"WOZZECK" AL LICEU

En el full informatiu corresponent del Gran Teatre del Liceu se’n s dóna als abonats una succinta notícia de l’argument i dels detalls de la representació del Wozzeck, d’Alban Berg, al teatre. És una òpera que no he vist mai. I que no he escoltat mai. El fet que sigui un dodecafonista l’autor em fa una certa por. O, potser millor, una por certa. Perquè el dodecafonisme és un intent de trencament de l’escala tonal occidental clàssica. O, si algú ho prefereix, una ampliació, que ha donat alguns fruits remarcables i alhora força obres insuportables. Si Josep Pla sostenia que Wagner implicava una renúncia total a la melodia no sé què hagués dit (o què va dir) d’Alban Berg o Schönberg. Caldrà, però, escoltar atentament l’òpera abans de jutjar-la. Perquè una cosa són els principis d’una escola i una altra les obres particulars. I el que s’ha de jutjar finalment, tant en música com en literatura, són obres particulars i no pas entelèquies o ficcions intel·lectuals formulades per algú. L’obra musical contemporània del segle XX com més s’endinsa en el terreny de la investigació més s’allunya del públic. Aquest fenomen és més acusat en la música que en la pintura. I que en la literatura. Perquè implica canviar la funció que ha fet la música al llarg de tota la nostra història.

En aquesta ocasió, el Wozzeck és posat en escena per un vell conegut del Liceu: l’inefable Calixto. Es veu que ha volgut situar l’acció en un vague espai futur fruit d’un malson: un ambient industrial que al·ludeix, pel que sembla, a una refineria de petroli; el mateix petroli que es va escampar per les costes de Galícia ara fa un temps. Bieito, com a director d’escena, té una tendència deliberada a la provocació —en força ocasions gratuïta— i a la denúncia social. Sempre, però, des d’un prisma polític determinat. L’argument de l’obra és del tot romàntic: una persona lluita inútilment contra el seu món i s’acaba autodestruint. En això Berg està encallat perquè l’obra es dibuixa com una tragèdia de la modernitat. Em sembla que no cal manipular Berg per transmetre al públic que la gestió del cas Prestige per part del PP va ser reprovable. Tothom ho sap i n’hi ha proves.

Wozzeck és un soldat disciplinat però de caràcter feble. Si tingués un caràter fort, de fet, ja no hauria pogut ser disciplinat en un exèrcit qualsevol. I, és clar, els seus susperiors n’abusen. A la realitat n’haurien abusat més aviat els seus mateixos companys i amics. L’obra vol crear un rebuig contra l’abús del poder jeràrquic i vol moure el públic a commiseració. És un discurs, per cert, que té al món occidental una tradició inequívoca. Ara, Bieito trasllada l’acció a un futur incert però l’hauria pogut traslladar a l’Alemanya de Hitler o a la URSS de Stalin. O més recentment, a la Cuba de Castro. O a la mateixa Xina. I, encara més a prop, hauria pogut traslladar l’acció a qualsevol nivell de l’administració pública o de l’empresa privada. Perquè de gestussa que exerceix malament la càtedra de la superioritat jeràrquica n’hi ha a tot arreu.

«EL PESSEBRE», DE PAU CASALS, A EL VENDRELL

Escolto amb satisfacció a la televisió que l’oratori de Pau Casals s’ha representat a la vila natal de Pau Casals, El Vendrell. D’aquesta manera, s’hauria d’instaurar a casa nostra una tradició més propera a l’esperit nadalenc que, per exemple, la de portar als auditoris una obra que s’interpreta a tort i a dret i que té una adequació en alguns aspectes discutible: El Messies, de Haendel. Ens recorden que El Pessebre és una obra concebuda com un cant a la pau: i ho és (el mot final del Glòria és justament «pau») Però és també o, sobretot, la posada en música d’una tradició nascuda a Itàlia de 700 anys d’antiguitat que, al seu torn, es basa en unes creences que tenen més de 2000 anys d’antiguitat. Ara bé, qui vulgui fer el pessebre com un paisatge sense figures pot continuar fent-lo. Naturalment, tothom qui ho desitgi pot continuar fent el ridícul. Només faltaria!

