajudar per al meu article. Aquí comença segurament la història del llibre que vostès tenen a les mans. Va anar de poc, perquè poc temps després, la senyora Núria Sastre, la filla del nostre home,  i els seus col·laboradors havien d’abandonar el local perquè la propietat en volia disposar. Vaig tenir la sort, doncs, de ser a temps de veure in situ el lloc on s’havien celebrat les denominades per Ramon Sastre com a  Sessions Amicals de Música. La Núria Sastre em va confessar aleshores que l’estudi de l’obra del seu pare era una de les assignatures pendents de la família i que de ben segur que ara ja podem dir que han superat amb nota. Aleshores vaig escriure al meu diari personal:

Ni jo mateix m’ho puc creure i li dic que tinc l’estranya sensació d’haver-me retrobat amb la història. Parlem una estona i em dóna notícies de la seva biografia que fins ara ningú no deuria conèixer. Em parla que el seu pare cedia l’estudi a pintors i escultors per realitzar la seva obra i que aquests, en acabat, li donaven en senyal d’agraïment alguna peça. «A vegades, quan entro al matí al pis encara sento olor de pintura»; no sap escatir si es tracta de la suggestió del record o que realment les parets han quedat impregnades de la pintura dels hostes que hi varen fer sojorn. La figura de Sastre se’m dreça com un filantrop, un promotor cultural, un home de curiositat universal i hàbil en les relacions humanes.

Arran d’aquella trobada casual vaig tenir ocasió de consultar bona part dels papers de Ramon Sastre i de trobar-hi un autor encara més interessant del que havia pensat. Perquè Sastre és un intel·lectual polifacètic, polièdric com es diu ara. De tot plegat en va sortir un article l’any 2007, un fragment del qual apareix a la contraportada del llibre. Amb aquest article vaig intentar donar amb algunes limitacions una visió general de l’home, de l’arquitecte i de l’escriptor i vaig intentar fixar-ne els punts més importants donant informació que fins aleshores no coneixíem i que ens van proporcionar amablement les seves filles. Especial importància tenen les seves memòries ‘La meva història del 78’ de cara a l’obtenció de notícies i de la visió des de dins de tota una època que passeja des de l’ebullició noucentista i republicana fins a la inquietud i l’ostracisme ocasionats per la guerra i el franquisme respectivament. 

Qui és Ramon Sastre des de la meva manera de veure? 

És primerament un arquitecte que va veure interrompuda la seva carrera per causa de la guerra civil i la seva negativa a exercir amb l’acatament dels principis del movimiento.  A Barcelona, va estudiar a l’Escola d’Arquitectura i a l’Escola Superior de Bells Oficis. Després, Sastre va anar a París per estudiar arquitectura i va estar-s’hi durant uns anys. El 2 de febrer de 1924 va obtenir el «Certificat de Plasticien» a l’École Spéciale d’Architecture.

A l’arxiu històric del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona hi ha alguns documents relatius a Sastre que ens proporcionen més informació. La més destacable és que el 1937 Sastre s’afilia al Sindicat d’Arquitectes de Catalunya, sindicació, no cal dir-ho, obligatòria.  Prèviament, Sastre havia presentat una instància al Sindicat per tal que se li reconegués el títol obtingut a París. El SAC va resoldre concedir-li un «carnet provisional» d’arquitecte durant sis mesos prorrogables amb la condició resolutòria que convalidés aquell títol a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona. També consten alguns peritatges de danys causats pels bombardeigs de Barcelona i algun informe sobre les condicions d’habitabilitat d’un pis. 

Sastre, però, mai no va arribar a convalidar el títol ja que, en acabar-se la guerra, no va avenir-se a acceptar els principis del «movimiento». De fet, Sastre va estar empresonat durant aproximadament un mes perquè no va saludar la bandera espanyola en ocasió de la desfilada de les tropes vencedores, anomenades «nacionals», pel passeig de Gràcia. De tota manera, ell va continuar treballant com arquitecte amb un amic seu. 

És un promotor cultural, una persona amb iniciativa, curiós universal, amic de les arts i amb un do de gents que el van fer concitar al número 78 voluntats  i  visions diverses. Per aquell estudi del passeig de Gràcia hi van passar persones i personalitats, gent coneguda i no tan coneguda, amics tots per la gràcia de l’art. En això coincideix tothom: Sastre no s’erigí mai en protagonista sinó que era un convidat més com qui no vol la cosa. Les tertúlies anaven soles. De fet, aquestes reunions van començar essent musicals, autèntics concerts de cambra -mai més ben dit- i, a poc a poc, es van obrir al món de les lletres. Les trobades tenien lloc els dimarts de 7 a 9 normalment, tot i que hi havia excepcions. 

Entre els noms coneguts que hi van passar alguna vegada -o diverses- hi ha Josep Maria de Sucre, Octavi Saltor, Joan Estelrich, Sebastià Sánchez-Juan, Josep Farran i Mayoral, Xavier Benguerel, Josep Palau, Rafael Barradas, Torres-Garcia, Plàcid Vidal, Carles Sindreu, Miquel Llor, J.V. Foix o Ignasi Agustí. Per no parlar dels músics que tenien llur base en el violoncel·lista Joaquim Homs i en el musicògraf Enric Roig, el pianista Pere Vallribera o les cantants Anna March -d’Estelrich-, Carmes Montoriol o Pilar Rufí. 

Algú pensarà que eren reunions de societat. I també ho eren, és cert. Però les reunions comencen cap a mitjan la dècada dels 20 i duren fins a la guerra civil, el 1936.  Més de deu anys gairebé seguits. Ningú no fa reunions de societat amb aquesta persistència, tenacitat i convicció. Amb aquesta passió, en definitiva. 10 anys d’activitat fructífera. Jo crec que s’ha de ser d’una pasta especial, primer per ser amic de gent tan diversa i després per reunir-los en una mateixa sala sense que passi res desagradable. De fet, de desavinences n’hi havia hagut pel que sembla alguna. La qüestió és que Sastre en deuria saber de tractar la gent i de donar-li confiança. Els fets ho demostren. 

D’aquestes trobades en neix també una altra iniciativa que té entitat pròpia i que és la revista Joia. Aquesta revista va néixer per una estranya confluència. Herma AG, de Badalona, necessitava una plataforma per fer-se propaganda i el cenacle de Sastre necessitava algú que els publiqués les seves coses. La qüestió és que d’aquesta simbiosi rara va néixer el 1928 la revista Joia.  La revista es resumeix de dues maneres em penso: un disseny molt acurat i cuidat i un contingut molt remarcable amb col·laboradors de luxe. Revista cosmopolita i omnicomprensiva de les arts. Com el mateix Sastre. 

Després de la guerra aquestes trobades van continuar pel que es veu però no amb tanta regularitat ni amb tant entusiasme. Formen part, doncs, de l’activitat cultural clandestina.

És un poeta d’un sol llibre publicat però poeta. A més, el llibre té el mèrit de ser un dels primers de poesia eròtica, juntament amb El poema de la rosa als llavis de J.Salvat-Papasseit. La poesia delata una formació que poua en el Noucentisme. Sastre usa el vers mesurat, un ritme marcat i la rima consonant en els seus poemes. En qualsevol cas, el mèrit de Sastre és tractar un tema en el qual és precursor. Hores del poema eròtic va ser publicat a Badalona: Lloret impressor el 1918, anys abans que el 1923 Salvat publiqués el seu Poema de la rosa als llavis. Tot i que porta data de 1918, a l’incipit se’ns diu que el llibre va ser editat al mes de juny de 1919 als tallers gràfics d’Antoni Lloret. Cal suposar, doncs, que el llibre fou enllestit el 1918 i que no es publicà fins a l’any següent. El volum s’obre amb una citació de Joan Maragall («De planyê es el donzell qu’ageu sos membres / ans d’haverlos cançat en el plaer») i està compost per 18 poemes numerats que tenen un regust vuitcentista i que, en algun cas, pretenen imitar el gran poeta de l’amor, Ausias March («No enyor pas l’activitat damnada», poema VIII, o «Obscura ment qui follament t’afanyes», poema XVIII). Cal remarcar-ne la unitat temàtica, que comprèn amors i situacions amoroses diverses.

No sabem per què Sastre no es va prodigar més en la poesia però entre els seus papers n’hi ha molta d’inèdita que potser caldrà revisar i, si cal, publicar. Entre d’altres poemes publicats en trobem a La Revista de López Picó. 

El que sí sabem és que Ramon Sastre és també traductor de poesia francesa, especialment de Paul Valéry, que va conèixer quan estudiava a París. De fet, és un dels primers traductors de Valéry, ja no a Espanya sinó a la península. Per exemple, el cas més remarcable diria que és la traducció del poema Le cimetière marin a Joia, la primera traducció peninsular del poema; primicera i reeixida que vam tornar a republicar a la Revista de Catalunya. Doble mèrit per tant. Una edició que després ha estat no bescantada  però sí menystinguda per algun altre traductor. Injustament. A més direm que té traduïts els Charmes de Valéry en petites fitxes, mecanografiats i enquadernats al seu arxiu. No hi ha dubte que Sastre és el primer introductor i traductor de Valéry a Catalunya i aquest és un mèrit que també li hauríem de valorar.

I Ramon Sastre és també un articulista, -jo no diria periodista, perquè és l’escriptura d’algú que es troba per sobre del simple ofici periodístic- que escriu amb independència i esperit crític al Diari de Catalunya. Al seu arxiu consta una sèrie relativament llarga d’articles que es van publicar al Diari de Catalunya (1937-1939) durant el temps de la guerra. Sastre en guardava els retalls del diari i els textos que no van poder veure la llum pública per causa de la censura els conservava mecanografiats. A banda dels articles, hi ha una escrupolosa relació cronològica de tots aquests textos que es van publicar en aquella plataforma de l’Estat Català. Sastre participà a la secció «Lletres», «Les Arts» i «Full d’Almanac» de l’esmentat Diari de Catalunya. A les dues primeres —també cronològicament— signà Ferrer de Blanes, manllevant el nom al navegant de Vidreres. Aquestes seccions tenen un contingut estrictament cultural. A la tercera secció —de lluny la més extensa— signà amb el pseudònim Gnom, que és sèrie que ara es publica. És una secció d’opinió sobre l’actualitat política, social, cultural i, naturalment, bèl·lica. En aquesta secció per dir-ho clarament i en poques paraules, rep tothom: els militars, els feixistes, els espanyolistes que volien -i volen- negar la personalitat nacional de Catalunya, però també els anarquistes, els comunistes, els arribistes i els delinqüents que en nom d’un ideal, o no, van perpetrar barbaritats en els nostres pobles i ciutats. Qui llegeixi el llibre que avui presentem trobarà un Sastre que no és gaire lluny de les opinions que es branden avui dia, que actua més com un jutge que com un arquitecte: defensor de la democràcia, de la llibertat i de la justícia. Radicalment contrari al feixisme militarista espanyol però igualment contrari a l’actuació criminal dels anarquistes i comunistes. 

En resum, ens hem de felicitar per l’aparició d’aquest recull d’articles de Ramon Sastre. Fins ara, poques persones hi havien parat atenció i em sembla que paga la pena fer-ho. Goso dir que no serà el darrer recull de Ramon Sastre que es publicarà. Seria interessant poder llegir les seves memòries, les traduccions de Valéry i d’altres que hi pugui haver, els altres articles publicats a Diari de Catalunya o la poesia esparsa publicada i la inèdita. Si aquest llibre serveix per situar Ramon Sastre dins la literatura catalana de guerra ja serà un èxit. Si, a més, serveix per donar a conèixer un intel·lectual compromès i un bon escriptor en català, serà tot un acte de justícia. 

Moltes gràcies. 

CENDRILLON, DE JULES MASSENET (LICEU, 27-XII-2013)

Qui no ha conegut la seva particular Ventafocs alguna vegada a la vida? Qui no ha conegut alguna noia que doblava amb la bondat la seva bellesa? Aquest motiu literari tan dolç i estimat es perd en la foscúria dels temps perquè és tan antic com la humanitat. I perquè és la metàfora de dues de les grans aspiracions humanes: l'art i la moral. O l'ètica i l'estètica. Han estat, però, els germans Grimm i Charles Perrault els qui han cristal·litzat aquesta història en una literatura escrita que ha esdevingut immortal, deífica. Perquè res pot esborrar aquest conte i la moral que conté. Perquè, en el fons, l'art és també una aspiració noble. I, evidentment, els qui l'han continuat l'han acabat de fixar; des de Massenet a Disney. 

La veritat és que fa de bon escoltar una òpera com aquesta en temps de Nadal. És apropiada perquè ens aporta un missatge de justícia i, per tant, d'optimisme. Perquè ens convida a retrobar la nostra infantesa i a projectar-la en els nostres fills. Perquè ens fa desitjar el millor per a tothom, perquè ens evadeix d'un món hostil. També aquesta és una funció de l'art. Portar-nos a altres mons, encara que no existeixin en la realitat. Perquè, com diria Hegel, el pensament també és realitat. 

Cendrillon és una d'aquelles òperes que segurament mai esdevindrà una òpera del gran repertori però és una obra sense la qual l'òpera no tindria tant sentit, perquè és un intent reeixit de portar a la solfa i al teatre una història entranyable tant per a infants com per a grans. I a més és una òpera que fa afició. La meva veïna de cinquè pis em deia, amb un somriure sincer a la cara, que ella es va aficionar a l'òpera quan va escoltar la Tosca cantada per l'Aragall a l'exili del Victòria. No m'estranya gens. Potser avui aquesta òpera ha despertat el mateix interès algú entre el públic i l'ha convertit en un altre liceista. 

He de dir que m'ha agradat tant per la posada en escena com per la música i la interpretació. Hem d'entendre que Massenet no vol fer gaire sang de la trama i converteix el conte en un trànsit amable que avaba bé: fins i tot la madrastra acaba dirigint-se a la Cendrillon amb un 'Filla!' evidentment interessat, però sobretot còmic. Perquè la història que narra Massenet és sobretot còmica i només agafa una volada lírica remarcable quan ella i el prícep prenen la paraula per dirigir-se l'un a l'altre. És, també una òpera femenina; no tan sols perquè els personatges que mouen la trama són dones -el pare queda a parer meu desdibuixat- sinó també perquè el príncep és interpretat per una mezzo, cosa que empipa bastant. Al final un no sap si el que està veient és una peli lèsbica o un conte infantil. Però tot té una explicació: probablement un tenor hauria estat a ulls de Massenet un clixé massa heroic i convencional. Aquest detall és el més trencador de l'òpera. Pel que fa a la música, és típicament romàntica i es mou entre el lirisme pur i la comicitat mesurada. Té el segell de la música francesa del XIX tot i que queda lluny, diu el Josep, de Thaïs. 

L'escena és cuidada, emfasitza la comicitat de la madrastra i les seves filles i de la cort reial i posa en valor la sinceritat de l'amor del príncep i d'ella. Juga amb els colors tradicional de la pompa com són el daurat i, sobretot, el vermell -signe aquí d'interès i hipocresia- i el contraposa al blanc de Cendrillon, símbol de la bondat i l'altruisme. 

Pel que fa a les veus, es pot dir que Joyce di Donato no té oportunitat de brillar respecte dels altres papers. No cal dir-ho que ha tret d'allò més bé el paper però no s'han quedat enrere Eva Podles en el paper de Madame de la Haltière, la fada padrina Annick Massis i el príncep 'charmant' -i no pas blau- Alice Coote. 

Abans d'arribar al Liceu, la Núria i jo hem fet temps entrant a la Boqueria i gaudint de l'espectacle de productes i gents que ofereix al vianant autòcton i al turista. I penso que el Liceu és una mena de Boqueria de l'òpera i que paga la pena anar-hi a comprar ni que sigui de tant en tant. 

LAPISLÀTZULI EDITORIAL

A còpia d'anys, un hauria de saber que les iniciatives i els projectes són interessants per si mateixos, independentment de la dimensió, de la rendibilitat o de l'anomenada. També val per al camp editorial. És curiós que en el món on vivim, en què la cultura s'ha banalitzat fins a extrems indicibles i s'ha convertit en un negoci en moltíssimes ocasions més que no pas en un servei o una convicció, puguin conviure al costat de monstres editorials com Planeta, petites editorials que publiquen per plaer, per convicció i per servei. Seria llarga la llista d'editorials que hi ha en aquest sentit o que van començar així. A casa nostra, a Catalunya, especialment. A mi, aquest fet em sembla un fenomen d'independència, de gosadia, d'emprenedoria. Finalment de llibertat i de diversitat. La possibilitat de trobar petits joiells en aquestes editorials és alta perquè no se senten subjectes al mercat, a les modes i corrents, als dictats culturals o als poders o règims. Són sovint especialitzades i poc o gens conegudes però s'han fet el seu mercat lletra a lletra, línia a línia, vers a vers. I això a pesar que no hi ha res propici per a la llur supervivència: IVA fiscalitzador i hiperbòlic i competència del llibre digital i de l'autoedició, que és un camí que previsiblement anirà a molt més en poc temps, tal com ja passa a EUA. 

Lapislàtzuli editorial és un d'aquests exemples. La seva filosofia és clara: "Enmig d’un oceà de llibres, l’aposta de Lapislàtzuli Editorial és treure a la llum obres úniques, diferents, d’un alt valor literari o humà. Som una editorial en llengua catalana, petita, lleugera, amb poc pes. Som independents i treballem sense intermediaris." El nom és una metàfora: els seus llibres volen ser com el lapislàtzuli, molt preuat pels entesos tot i que molt difícil de trobar. Com l'obra de la poetessa illenca Antonina Canyelles o com el que sembla que és el darrer projecte del segell: la reedició de l'assaig 'La matemàtica de la història', d'Alexandre Deulofeu (projecte finançat amb Verkami), filòsof de la història de la corda de Francesc Pujols, esventat per la tramuntana  de l'Alt Empordà però amb la facultat d'ús d'un sentit comú irrefutable que prové de l'observació. M'imagino que el llibre serà una selecció de l'assaig inicial que té nou volums!, a la manera lul·liana. Moment, doncs, per recuperar un dels tants dels nostres noms oblidats per la marea del temps. 