"ELS PASTORETS" DE JOSEP MARIA FOLCH I TORRES

Josep Maria Folch i Torres és un d’aquells casos d’autoodi i de gremialisme literari. La seva popularitat i el seu èxit el van marginar dels sectors —creadors o crítics— que creien fer literatura o parlar de literatura en majúscules. Tot just ara se li comença a dedicar un mica d’atenció i hi ha algunes veus que han superat la barrera del políticament correcte i han gosat parlar de l’autor com un més de la nòmina de la nostra literatura. Hi ha diversos exemples però potser els més significatius són l’existència de la fundació Folch i Torres de Palau-solità i Plegamans o la representació de les aventures d'en Massagran que es farà fins al març de 2006 a la sala petita del TNC. Després d’un període de purgatori, Folch i Torres entra a la història de la literatura catalana d’una manera definitiva.

Probablement el fenomen Folch i Torres com a autor d’èxit espectacular no és extrapolable al nostre temps: la funció que van fer en el seu dia, per exemple, les seves «Pàgines viscudes» publicades a la revista En Patufet, la fa actualment la televisió: un altre mitjà amb unes altres necessitats i requeriments. El més semblant a aquestes novel·les de consum popular avui dia són les sèries televisives, allò que s’anomena amb mostra d’imaginació escassa «culebrots». La darrera oportunitat per a la lectura en català i per al consum literari massiu pot ser Internet i les possibilitats inacabables que ens ofereix. En qualsevol cas caldrà estar atents a l’evolució d’aquest mitjà que està trencant les barreres de la comunicació i del saber.

L’èxit i la pervivència d’ Els pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús té diverses explicacions: el seu protagonista simpàtic i murri —en Lluquet—, la seva comicitat ingènua i el fet que parli del naixement de Jesús, ni que sigui al final de l’obra i que la fa apropiada per a les dates nadalenques. Aquí, la lluita entre el bé i el mal és de cartró-pedra, d’opereta. Els dimonis són caricatures d’ells mateixos i no hi ha una dialèctica versemblant entre aquests dos pols. Però tot plegat resulta efectiu. I on millor s’aprecia aquesta efectivitat és en les representacions d’aficionats. Perquè no calen grans actors ni espectaculars decorats o vestuaris perquè l’obra faci el seu camí. Ho proven arreu les dècades d’èxit, que s’acosten —ben modestament— al que hauria de ser un fet normal del panorama cultural. I la representació que plantegen al Círcol catòlic —un altre dia caldria parlar de per què no en diuen «Cercle» d’una vegada per totes— té tots aquests elements.

TV3 I LES FESTES DE NADAL

La idea de convertir una televisió pública en una televisió de tothom és una idea atractiva. És una manera d’integrar i de cohesionar. En certa manera TV3 ja ho ha fet al llarg de la seva curta història. La idea de negar la tradició pròpia o de mirar cap a un altre cantó per no veure una realitat que no interessa políticament o ideològicament és preocupant i només pot recollir, com ja està passant des de fa temps, una pèrdua paulatina però inexorable d’audiència.

CONCERT A SANT FELIP NERI: «MESTRES CATALANS A LA CATEDRAL DE TOLEDO»

Finalment, ahir dijous 22 de desembre de 2005, va tenir lloc el concert que portava per títol «Mestres catalans a la Catedral de Toledo» i que recollia obres de Jaume Casellas (un músic de Valls), Joan Rossell (de Barcelona) i Francesc Juncà (de Sabadell). Llevat de l’obra de Rossell —«Salve a duo»— les altres tenien participació vocal. I pel títol era un concert que tenia una coherència temàtica evident. Cada cantant tenia dues invitacions i jo les he donades al David i al Josep, que han assistit puntualment i que han fet crítiques implacables però justes al concert.

Els motets de Casellas potser no tenen un gran interès o espectacularitat per al públic; potser tenen més interès per al cantaire que s’hi ha d’enfrontar o per al músic que els recupera. Han mancat alguns assaigs per acabar de dominar amb total seguretat aquests motets però finalment el resultat ha estat ben satisfactori. La Montserrat Pi em deia que la seva part del motet dedicat als Sants Just i Pastor tenia una harmonia realment desconcertant i que, a l’inici dels assaigs, ella no pescava algunes notes. Una cosa semblant ens va passar a la corda de tenors. I és clar habituar-se a una peça i aprendre-la de memòria és qüestió només de feina i temps.