FORTUNATO DEPERO A LA PEDRERA

Tenia ganes de veure una exposició que de ben segur no aixecarà gaire polseguera, que no generarà interès en el públic general. En la línia de les exposicions de la Caixa de Catalunya, s'ha cercat un autor multidisciplinari, relacionat sobretot amb la pintura i la literatura, que, a més, representa tot un moviment: el Futurisme. No és certament dels futuristes més coneguts però al comissari l'ha interessat com a membre del grup i com a artista que té les seves pròpies propostes i la seva pròpia veu. En aquest sentit, l'home serveix per explicar tot el moviment a l'inici de l'exposició i és bo que sigui això per una qüestió didàctica. Pedagògica. 

Depero és un pintor i un dibuixant sobretot, per bé que ha fet incursions en els camps del disseny publicitari i de l'escenografia de manera destacada. Dos exemples serviran: la publicitat trencadora per a la marca Campari i l'escena pensada per a l'obra Le chant du rossignol, d'Igor Stravinsky. També és decorador i il·lustra una nova tendència artística que s'enceta a principis del segle XX que és l'art pràctic, l'art quotidià, l'art incorporat a les nostres vides; no pas un art allunyat de les persones i de la seva existència. 

Com tots els futuristes la seva obra està influïda per unes idees-força que són el moviment, el dinamisme, la velocitat i la síntesi. Les seves obre es mouen aquí i allà com les d'un artista que cerca el seu mitjà d'expressió idoni i que, un cop acceptat al grup de Marinetti, professa una lleialtat sense fissures a les seves idees. Fins al final, perquè als anys quaranta va alinear-se, un xic per convicció però també en part per interès, amb el feixisme italià. 

M'ha interessat especialment la notícia que Depero va crear una nova llengua que va anomenar 'Onomalingua' i que té relació directa amb les paroliberi futuristes i amb el que serà la poesia fonètica dadaista. També va crear cançons "rumoriste" -de sorolls- molt en la línia del que Marinetti havia dit en els seus manifestos: allò d'estar pel soroll, per les màquines, per la gran ciutat. Pel dinamisme, en fi. 

SEGON CICLE DE MISSES POLIFÒNIQUES A BARCELONA

Quan la meva mare m'ho va dir perquè ho havia llegit al diari no em va estranyar tant, ara que es fan tantes activitats musicals participatives. El segon cicle de misses polifòniques a Barcelona ha començat a Santa Maria de Pedralbes i s'anirà alternant amb la basílica dels Sants Just i Pastor, dos llocs, per cert, emblemàtics dins Barcelona -no cal dir-ho- però també en el nostre passat polític i jurídic català. Només cal recordar que a Pedralbes hi ha enterrada la reina Elisenda de Montcada i que només a l'església dels Sants Just i Pastor s'hi podia realitzar l'anomenat testament sagramental. Certament els espais triats no són casuals i obeeixen a la voluntat de projectar i multiplicar l'abast de l'acte litúrgic i artístic. En aquest sentit recorda la iniciativa dels Bach zum Mitsingen de cantar una cantata de Bach en el marc d'un temple religiós i fins i tot dins la litúrgia, tal com es feia antigament. I aquesta és la clau: he dit 'com es feia antigament' amb tota la intenció i propòsit. Perquè es tracta finalment d'un ritorno all'antico, que em penso que té molt a veure amb la cerca d'uns valors sòlids esvaïts pel pas del temps. Això lliga amb el fet que ha estat un grup d'intel·lectuals el promotor d'aquesta iniciativa. I sospito que al darrera hi ha entre d'altres l'editor Jaume Vallcorba -a jutjar per les anades i vingudes prèvies a la celebració i per la tipografia elzeveriana del programa- i un dels concelebrants, Armand Puig, degà de la facultat de teologia de Catalunya i especialista en sagrades escriptures.  

Els al·licients són, doncs, diversos: la concelebració de l'eucaristia amb tot l'aparat i dignitat litúrgiques i la interpretació d'una missa i d'alguna altra obra de grans polifonistes dels segles XV i XVI. En aquesta ocasió el protagonista era Johannes Ockeghem  (c. 1410 - 1497), flamenc segons un, való segons altres. Concretament la seva Missa Quarti Toni coneguda com a missa Mi-Mi. I també hi havia programat de teloner una peça de Josquin Desprez, el motet "Rubum quem viderat Moyses". 

És la d'Ockeghem una pòlifonia arcaica, molt adornada. La seva sonoritat és austera i tot i que pretén envolar-se no ho aconsegueix com la música d'altres polifonistes posteriors en el temps. A mi aquesta polifonia em sembla concèntrica, no direccional. No sembla que vagi enlloc però no hi ha dubte que aquesta música recuperada i posada en veu per un petit cor de veus triades és una bona tasca. Potser també hi ha això al darrera de les misses polifòniques: recuperar una tradició cada vegada més oblidada fins i tot pels músics i també pels cantaires, que no sempre són músics. En qualsevol cas, hi hagi una pruïja artística, religiosa o musicològica el resultat és excel·lent si descomptem la durada de la celebració. És clar, es fa llarga no tan sols per la durada de le sobres sinó també per l'acurament i dignitat amb què es vol revestir la litúrgia de la missa. 

El grup musical que hi ha al darrere és el Barcelona Ars Nova, dirigit amb eficàcia acostumada per Mireia Barrera. Es tracta d'un grup professional amb veus triades per fer conjunt, tot i que hi ha solistes que despunten que són coneguts com el tenor Josep Benet o el baríton Jordi Sabata. Fet que vol dir que les misses es paguen per part de l'associació 'Misses polifòniques' que hi ha al darrere. Interpretació acurada hem dit que no està exempta d'algunes cosetes -poques- que grinyolen, de manera vistent en algunes entrades. Un cor de cambra presidit bàsicament per homes. Només tres altos, que deuen substituir els falsetistes de l'època.

Esperem ja amb candeletes la propera missa que tindrà lloc als sants Just i Pastor el dia 15 de desembre: la magnífica O Magnum Mysterium, de Tomás Luis de Victoria. 

CONCERT DEL BICENTENARI DE VERDI (LICEU, 19-X-2013)

Diuen que les rates són les primeres a abandonar un vaixell quan s'enfonsa. No sé si el GTL s'enfonsarà però és indubtable que es troba certament en una navegació molt difícil des d'un punt de vista econòmic. La crisi ha arribat al pressupost del Liceu i tot presagia que a les pròximes temporades tindrem a la ciutat un teatre de segona categoria. No hi ha diners per programar amb dignitat ni per fer fatxenderies i opulències. Perquè no tinc cap dubte que el Liceu ha estat víctima de la crisi en primer lloc però també de la mala gestió que no va saber preveure les vaques magres. Altres tenen tot l'ajut de l'estat encara que siguin un teatre nascut del no res, sense llarga tradició i sense públic documentat. Però tenen la sort de trobar-se a Madrid, el paradís terrenal, el centre dels mons possibles, la ciutat del manà etern. 

Doncs bé, en aquest context tan infaust el director artístic, l'ínclit Matabosch ha tocat el dos per anar al Real, que allà sí que hi ha pela. Per un altre cantó, el director del cor, que tanta mala maror ha portat al teatre, si hem de fer cas d'un excantaire com Jordi Mas, ha optat pel mateix camí. Ja no som importants i les figures -preteses- se'n van. Francesc Marco , el director general, també ho ha fet, però segur que per altres motius. I ja veurem què passa amb Josep Pons, el director de l'orquestra, que d'un dia per un altre ha vist com es desdibuixava el projecte en què havia somiat. Ja em permetran els responsables que gosi opinar sobre quines idees han de presidir d'ara endavant la gestió del Liceu:

1) Contenció i eficiència en la despesa corrent de gerència i administració i també en les dietes artístiques. 

2) Transparència en tot allò que afecti la gestió econòmica del teatre, especialment en allò relatiu als sous del personal. De tot el personal, del que canta i toca i del que no es veu. 

3) Programar per a un gran públic i fer que l'assistència capegi la pujada de l'IVA, la situació d'atur i la minva d'ingressos i de poder adquisitiu generalitzada. Això passa per programar grans òperes que interessin el gran públic i no fer provatures i experiments que només serviran per gravar CDs i fer currículum al director de torn. 

4) Cercar més col·laboració privada entre les empreses -les grans, d'aquí i de fora- i el públic en general. Jo crec que hi pot haver interès d'invertir sempre que es justifiquin els apartats anteriors. I si cal posar un nom privat al Liceu, doncs es posa sense manies. Els temps han canviat i també el Barça ha llogat la samarreta a empreses privades que paguen autèntiques morterades. 

Tot plegat té una cosa bona i és que es remouran els ciments del teatre, es replantejarà tot des de zero o poc més i s'haurà de reorganitzar tot. Això pot ser molt bo a mig termini perquè altres no hauran tingut ocasió de fer-ho. 