Ara, el plat fort del concert era la missa en La major de Francesc Juncà, un sabadellenc que va ser mestre de capella de la catedral de Girona i que, com els altres, va acabar a Toledo exercint el càrrec anàleg. El programa assegura que segurament va ser escolà de Montserrat i que allà devia rebre la seva formació. La missa correspon a l’època de Girona i —continua el programa— segueix el model de la missa cantata barroca en què es troben números tancats, a vegades molt extensos, amb àries i peces en què s’alternen els solistes i el cor. Aquests darrers són els números més agraïts de cantar i —em sembla— d’escoltar. Es veu que aquesta missa ha estat transcrita pel mateix director Joan Pàmies, fet que li hem d’agrair i del qual haurien de prendre exemple altres musicòlegs, especialment aquells que viuen de l’erari públic. Si al segle XVII-XVIII ens surt una missa d’aquesta magnitud i d’aquesta inspiració, quantes obres interessants o realment bones de la nostra història musical no devem conèixer? En un assaig recent li preguntava a Joan Pàmies com era possible que una obra d’aquell calibre hagués quedat oblidada i que tot just fa quatre dies s’hagués recuperat i es comencés a conèixer. Em va dir, amb tota la raó del món, que tenim el país que tenim. En un altre indret aquesta missa tindria diverses gravacions i es podria escoltar en viu periòdicament. Aquí en tenim només una i encara gràcies i perquè qui l’ha gravat s’ha preocupat de recuperar i transcriure la peça. Ben pensat, aquest fenomen de desídia envers les nostre obres —i els nostres autors—, aquest autoodi inexplicable, es pot trobar en altres àmbits de la cultura i de la nostra societat en general.

Precisament per tot això és de doldre que la missa no s’hagi fet sencera. Tothom ho ha comentat. Tothom qui coneixia s’estranyava. És cert que l’extensió es duplicava però hauria pagat la pena. Desconec quins han estat els motius reals de la decisió. En qualsevol cas, qui no la conegués haurà tingut l’oportunitat d’assaborir-ne els números més destacats. Els números oblidats són el Kyrie (largetto i allegro), el Credo —molt extens— i el Sanctus.

També és de doldre que l’oratori de Sant Felip Neri no estigués del tot ple. Em sembla que no és el lloc més indicat per fer un concert que podríem anomenar de cambra. Per dos motius: l’oratori queda molt amagat i es troba al barri antic —és a dir, fa de mal anar-hi— i la seva sonoritat, com qualsevol altre temple, no és la més adequada per cantar amb instruments. El so queda difús, poc compacte. Els músics i cantants tenim dificultats per escoltar-nos i la projecció del so es perd en l’alçada de la nau i del creuer.

Els solistes eren els següents: Montserrat Bella, soprano; Montserrat Pi, alto; Carlos Silva, tenor; i Ivan García, baix. En Xavier Chavarria, exdirector del Fòrum Vocal i ara crític de la Revista Musical Catalana i de Serra d’Or, em deia que estaven una mica descompensats: mentre que uns tenien una veu gran —el tenor— o descomunal —el baix—, les altres la tenien menys voluminosa. Tot i que igualment atractiva per altres motius. Per exemple, la soprano és una lírica lleugera que té un timbre bonic i ple i que canta amb gust. El tempo que ha agafat Pàmies a la seva ària l’ha perjudicat per massa ràpid però se n’ha sortit sense incidents. L’alto ha destacat per la seva experiència i la capacitat de fer totes les notes que li demana el compositor, que són moltes, ràpides i en una tessitura reiteradament baixa. Probablement és la veu que més s’adeia amb l’estil que requereix una obra barroca. El tenor veneçolà es veu que canta ara mateix al cor de cambra del Palau, que és el sancta sanctorum dels cors de cambra. Té una veu gran; és un líric a qui li costa del dibuix, la filigrana. La projecció és bona però més aviat és una veu que tira cap a l’òpera, a pesar que el seu timbre no és del tot vellutat i que la seva afinació és vacil·lant a vegades. I el baix, cubà, té una veu grandiosa, tant pel volum com pel timbre. No sé què hi fa un baix com aquest cantant una obra barroca. Hauria d’estar cantant un Sarastro com a mínim. En David Puig ha dit, amb tota la raó, que quan l’ha sentit per primera vegada li ha semblat estar escoltant L’holandès errant. I de ben segur que el pot fer. Sobradament. Pel que fa al cor s’ha de dir que era d’al·luvió: no és una formació estable. Han agafat cantaires d’ací i d’allà, i pel mig hi ha hagut alguna deserció. El fet és que, per a un resultat més rodó i més acurat musicalment, han faltat assaigs però el resultat ha estat finalment bo: li comentava a en Xavier que la nota que posaria al concert, ateses les vicissituds dels assaigs, seria un 7. Es veu que la majoria dels membres del cor estudien a l’ESMUC, segons que em va dir la Montserrat Pi. N’hi havia alguns que ja coneixia perquè havien vingut a reforçar al Fòrum Vocal el Rèquiem de Fauré i els Chichester Psalms de Bernstein. Les sopranos eren Maria Capdevila, Núria Colomer i Gina Miserachs. Aquesta darrera dirigeix, si no ho tinc mal entès, la coral Tessel·la dels amics de la Unesco. Les mezzos eren l’Olga Jiménez, la Yolanda Romero i la Hillary Gulley, una noia britànica de Pitsburg. De tenors, n’hi havia dos del cor jove del Palau, Marc Dosaigües i Sebastià Riutort, de ses Illes. I jo mateix. I als baixos, Hyung-Jin Jung, Josep Ramon Oliver i Néstor Pindado. Déu n’hi do com sonava tenint en compte que érem tres per corda. I, a banda de la música, la relació entre nosaltres —que també es tradueix en música— ha estat molt bona.

L’orquestra, amb instruments d’època —trompes i oboès— i molts músics estrangers, era d’una qualitat inusual. Precisos i exactes en les dinàmiques i l’expressió, per la qual el concertino estava especialment preocupat.
És reconfortant participar en un concert sense divos, sense rivalitats, sense enveges. Un concert en què tothom està preocupat per interpretar tan bé com se sap el seu paper. Omple molt poder dir finalment que el resultat ha estat bo i que s’ha fet realment música amb majúscules. I és trist comprovar com l’interès per la música a casa nostra, al nostre país, a Catalunya, és limitat, pobre i escàs. I és decebedor que la cultura, que la música s’hagi de promocionar a cop de subvenció.

ALBERT MANENT O LA CULTURA CATALANA EN DEUTE

A propòsit d’un article per a la Revista de Catalunya em truca l’Albert Manent per comentar-me una citació bibliogràfica de Plàcid Vidal. Després de parlar-hi penso que la feina ingent que el sr. Manent ha portat a terme al llarg de més de cinquanta anys té més valor pel fet que no l’ha realitzada des de la universitat. Manent és un historiador de la cultura de primer ordre i ha ajudat a contextualitzar tota una època que, a grans trets, comença a principis de segle i arriba fins als cinquantes o seixantes. Especialment, en tot allò relatiu al Noucentisme, del qual es pot considerar el biògraf més important. Però Manent també és un activista que ha fet caminar empreses difícils amb decisió, que ha participat a més d’un consell de redacció de revista, que ha editat i ajudat a editar. I, el més decisiu, desinteressadament i generosament Manent ha ajudat un gavadal d’investigadors a trobar aquell llibre introbable, ha proporcionat fotocòpies de no sé quina revista perduda o periòdic remot o, simplement, ha donat el número de telèfon d’un contacte o un consell. Manent mai no deu haver dit no quan es tractava de contribuir a la història i a l’estudi de la literatura i la cultura catalanes. Aquesta voluntat de servei inclusiva —no pas excloent— és el que millor caracteritza la seva acció. I la seva manera d’acomiadar-se en la conversa telefònica és indicativa del seu tarannà afable i bonhomiós: «Disposi».