El concert Verdi (IV) era un acte degut, d'agraïment. Ho ha estat sobretot a la segona part. La primera ha estat per portar al concert òperes que no tenen un gran ascendenmt com ara "La battaglia di Legnano", "Attila" i "Aroldo". En canvi, a la segona hem pogut retrobar passatges coneguts d'òperes inoblidables: "Don Carlos", "Otello" i "Falstaff". El cor ens ha donat com a propina el fragment apoteòsic coral d'"Aïda", per deliri del públic. El concert no hauria estat res prou brillant si no hagués estat per tres veus especialment. En primer lloc, la del baríton espanyol Juan Jesús Rodríguez, amb veu bellíssima, línia de gran classe i uns aguts col·locadíssims i potentíssims com feia temps que no els escoltàvem. En segon lloc, pel tenor italià, Carlo Ventre, que, a part de fer honor al seu cognom, tenia el caràcter d'un spinto i una potència i squillo molt remarcable en els aguts, mentre que a la zona central quedava com més apagat. I el tercer, el també baríton Vitaliy Bilyy, igualment amb bella, ampla veu i línia de cant. La soprano Rachele Stanisci ha estat més discreta tot i que ha complert bé amb el seu paper. I el nostre Stefano Palatchi també, però la veu se li nota mat, sense brillantor ni sense la potència d'antany. Continua respirant profundament pel nas, per cert; això no ha canviat. 

Quan tothom ha sortit a asaludar un senyor gran de Platea s'ha alçat, s'ha dirigit a l'escena i li ha dit alguna cosa al director del cor, José Luis Basso, que no deuria ser gaire amistosa perquè les rialles s'han acabt en sec. El director, Rubén Gimeno, ve de la Simfònica del Vallès i ha sabut generar un so adequat i amb uns tempi correctes. Té, però, un gest poc clar, que m'aventuro a dir que deu ser difícil de seguir per a alguns músics. 

En resum, un bon concert -magnífic en veus- que és, tanmateix, un mal presagi per a la temporada que ara comença.

I ENCARA EL QUIXOT: SOBRE LA 1a UNIVERSITAT D'ESTIU NOVA HISTÒRIA

A Crespià s'ha organitzat la primera universitat d'estiu de l'INH. El contingut de les ponències no és altre que el de la tergiversació i apropiació de la història i la literatura per part de l'Espanya castellana naixent a finals del segle XV i durant tot el XVI, que força gent ja coneixia. En les seves diferents formes -conegudes, és clar. La qüestió és que les tesis, que, cal admetre-ho, semblen forasenyades d'entrada, han fet forrolla en els mitjans de la caverna amb La Razón al capdavant d'ells. I no pas per una qüestió de sintonia o afinitat sinó més aviat per fer-ne mofa i escarni. Més enllà dels vituperis esperables i les reaccions viscerals i sentimentals, molt pròpies d'altra banda d'un país en què la cultura és un destorb en lloc d'un actiu, hi ha un fet que ens hauria de fer pensar i força. No hem escoltat encara cap veu autoritzada, acadèmica o universitària, que desmenteixi cap punt del que ha evidenciat Bilbeny i els seus. Algú dirà que potser es tracta del menyspreu de la ignorància. I probablement n'hi ha. Però tinc la intuïció que hi comença a haver-hi més prudència i por que una altra cosa. Por d'una veritat possible. Els de sempre volen associar la universitat INH amb el procés sobiranista per desprestigiar-la i certament la coincidència ha estat buscada tot i que el tal institut ja anava funcionant i publicant força anys enrere. Però seria un error creure que el debat que posen sobre la taula és un debat polític de l'actualitat. Ho és, sí, però de fa cinc segles. Un debat que ara es transforma en història i filologia, recerca de la veritat i confirmació d'intuïcions, indicis i proves, que també n'hi ha. El debat és, doncs, disciplinari i interdisciplinari. I és qüestió de temps que aquest petit sisme que s'ha produït a Arenys de Mar assoleixi les proporcions d'un tsunami universal que ridiculitzi les essències pàtries d'una país que mai no ha existit com els qui en detempten el poder des de segles l'han imaginat.

"SOLSTICIO", DE JOSÉ CARLOS LLOP

Fa un cert confort poder escriure una ressenya després de qui sap lo temps sense fer-ho. Especialment en un moment delicat en què un no pot veure el futur gaire clar per raons oftalmològiques. El llibre amb què m'he topat es diu "Solsticio", del Mallorquí José Carlos Llop. És un llibre curt, intens. És el llibre d'un poeta, d'un sentimental, d'un home de cultura, d'algú a qui agrada el silenci, la calma, la conversa (intel·ligent) i la mesura. Escrit en castellà a pesar del cognom. Molt ben escrit. Un llibre que et reconcilia amb la literatura i amb la literatura castellana. Un llibre que molts hauríem pogut escriure en un un altre indret i en unes altres altres circumstàncies. Les del passat individual i feliç de la infantesa. Llop fa un elogi nostàlgic de la infantesa passada en una bateria costanera de l'illa de Mallorca per causa de la professió de militar del pare. Del tempo sense presses, del sol i la pols persistent, de la rutina anodina que per a ell és vivificant. En parla amb el record de qui recupera un temps, un paradís perdut, en el qual tot s'adiu amb un món màgic, misteriós i sobretot feliç. I ho fa amb un respecte escrupolós per la cultura illenca -inclosa la llengua. Una delícia de llibre que jo deia que em recordava més pel caràcter que per l'assumpte la "Seta", d'Alessandro Baricco. I la conclusió que n'extrec és que quan la lectura es converteix en esplai empàtic esdevé experiència.

EL QUIXOT DE NOU: UNA PROVA DE LA CENSURA REIAL A L'ESPANYA DE FINALS DEL SEGLE XVI I PRINCIPIS DEL XVII.

Fa poc li exposava a un amic la teoria que Cervantes fou en realitat un valencià de Xixona i que originàriament el Quixot va ser escrit en català: ell va refusar d'escoltar qualsevol argument. Paradoxalment, era una persona culta i, per més inri, científic i investigador. Tanmateix, creia que això era impossible. De tal manera s'havia instal·lat en el seu esquema mental el fet que Cervantes era d'Alcalá de Henares i que l'obra era castellana. Fa temps li ho havia comentat a una veterana professora de castellà de l'institut i va reaccionar d'una manera similar; després d'escoltar els arguments que li donava, variats i abundants, ella va acabar dient, com si es volgués convèncer a si mateixa: "Però Cervantes era de Madrid".

Des que vaig entrar en contacte amb els estudis de Jordi Bilbeny aquest és un tema que m'ha obsessionat. En primer lloc, literàriament: el Quixot és una obra de referència mundial i emblemàtica d'Espanya i fins d'una manera de ser, que es pot identificar amb la manera de ser castellana. En segon lloc, com a català: el sol fet de pensar que el Quixot, i potser moltes altres obres de l'anomenat segle d'or castellà siguin meres traduccions d'obres que es van escriure i publicar primerament en català és esgarrifós. I si es confirmava, seria tal volta l'engany més gran de la història de la literatura universal i demostraria que l'estat espanyol està assentat sobre fonaments de falsedat i sobre els valors de la manipulació i la utilització. De la intolerància ja no dic res perquè alguna cosa hem après aquesta darrers cinc-cents anys. Algú dirà: com tots els estats. Sí, però aquest menyspreu per la realitat, per la veritat i per l'objectivitat no té comparació possible. L'últim episodi? Canviar el nom de català a la franja d'Aragó pel de LAPAO, amb l'únic objectiu de laminar la consciència d'unitat de la llengua i el seu prestigi social i de relegar-la a un fet testimonial desconnectat de la història. 

La idea que el Quixot és en realitat una traducció feta per ordre del Rei (Felip II de Castella, I d'Aragó) em sembla sobretot estimulant pel que suposa de revisió del passat. I, si s'arribés a demostrar amb proves fefaents, seria un engany colossal. Per entendre que el que proposa Bilbeny és possible cal entendre sobretot un fenomen al qual no es dóna a parer meu suficient importància però que determina la cultura del segle XVI a la península ibèrica. I és la censura. Una censura que primer va néixer per preservar el Cristianisme dels infidels i, sobretot, de la Reforma. Aquesta fou detemptada per instàncies eclesials -la coneguda Inquisició- i amb el temps va esdevenir una censura civil, detemptada pel Rei i les seves institucions i al servei de l'imperi que s'havia forjat amb la unió de les dues corones -aragonesa i castellana- i amb la descoberta del nou món. Aleshores ja no tan sols verificava la cristianitat dels textos que s'imprimien, sinó que també censurava qualsevol cosa que pogués anar contra la figura reial i contra la unitat del seu imperi. Servia per imposar un estat de coses i la llengua no era aliena a aquesta voluntat. Justament és en aquest moment en què s'encunya l'expressió "Habla la lengua del imperio", malauradament coneguda encara avui per tots els catalans.

S'ha de dir que aquest és un fenomen conegut per tota la historiografia literària, però curiosament no se n'ha fet cavall de batalla, suposo que per no remenar allà on podien haver-hi sorpreses i ben desagradables. Sens dubte la més sonada és la del Tirant lo Blanc: el 1873 Marian Aguiló troba un exemplar de la primera edició catalana de l'obra, anterior a la traducció castellana que fins aleshores es coneixia i que passava a ulls dels estudiosos com a original. El fet va fer callar les veus acadèmiques que defensaven aferrissadament la castellanitat de la novel·la. Per tant, ja tenim un precedent i, com sosté Bilbeny i altres estudiosos de l'Institut Nova Història, no fóra d'estranyar que això hagués passat també amb altres obres del XVI castellà, que avui tenim per anònimes o amb una autoria que podria ser falsificada. 

He intentat fer un resum ràpid -rapidíssim, com diria aquell neulet de l'Autònoma- d'un aspecte sobre el qual voldria aportar un document que demostra com les gastava la censura reial castellana al segle XVI. Es tracta d'una disposició reial de l'Arxiu d'Índies en què es prohibeix la Historia General de las cosas de la nueva España i se n'ordena la confiscació i la tramesa de tots els originals i traduccions al Consell d'Índies. Fixeu-vos que la data correspon al darrer quart del XVI, abans per tant de l'aparició de l'edició castellana -a falta de proves concloents, la primera edició del Quixot- el 1605.

REAL CÉDULA PROHIBIENDO LA HISTORIA GENERAL DE LAS COSAS DE NUEVA ESPAÑA DE FRAY BERNARDINO DE SAHAGÚN

Archivo de Indias
Madrid, 22 de abril de 1577

El Rey. Don Martín Enríquez, nuestro Visorrey Gobernador y Capitán General de la Nueva España, y Presidente de la nuestra Audiencia Real de ella. Por algunas cartas que nos han escripto de esas provincias, habemos entendido que Fray Bernardino de Sahagún, de la Orden de San Francisco, ha compuesto una historia Universal de las cosas más señaladas de esa Nueva España, la cual es una computación muy copiosa de todos los ritos, cerimonias e idolatrías que los indios usaban en su infidelidad, repartida en doce libros y en lengua mexicana; y aunque se entiende que el celo del dicho Fr. Bernardino había sido bueno, y con deseo que su trabajo sea de fruto, ha parecido que no conviene que este libro se imprima ni ande de ninguna manera en esas partes, por algunas causas de consideración; y así os mandamos que luego que recibáis esta nuestra Cédula, con mucho cuidado y diligencia procuréis haber estos libros, y sin que de ellos quede original ni traslado alguno, los enviéis a buen recaudo en la primera ocasión a nuestro Consejo de las Indias, para que en él se vean; y estaréis advertido de no consentir que por ninguna manera, persona alguna escriba cosas que toquen a supersticiones y manera de vivir que estos indios tenían, en ninguna lengua, porque así conviene al servicio de Dios nuestro Señor y nuestro. 

Fecha en Madrid a veinte y dos de abril de mil quinientos setenta y siete. Yo el Rey.

Por Real mandado de S. M. Antonio de Eraso. Y señalado de los señores Lic. Otalora, Santillán, Espadero, Don Diego de Zúñiga y López de Sarria [Rúbrica] 

FUENTE

José Toribio Medina, Historia de la imprenta en los antiguos dominios españoles de América y Oceanía, prólogo de Guillermo Feliu Cruz, Santiago de Chile, 1958, vol. 1, pp. 6-7.

http://www.traduccionliteraria.org/1611/esc/america/sahagun.htm

Aquestes "causas de consideración" de què parla la providència són evidentment la manera de viure i les "supersticiones" dels indígenes abans de l'arribada dels espanyols al nou món. Però també les seves llengües. Llegim que l'obra de Fray Bernardino estava composta en "lengua mexicana" i evidentment això podia ser un fre a la consolidació de l'imperi. Però no tan sols això: la cèdula ordena que ningú no pugui parlar en cap llengua dels temes que tractava l'esmentada història. Si això passava amb una llengua indígena i amb llur idiosincràsia és plausible pensar que a la Corona d'Aragó passessin coses semblants. O pitjors: allà les obres es traduïen a la llengua que havia triat l'imperi espanyol -és a dir, el castellà- i se'n feien desaparèixer els originals. D'aquesta manera es mataven dos ocells d'un sol tret: s'aconseguia la uniformitat lingüística de l'imperi alhora que es dotava el castellà d'una cultura que aleshores no tenia. 

Tenia un professor de llatí que quan era noi vivia a Alguaire. Quan van entrar els anomenats nacionals al poble ja en el desenllaç de la guerra civil espanyola, aquests van dir a tots els qui tinguessin llibres en català que els portessin a la plaça del poble. I ell, amb gran il·lusió, els hi va dur. Quan van arreplegar-ne suficients, i davant l'estupefacció general, els van cremar. No és aquest un acte que recorda aquesta reial cèdula? I més: no és aquest un acte que recorda la crema de llibres del capítol 6 del Quixot?

MADAMA BUTTERFLY DE NOU (DISSABTE, 23-III-2013)

No és el mateix aquest bloc des de dates més o menys recents. No sóc el mateix des de dates més o menys recents. I la tasca de blogaire s'ha estroncat de manera no sé si definitiva, però sí molt significativa. Les entrades són cada cop més escadusseres i potser menys viscudes. Ni tan sols una òpera tan estimada com la Butterfly em fa viure la música i el teatre com abans ho feia. La Butterfly és una de les òperes que inclouria dins la meva antologia mínima i personal del gènere. Hi afegiria La Bohème, la Tosca, el Lohengrin, la Traviata, el Rigoletto i poques més. Breu, les que -o millor- algunes de les que contenen un drama vertader, com els de veritat, com els de la vida. Llevat del Lohengrin, és clar.

Segurament aquesta reposició és, en certa manera, de compromís perquè el teatre vol fer calaix amb un títol cridaner i popular. No hi ha dubte que el triat ho és. Hi vaig amb la Núria. Ja es va perdre La Bohème perquè de manera inexplicable va preferir anar a veure el teatre que feien uns amics abans de la que potser és l'obra més universal. Aquesta vegada s'ha abillat, com jo,  per a l'esdeveniment, cosa que diu molt a favor del respecte que té per la música. Arribem al teatre, entrem i, en contrast, ens trobem amb el descamisat de torn que disserta sobre l'argument i cant de l'obra i també sobre la posada en escena. Això sí, el savi en qüestió no en deu tenir ni idea d'emetre un so amb una mínima qualitat però es permet el luxe de parlar com si fos els gran especialista, amb una pedanteria insuportable. D'altra banda, no em cansaré de dir que em sembla ja no una falta de respecte, sinó una provocació, acudir davant un públic que, per definició, sempre és respectable, amb un vestuari més propi d'un aprenent d'existencialista. És a dir, que mentre duri la broma, hi anirà a escoltar-los sa tia. És curiós que el teatre vulgui emmirallar-se en el disseny del Metropolitan, en tot menys en aquests detallets que justament converteixen un teatre en digne. 

La qüestió és que en veure el repartiment he pensat que no veuríem Stefano Secco i he pensat que ens havien escatimat el primer repartiment una altra vegada. Sortosament en aquesta ocasió m'he equivocat. Els intèrprets han estat molt més que dignes i el resultat artístic ha estat excel·lent pel que fa a les veus. Notable pel que fa a la direcció. Entre les troballes destacaria el canari Jorge de León i els catalans Àngel Òdena i la gironina Gemma Coma-Alabert. Ermonela Jaho era menys notícia per als entesos de cinquè pis però després veig que no era lituana com m'han dit sinó albanesa. La qüestió és que ha estat una magnífica protagonista de l'obra. La seva veu lírica és potent i arrodonida, canta amb gust de gran escola i els seus piani, en atac o dins la frase són prodigiosos i molt efectius musicalment. No hi ha dubte que ha estat millor als dos últims actes i el públic l'ha gratificada amb sonors i merescuts aplaudiments finals. Excel·lent. El tenor era un canari que feia de nordamericà i que semblava un italià amb el cabell engominat. Aquesta ha estat per a mi la principal sorpresa. És un tenor amb veu molt ben col·locada i potent -a vegades passava per sobre soprano i orquestra- amb un pinyol molt remarcable i un squillo simplement envejable. El timbre és vellutat, una mica fosc per al meu gust però realment té fusta. En canvi, la seva línia de cant era millorable. Em quedaria amb la idea que el tenor era molt bo però amb un cant més matusser que la soprano: manca de lligat, d'escola, però, potser i sobretot, de musicalitat innata. Això sí, una mica sòmines deambualent per l'escenari; massa estàtic i erràtic. Àngel Òdena l'he reconegut per la veu enorme i bella de baríton i per la seva planta superba: el paper de cònsol li va que ni fet a mida. M'ha semblat una mica desconcertat pels temps estranys que ha imposat el director al primer acte. I Gemma Coma-Alabert ha destacat igualment en el paper de Suzuki. De fet, ha fet un paperàs especialment allà on pot sobresortir, que és al segon i tercer actes. A més, la bona figura l'ajudarà a ser reconeguda dins aquest corrent absurd que valora les veus més pel físic que per la veu. Vull dir que en determinats teatres ja pots ser la Caballé o el Pavarotti que si no ets prim i guapo/a no cantes. El Liceu està adoptant aquesta línia de contractació, que deu tenir a veure alguna cosa amb les orientacions del director artístic. Això també passa, en part, perquè els teatres d'òpera s'han convertit es discogràfiques que volen fer el seu negoci gravant representacions i venent-les en DVD. 