FRANCESC SANUY, EL PETIT COMERÇ I LA CAIXA

Els que seguim, quan podem, les opinions de Francesc Sanuy com a tertulià a la ràdio i la televisió ja sabem què en pensa d’aquests temes. Ara els ha posats negre sobre blanc en un llibre que promet ser interessant i polèmic, i que caldrà llegir. A més, serà un contrapunt al victimisme que La Caixa mostra ­–d’una manera justificada a vegades- en l’afer de l’Opa a Endesa per part de Gas Natural. Una entitat en què comença a ser tot discutible: fins i tot la seva catalanitat.

SOBRE UNA NOVA MANERA D'ESCRIURE

La possibilitat de publicar opinions, articles, assajos o simples notes directament a Internet ha creat un món nou a l’escriptura. Un món sense intermediaris. Ara com ara, ja publica qui vol i no pas qui pot o qui està iniciat en el món editorial o té contactes selectes. Uns minuts són suficients per penjar un article que pot llegir tot el planeta sencer des de qualsevol terminal connectat a la xarxa. I és que la globalització ha arribat ja no sols al món de la cultura —ja fa temps que Internet és una font inesgotable d’informació— sinó també al món de l’escriptura. I això són només les beceroles.

A partir d’aquí el problema és la selecció de la informació. Actualment comptem ja amb eines potentíssimes de cerca que encara han de millorar molt. I, de fet, estan millorant. Construir i mantenir un diari digital (és la millor traducció que se m’acut per a ‘blog’) deu ser una cosa semblant al compromís que té el periodista amb els lectors del diari o el novel·lista amb els seus seguidors. Hi ha unes obligacions. No es poden decebre unes expectatives. Cal mantenir un rigor i un to sostinguts. I vigilar contínuament el què i el com. Entre els milions de diaris digitals sobrers, prescindibles o inútils n’hi ha que comencen a ser interessants. I originals. A vegades són espais per al soliloqui. A vegades, per al diàleg i la interacció. En qualsevol cas, autèntics llibres que es van construint dia a dia, que es nodreixen de l’experiència quotidiana o de la lectura de llibres o d’altres diaris o diaristes. I, al seu torn, seran nodriment per a altres diaristes o lectors de diaris. Creix, doncs, l’abast del món digital. Mentre un diari no està consolidat o reconegut, escriure-hi és com llançar llavors al camp i anar-se’n sense saber mai si arribarà a créixer un arbre. O per fer-ho més rabiosament actual, és com empastifar una paret amb guixarots per dir a la gent que per allà has passat tu, per marcar un territori personal o intel·lectual. Però una mica més net. I, a més, aquí sempre hi ha la possibilitat que et llegeixi algú. Tot aquest allau d’informació té un perill: la perpetuació o, més ben dit, la no perpetuació dels materials. Perquè ¿tota aquesta informació digital de la xarxa s’arribarà a transmetre més enllà d’un horitzó temporal de cinquanta anys? Cent anys a tot estirar? N’hi ha que diuen que el nostre temps virtual serà orfe d’informació sòlida, de documentació per al futur per culpa de l’univers digital. Que un historiador del segle XXV —si és que arriba a haver-hi segle XXV— no podrà reconstruir la nostra època. És la gran paradoxa de les noves tecnologies de la informació. I del nostre temps: els que més informació han tingut són els que potser menys informació transmetin a les noves generacions.

HAROLD PINTER I EL PREMI NÒBEL

Es veu que el fet que a un li concedeixin el premi Nobel, mèrit per altra banda inqüestionable en aquest cas, confereix el dret de dir qualsevol cosa en el discurs, diguem-ne de presa de possessió. Així, Harold Pinter ha qualificat Bush i Blair d'"assassins de masses" i "criminals de guerra". Com que un ha de dubtar de tot, m'imagino que unes tals afirmacions són certes llegides com han estat a La Vanguardia. A Harold Pinter l'admirarem, si cal -i cal-, per la seva obra teatral innovadora i original, però que no es pensi que ens empassarem les seves teories polítiques pel simple fet que sigui un autor teatral reconegut. Potser li passa el que li passa a molts intel·lectuals: que confonen la ficció amb la realitat, la literatura amb la vida.