Pel que fa als altres, destacaria l'oficial del registre del sempre efectiu Xavier Comorera, mestre de cantants i membre del cor, i el Yamadori de Vicente Ombuena, que en baixar de la tartana una mica més i es fot una bufetada per culpa del difícil equilibri dels esclops japonesos d'època, que no sé com es diuen. El Goro no ha fet una gran actuació, simplement un paper normal. 

L'escena era tancada i no donava gaires concessions a la versemblança. Havíem d'imaginar que el port i la platja eren situats a la platea i, a manca de realisme, el joc de llums, tampoc ha estat excepcional. Diguem-ne que l'escena ha aprovat amb un bé. Simplement s'ha optat per donar espai a la interacció dels principals personatges i al drama intern de Cio Cio San. És una opció respectable, però no hi  estic d'acord. Només el cirerer, tan important al Japó i a l'òpera, estava present a la casa i contrastava amb la bandera dels Estats Units, com a símbols irreconciliables de dues cultures que no s'han entès. 

Em queda encara dir el que penso de l'òpera com a obra d'èxit universal i com a exemple d'una manera de fer musical i teatral alhora.I és que Puccini sembla tenir en totes les seves òperes la clau de l'exit i la immortalitat. Només la Butterfly és un compendi de melodies famoses i conegudes de tothom. A tall d'exemple ràpid: les dues àries de tenor, la intervenció del cònsol, l'entrada de la Butterfly amb cor femení, el sublim duo d'amor del final del primer acte, l'ària tristíssima Un bel dî vedremo, el duo de Butterfly i Suzuki, el cor intern a boca closa, l'intermezzo instrumental, el tercet amarg de Suzuki, Sharpless i Pinkerton i la mort de Cio Cio San. Però quina és la clau de volta que fa que l'obra ens arribi al fons de l'ànima una i una altra vegada? N'hi ha diverses a parer meu:

Una explicació és l'existència de melodies o esbossos melòdics bellíssims, que, a més, van lligats íntimament al que el text i l'acció ens està dient: per exemple, la progressió ascendent de l'arribada de Butterfly; per exemple, els acords de metall esparsos quan Butterfly s'adona de l'engany, que semblen suggerir que un món s'esfondra sense remei. Una cosa semblant passa amb les cançons de Toldrà: el músic sap trobar per a cada frase, per a cada estat d'ànim, per a cada sentiment, per a cada acció la frase més encertada i efectiva. Puccini sap arribar al moll de l'os de cada intervenció, de cada personatge i ho fa amb unes melodies, desenvolupades o no, extraordinàries. Bellíssimes. Sublims. Eternes. Puccini sap transmetre amb la música emocions que arriben amb facilitat a l'oient. La íntima relació de la música i l'acció dramàtica és, en Puccini, un fet que l'acosta al musical modern -salvant les distàncies, és clar- i a les bandes sonores de les pel·lícules. Dins aquest gènere, per cert, un digne hereu del llegat Puccinià és Ennio Morricone. Hi ha una tercera raó de l'èxit de Puccini: Puccini té una mirada social que es diua ara, i es posa al costat del feble, que en aquesta òpera és la petita Cio Cio San que, recordem-ho, té quan es casa només quinze anys.

Jo diria que la Butterfly, com totes les grans obres del ram que siguin ofereix diverses possibilitats de lectura. Butterfly és, és clar, el xoc entre dues cultures: una rígida i arrelada al passat i una altra més laxa i amb uns valors que entren en crisi. Primer nivell. Però n'hi ha d'altres. A la Butterfly es representen tres edats diferents: la de Cio Cio San (15), la joventut indefinida de Pinkerton i la maduresa també indefinida de Sharpless. No hi ha dube que aquí -com sempre, potser- hi surt perdent l'adolescència de la joveneta. Ingenuïtat contra murrieria, que, a més, és anunciada amb fatxenderia a les primeres de canvi. Sincerament, no he entès mai el galdós paper del cònsol, tan o més reprobable com el de Pinkerton. Després de prevenir al primer acte sobre la immoralitat de l'engany que l'oficial vol consumar i després de recomanar, al segon acte, que Cio Cio San es casi amb el ric Yamadori com a sortida plausible a la situació de la japonesa, arriba el tercer acte i ve a casa per emportar-se el nen. Em sembla que l'actuació de Sharpless és tan vil com la de Pinkerton. Autènticament hipòcrita i fastigosa. A Pinkerton l'excusa en part la joventut; per a Sharpless no hi ha justificació fora de la històrica i encara. Se li hauria pogut concedir a la Butterfly, per exemple, una renda amb caràcter vitalici. Però no. S'emporten el nen. Per exigències dramàtiques del guió i per mostrar el xoc entre la puresa i la corrupció, entre la confiança i la manipulació, entre el ser i l'estar. 

UNA SIRENA ANOMENADA RUSALKA (LICEU, 22-XII-2012)

No sé per què el Liceu ha trigat prop de 50 anys a reposar aquesta magnífica òpera, plena de melodies féeriques i amb una orquestració prodigiosa. Pel contingut no és, segur. Potser per la dificultat per trobar els cantants apropiats o bé potser perquè l'escena literal de l'obra no es prestava a una vistositat massa gran. El fet és que la darrera representació va ser el curs 1964-65 i si aquesta és la mesura per atorgar el valor a una obra, la nostra és equivocada. Em sembla que a hores d'ara, que tothom coneix i ha escoltat la cançó a la lluna, podem dir que l'òpera d'Antonin Dvorak és molt més que aquesta ària superba d'incontenible malenconia, tot i que els motius que la formen van apareixent al llarg de l'obra.

No ens enganyem: l'expectació d'aquesta reposició té molt a veure amb la versió escènica del noruec Stefan Herheim. La història de la sireneta d'Andersen sembla ara massa desfasada i de poc interès per al general. Es tracta d'una coproducció amb La Monnaie de Brussel·les i l'òpera austríaca de Graz. Hem parlat moltes vegades de la legitimitat d'aquesta mena d'operacions. Jo crec que, en aquest cas, Herheim l'encerta tot i que, evidentment, hi ha coses que no funcionen. Perquè de fet aquí, com en aquell Lohengrin situat a les aules d'una escola, hi ha dues històries que cal seguir paral·lelament i contrastar alhora: la literal de l'obra i la versió del regista, situada a sobre de l'original com un hipertext. En aquest cas, deixem els llacs i els boscos de conte de fades i ens traslladem a un barri calent de Londres. Per tant, el que fa Herheim és un doble camí: actualitza la història i la realitza; vull dir que la converteix en realista a partir d'un conte fantàstic. I la sirena que vol ser una dona amb cames se'ns converteix en una prostituta que vol deixar el seu métier. Fins aquí tot va bé. Però a partir d'aquí, Herheim desplaça el focus d'atenció de Rusalka a Vodník, el geni de les aigües. I aquí jo crec que comencen a grinyolar les coses. Diguem-ne que a partir d'aquest punt tot val i ens trobem davant una nova òpera sobre una òpera antiga. L'Elisabet deia que més que ajudar-la la versió de Herheim la desconcerta i a fe que no va ser l'única a opinar en aquest sentit. Una de les protagonistes em comentava que el públic del Liceu és molt conservador i que així ho va demostrar esbroncant al final l'equip de direcció escenogràfica. No crec que sigui una versió pensada per a la polèmica com poden ser algunes de Bieito. Més aviat penso que Herheim ha estat sincer i honest i el resultat t'agradarà o no però és coherent. De fet, el que més m'ha plagut de la producció és l'ambientació en aquest barri londinenc i la manera de tractar els moviments escènics dels personatges, individuals o col·lectius. Hi ha solucions imaginatives i en alguns casos molt belles. Com per exemple, la projecció d'escenes d'aigua sobre una cortina translúcida . O la barra del bar Lunatic (o Solaris) que surt enfora per mostrar el seu interior. O les tres nimfes que floten en l'aigua empeses per lligams invisibles per a l'espectador. Altres recursos ja són més vistos i potser prescindibles: per exemple, usar les llotges de prosceni per situar música o cantants. O usar la platea com a una continuació de l'escenari. No crec que aquestes darreres solucions fossin tan encertades com les primeres. La voluntat de Herheim ha estat donar la campanada, proposar estímuls tan diversos com era possible, trencar amb la història però conservant-ne alguns elements (l'aigua i alguns motius marítims com els peixos de la festa de carnaval del segon acte). També s'ha de dir que hi ha alguna cosa de políticament correcte en la versió de Herheim: això que el dolent és sistemàticament l'home -Vodník- i que la víctima és sistemàticament la dona em sembla reduccionista i acrític, contemporitzador i políticament correcte. En resum, la versió em sembla atractiva i suggeridora però la interpretació final em sembla esbiaixada.

Camilla Nylund ha estat una Rusalka que ha anat de menys a més, amb una lleu tendència a endarrerir el temps i a reservar en la cançó a la lluna. No ha impedit que el seu paper hagi estat de notable i que hagi brillat amb llum pròpia.

Klaus Florian Vogt serà sempre la veu discutida pel seu timbre angelical, per la seva emissió un pèl tova i pel seu caràcter ingenu, però és un tenor com una catedral gòtica: la seva veu passa qualsevol orquestra i es treu el paper amb suficiència evident. Segurament la seva veu ens farà canviar la idea que tenim d'algunes òperes conegudes. El que sembla inexplicable és que Herheim hagi tallat unes intervencions seves al tercer acte. Inexplicable i inadmissible i així li ho ha fet saber el públic amb sonora divisió d'opinions.

Vodnik era Günther Groissböck, amb veu ferma, clara i potent de baríton, ha estat juntament amb el tenor el més destacat, a parer meu. I això que ja és difícil trobar un repartiment on siguin millors els homes que les dones. La bruixa Jezibaba Ildiko Komlosi, aquí reconvertida en homeless. Bon paper sense més. 

De les 3 nimfes, jo destaco per una evident qüestió de coneixença la coreana Young Hee Kim. Potser la seva veu no era tan present com en l'altra soprano però la seva actuació alegre i brillant s'ha imposat  a tota la resta, també quan feia ballar un espectador de la platea en el moment en què els personatges hi fan cap. El baríton Toni Marsol ha estat en la línea seva d'excel·lència i vistositat fent de policia.

I pel que fa al director Andrew Davis, ha estat sempre al servei de l'obra, tot just a l'inrevés que el director d'escena, que ha estat per sobre o al marge de l'obra. Algú li pot retreure algun temps però és poca cosa i el conjunt és excel·lent. Davis ha actuat com un professional i no pas com un divo. Tant tècnicament com artísticament. Sense fer-se notar, honestament. Posant en relleu la màgia de la música i, per tant, de l'argument, a pesar de les altres operacions escenogràfiques. Una Rusalka particularment emotiva i viscuda.

A l'entreacte hem vist taules de dos parades amb menges que feien salivejar. Es tracta d'un nou reclam per als qui volen fer més que un mos als interludis: sense cues ni esperes. Una bona idea a, naturalment, un bon preu. 

I acabo amb un comentari sobre la plataforma "Actuem pel Liceu". Es tracta d'una iniciativa que pretén sensibilitzar el públic sobre els perills verts que s'abraonen sobre el coliseu i, sobretot, recaptar fons per tal de mitigar le sretallades que sobretot han vingut de Madrid. No comentaré el fàstic que em produeix la política madrilenya -del PP o del PSOE, tant li fot- d'abocar milions a les institucions de la capital i deixar morir d'inanició les de la perifèria, per més importants, innovadores o significatives que siguin. A Madrid neden en la desproporció i en l'ideal quixotesc que el Servent de Xixona va plasmar tan bé a la seva obra. De fet, aquí estem com estem en part gràcies a això. No. Però em vull referir ara al realisme de la direcció del teatre de Barcelona. Inflat de personal i de dèries, molt difícils de sostenir en uns temps com aquest. Caldria haver reaccionat abans i fer unes programacions per als temps de crisi, amb títol populars i de qualitat, amb valor afegit, i amb imaginació. Però no. Hem estat sospirant fins al darrer moment per la subvenció pública i això ara ja no podrà ser. Goso dir que cal que entri capital privat en forma de publicitat en el recinte del teatre i, per què no, a sobre de l'escenari. L'horitzó és molt negre i ja sabem que, com deia Eugeni d'Ors, tota situació desesperada corre el risc d'empitjorar. El pocavergonya del Millet ja ho feia al Palau, però per embutxacar-s'ho. Abans de demanar més diners als abonats i aficionats potser que intentéssim altres accions. Tot això no treu la bona voluntat -que hi és- de les entitats convocants: Amics del Liceu, Conservatori, Societat del GTL, Associació de Liceistes i Cercle del Liceu. És un front comú important; és una plataforma de concentració. Caldrà seguir-la i, en darrera instància, col·laborar. Però primer cal abaixar uns quants fums a la direcció del teatre. 

A PROP DE CURTIS GARLAND

   Un atzar poc favorable em fa compartir habitació amb Juan G., segons es podia llegir al rètol improvisat de la capçalera del llit. Les converses amb un home català misteriós em fan lligar caps i la curiositat i el poder d'internet em porten a identificar les persones i a recompondre llur relació. Resulta que es tracta de Juan Gallardo Muñoz, conegut entre d'altres, pel pseudònim d'evident filiació Curtis Garland. El visitant és el seu company de professió i amic Francesc -Frank- Caudet. Resulta que el tal Muñoz és un prolífic escriptor en castellà de literatura en diuen popular. Breument, Gallardo és un escriptor de petits llibres de duro, de literatura de consum i d'evasió. Ha treballat entre d'altres per la històrica Bruguera i les seves obres tenen encara ressò més enllà de les fronteres espanyoles. Els seus gèneres preferits i més treballats són el policial, el de l'oest i el de ciència ficció. Sense oblidar unes memòries intitulades "Yo, Curtis Garland". Si heu llegit alguna cosa del bloc no us caldrà ser gaire perspicaç per deduir que no són els gèneres més propers. Tanmateix, són gèneres, tenen el seu públic i tenen el mèrit del conreu de la imaginació i de la llengua, en aquest cas el castellà. Res a dir. Al contrari. Em sembla admirable que una persona hagi pogut escriure, en els moments de màxima efervescència creativa, set llibres al mes! A més la vocació, a vegades -i em sembla que aquest és un cas- té molt a veure amb l'oportunitat i, què carai, cadascú es guanya la vida com vol i com pot, és clar.

   Per la seva part, l'amic Frank Caudet és un escriptor de la mateixa corda: un català que escriu en castellà, i amic lleial del seu amic a jutjar per les visites periòdiques i fidels i per les tertúlies inacabables, de literatura o de futbol. Sense voler-ho, he entrat en un món privat que a mi em sembla a hores d'ara un món underground i passat de moda però que continua lluitant per subsistir. No us amagaré que he sentit la temptació d'anar en cerca de llibres seus al mercat de Sant Antoni o per internet. Finalment, la literatura, sigui de la naturalesa i volada que sigui, està feta per persones i conèixer aquestes persones et transporta al seu món íntim i alhora real de les lletres impreses. Però no és això el que m'ha cridat més l'atenció. Després d'informar-me per internet descobreixo que el tal Curtis Garland és nascut a Barcelona el 1929 i que fora d'un període concret de la seva infantesa, crec, ha passat la seva vida aquí. I, tanmateix, no sap parlar català i no entén paraules com "molsa", que d'altra banda Caudet no encertava a traduir. És autènticament admirable: després d'una vida entre nosaltres no parla català i ni tan sols l'entén. Ja no diguem escriure'l. I, per rematar-ho, llegeix El Mundo, pel que sembla amb devoció, diari que tant al dia s'ha posat arran de les mentides inventades pel seu director nauseabund Pedro J. Ramírez; sí, el que va amb prostitutes tot i estar casat i que després dóna lliçons de moralitat a tothom. De fet, Curtis Garland porta un bigotet allargassat i sospitós que el relaciona tant amb l'actor López Vázquez com amb Francisco Franco i els seus quaranta anys. És, en definitiva, un personatge ancorat en una altra època, que ha volgut fer arrels en una terra que no és la seva i que no s'ha dignat a entendre ni a conèixer. I això fa mal i fa pensar en les persones que viuen a Catalunya amargades perquè, tot i ser catalanes, no volen sentir parlar ni del català ni de la cultura catalana i veuen com, dia a dia, la realitat els desmenteix la seva pretensió de conquerir espiritualment un país en el qual ells són forans perquè així ho han decidit. Per això creuen que els qui parlem català som "muy catalanes".

"LA FORZA DEL DESTINO", DE VERDI (LICEU, 13-X-2012)

A la informació que dóna el teatre s'assegura que Verdi converteix l'obra del Duque de Rivas en una obra mestra. Alguns diuen que un miracle. No hi estic d'acord. O no diria tant. Es tracta d'una obra simplement bona, ni més ni menys. De fet, jo  crec que el que realment falla en l'òpera és l'argument, és a dir, l'obra original. Potser el 1835, quan es va estrenar l'obra teatral, aquest drama romàntic feia trempar els contemporanis però avui ens resulta una mena de tragèdia grega actualitzada i patètica. Ho dic amb els més bons sentiments pel Duque i per l'òpera, en general. Això no funciona. I és que el tal Àlvaro sembla que hagi trepitjat merda per la mala sort que tragina: de primer, ja es tracta d'un mestís i per tant d'una persona marcada que no encaixa en la família la filla de la qual pretén. En aquest sentit, la figura és la del marginat, tan cara als romàntics. Però no s'acaben aquí les desgràcies. Se li dispara la pistola quan es vol desarmar davant el pare d'Elionora i el mata: ja és mala sort, caram! Després, la seva amant corcada pel remordiment, se'n va i es fa eremita. Encara després, es fa amic de sang amb un dels germans de la seva antiga amant. I finalment es bat en duel amb Carlo -el germà perseguidor- i el mata. I quan va a buscar un confessor a una ermita propera resulta que troba Elionora i aquesta en acostar-se a Carlo resulta morta per ell. La maledicció del destí s'ha consumat. Aquí, Alvaro ja és maleït, una altra figura estimada pel romanticisme. En fi, que és una obra que ha envellit malament i que, a ulls nostres, poc menys que ridícula. 

No és una òpera que entusiasmi, ni tan sols segurament pels verdians. No és aquella mina de melodies com la Traviata. Aquí hi ha dos temes recurrents -un és el més conegut- i para de comptar. Segurament en la meva valoració hi intervé la interpretació del repartiment del torn C que, ara, ja mai sol ser el primer sinó un de segona línia. La senyora Norma Fantini és una soprano que desafina, que sovint es queda baixa, vull pensar que pel vibrato i per la tècnica d'emissió i no voluntàriament. Té una nota moguda, com si fos una foto. I això és molt desagradable. El tenor, Zoran Todorovich, ha estat un Alvaro convincent escènicament però amb una veu sovint apretada i forçada que tanmateix tenia vellut. Se l'ha tret sense més. Només destacaria que en un moment donat s'ha quedat en blanc i des del tercer hem sentit la veu implacable de Jaume Tribó. Els millors han estat els barítons, d'altra banda, les veus verdianes per excel·lència. Luca Salsi, Don Carlo di Vargas, té una veu àmplia i potent, col·locada i robusto, que arriba a tots els racons de la sala. I què dir del  baix italià, barceloní d'adopció, Carlo Colombara en el paper de pare guardià ue no sapiguem ja? 

La temporada comença marcada per uns averanys malastrucs. Tindrem l'any que ve una temporada a l'alçada del teatre o potser, com diu el Josep, només podrem veure els pastorets per Nadal i la Passió per Setmana Santa? No ho sabem però les sensacions no són bones. Perquè és evident que si cal retallar aquí ho farem però ho farà el Real? Ho dubto. Com en moltes altres coses volen convertir Espanya en una rodalia de Madrid a imatge i semblança de França que a nosaltres ens va francament malament. Potser això també explica la situació que estem vivint i que fa de mal dir com acabarà. 

 

EL FESTIVAL BAYREUTH A BARCELONA: LOHENGRIN (LICEU, 5-IX-2012)

Feia un any i escaig que teníem les entrades i en aquest temps les circumstàncies semblaven haver assuaujat l'interès per la vinguda, gens usual, de gairebé tots els artistes que treballen al teatre wagnerià de Bayreuth. Tot i que el moment no és gaire propici per l'entorn econòmic, polític i social i per la incertesa -més que mai- amb què es presenta el futur, l'assistència a una de les representacions wagnerianes ha estat d'alguna manera balsàmica. Potser més que de costum. Per començar, la propaganda que s'ha fet de l'esdeveniment, que ho és i que passa per segona vegada a la història del teatre, ha estat més aviat escassa als carrers de Barcelona. La penúria econòmica hi ha ajudat és clar. Però, a més, s'ha dit que el relleu cultural i polític que s'hauria d'haver donat a l'esdeveniment no ha existit. El que sí que hi hagut és una resposta més que acceptable del nucli dur del públic liceista molt a pesar dels preus astronòmics de les entrades. Per exemple, a platea l'entrada costava uns 220 euros. No està gens malament. Doncs bé: era plena. Això sí, els laterals deixaven veure uns buits que en cap cas deixaven el públic en entredit. No cal dir que per a un amant de l'òpera i del cant líric acollir els artífexs de la meca del wagnerisme és un honor que no sé si és prou merescut. En qualsevol cas, el públic ha estat molt agraït amb la representació -i en els dies anteriors també- i s'ha notat que tenia ganes d'animar i donar suport a músics i cantants, els solistes i els del cor. I jo crec que aquesta calor humana i artística s'ha notat a sobre de l'escenari. Diuen que més d'un músic ha plorat. I no m'estranya perquè  la funció ha estat emocionant, per la qualitat excepcional sobretot d'orquestra i cor, i per la comunió musical d'una ciutat amb un creador únic. Diré que m'ha -ens ha- sorprès i molt favorablement el silenci respectuós amb què tota la sala ha acollit la representació. Cap timbre de mòbil, cap estossec encomanadís, cap soroll que trenqués la màgia d'aquesta història fantàstica que és el Lohengrin. Es notava que qui havia comprat entrada ho havia fet per escoltar Wagner i no per fer el merda socialment parlant, per aprofitar una invitació d'alguna dministració o simplement per quedar bé. 

Realment l'orquestra de Bayreuth és d'una precisió extraordinària. Suposo que el talent ve doblat per l'ofici i la pràctica però en qualsevol cas el públic ho ha reconegut. El cor ha impressionat i jo diria que no tant pel volum com per un timbre homogeni i absolutament bell. Fins i tot els solistes l'han aplaudit: el seu paper és lluït i agraït però cal cantar-lo bé. Probablement és el millor cor que ha cantat Wagner per aquests barris. I Sebastian Weigle, un vell conegut nostre per la qualitat de la seva direcció ara fa uns anys al Liceu, ha fet una interpretació de manual. Ha escollit uns temps que en cap cas han estat petris i feixucs però tampoc inconvenientment ràpids. Just. No sé si es pot dir perfecte. L'única cosa que li retrec és que el metall anava massa fort en alguns passatges de tutti i a vegades ofegava un xic el cor. No era excessiu però quedava descompensat. 

Jo diria una cosa que considero el principal valor d'aquesta representació: els de Bayreuth ens han mostrat per sorpresa nostra -o simplement meva- un Wagner més líric del que acostumem a voler aquí; menys cantellut, menys baladrer, més feminitzat si voleu. Igualment efectiu, valent en els passatges de força però recollit i eteri quan convé. I fosc però sense exagerar quan parlen els dolents de la pel·lícula. En això hi ha ajudat molt la soprano Annette Dasch en el paper d'Elsa, amb una veu no gaire voluminosa però sempre cantant amb gust contingut exquisit, i, sobretot, el tenor Klaus Florian Vogt. Em deia l'Albert que fa poc a Berlín el van xiular quan va cantar el Cavaradossi de Tosca. Aquí ha estat al contrari. Diu l'Albert que té una manera de cantar que sembla d'oratori i té raó. Jo diria que per dos motius: per un timbre clar però especialment per una emissió fàcil, mai dura, sempre col·locada i amb una tendència a ser blanca, sense vibració ostensible pròpia de les veus operístiques. Però compte perquè Vogt no té un volum encongit, de saló, sinó que té una senyora veu que s'imposa a l'orquestra fins i tot quan no canta a ple pulmó. Per aquests motius no és un tenor convencional. Vogt dóna al personatge el caràcter naïf, ingenu i pur que requereix l'heroi, sense fosquedats, sense forçaments, amb una línia que flota i que pretén reflectir -entenc jo- el somnieig del miracle del cigne i del Montsalvat del qual prové. Ens pot sonar estrany però la seva veu també és un miracle per revisitar Wagner d'una altra manera. És clar que cada veu serveix per unes coses i no per unes altres. I no dubto que Vogt pot cantar la Tosca, però no m'imagino la seva veu ni el caràcter que li he vist, lluitant contra la gelosia emprenyadora de la Floria. Vull dir que és un tenor líric de repertori alemany, si no exclusivament, sí de manera molt marcada. I encara especial. Potser algun estilista podria assessora-lo en qüestions d'imatge atesa l'americana negra lluent i la camisa espitregada que portava.

Dels altres personatges em quedo amb el Friedrich de Telramund de Thomas Mayer, de caràcter, sense una veu molt gran però amb aguts penetrants i brillants. L'Ortrud -Susan McLean- tenia un timbre no tan maco i uns aguts que m'han semblat justos però s'ha tret bé el paper. El Rei Heinrich de Brabant - Wilhelm Schwinghammer-  té una bella veu però no imposa respecte perquè el volum és reduït. Caldria haver escollit algun panxut d'aquells que quan obre la boca es crea un huracà sonor. Potser amb el temps anirà a més. I l'herald -Ralf Lukas-, a pesar d'haver-ho fet amb perfecció germànica, té una veu un xic gastada, com de persona gran. De fet, jove no era, encara que l'escandalós tint negre que portava al cabell pretenia dissimular-ho. 

Al final, com a cada aturada, grans aplaudiments, sincers ben cert, però inflats una mica per l'agraïment d'haver tingut entre nosaltres per segona vegada el llegat viu del mestre de Leipzig.