FRANCESC JUNCÀ I LA SEVA MISSA EN LA MAJOR

Em conviden a cantar la missa en La d'un tal Francesc Juncà, que no he sentit anomenar mai. No sé ni a quina època pertany i em fa venir basarda pensar que és una obra contemporània. La Montse Pi em deixa gentilment una gravació i la partitura i quedo realment fascinat. No em sembla possible que a la Catalunya del segle XVIII, a la catedral de Girona concretament, tinguem un músic d'un tal nivell i d'una tal inspiració. És una obra pensada per gaudir-ne cantant: amb orquestra, i solistes i cor que s'alternen i que formen una obra jo diria de gran nivell i al mateix temps d'admirable senzillesa. Preparar-la i assajar-la en tan sols dos dies portarà feina però pagarà la pena.

LLEGIR I ESCRIURE

Llegeixo a internet un interessant assaig de Jaume Cabré que forma part del seu llibre La matèria de l'esperit. Al voltant de la lectura literària.Cabré es planteja els problemes de qualsevol escriptor respecte de la seva obra; però també ho fa des de la perspectiva del lector. I així comença: "L’escriptura literària és una derivació no necessària però lògica de la lectura. Escric perquè sóc lector, d’acord." Em sembla que aquestes primeres afirmacions del tot certes es poden capgirar gairebé completament i continuen essent certes: la lectura literària és una derivació de l'escriptura, en primer lloc. I, en segon lloc, si llegeixo és perquè sóc escriptor, en un sentit global i absolutament genèric. No l'escriptor amb pretensions, sinó l'escriptor que s'aboca al text. Perquè el text és una partitura que cal interpretar i que ha de fer entrar en sintonia la concepció original de l'autor amb les preocupacions del lector. I, ben pensat, l'assaig també s'hauria pogut titular "L'esperit de la matèria".

ROSA REGÀS I LA BIBLIOTECA NACIONAL

L’Àngel Casas entrevista Rosa Regàs al seu programa de dissabte al vespre. No cal dir que hi arribo fent zàping perquè no hi ha res que pagui la pena de veure. Sembla una llei inevitable de la nostra televisió: com més canals es poden sintonitzar menys qualitat tenen. No vull pensar què passarà amb la Televisió Digital Terrestre que ens envairà d’aquí a quatre dies.

Regàs no és de la meva corda. Quan adopta el paper de la nena de la República o de la intel·lectual del 68, o, encara pitjor, quan ens diu què hem d’entendre per literatura catalana, em resulta particularment antipàtica. Ahir, però, parlava com a directora de la Biblioteca Nacional d’Espanya. Si no m’erro, succeeix un altre català: en Lluís Racionero, que ho havia estat en època de l’Aznar. I com a directora va esbossar a l’audiència quina ha estat recentment i és la seva política. Doncs bé, vaig escoltar coses força interessants. Ja se sap que en els Estats moderns la Biblioteca Nacional és gairebé una qüestió de consciència i pretén escenificar la possessió física del saber. Un no pot ser al club dels grans països si no té una gran biblioteca. Independentment de la finalitat real amb què van ser concebudes, l’arreplega durant segles de llibres i altres materials ha generat monstres del saber que tot sovint són encara avui del tot desconeguts de la gent, dels estudiants i fins i tot dels estudiosos. La mateixa Biblioteca Nacional —diu Regàs— només era freqüentada per un grup molt reduït d’especialistes. Regàs ha intentat obrir-la a tothom i, ara, es veu que sols amb el DNI ja pots entrar-hi a fer una consulta. Això si troben el teu llibre entre els 25 milions de llibres del dipòsit. Regàs ho podria haver anomenat «socialització» de la Biblioteca. El fet és que, en els nostres temps, les biblioteques, les més humils, les de barri o de poble, però també les de referència universal, s’han d’obrir a la gent de totes les maneres possibles. És imprescindible que ho facin. I, més enllà d’això, s’han de promocionar a si mateixes i promocionar la cultura. Perquè haurien de ser també espais d’encontre i debat i no tan sols pas baluards --o presons-- del saber universal. A la Biblioteca de Catalunya, per exemple, encara som a la lluna. Només hi poden entrar les persones oportunament avalades per un professor de la Universitat. Com si d’un club anglès es tractés. I encara amb restriccions. I deixo a banda comentar la injustificable mutilació arquitectònica que ha sofert l’antic Hospital de la Santa Creu per guanyar espai per a “treball intern”. Sigui com sigui, i obertes les portes físiques de la Biblioteca Nacional, queda un repte molt més ambiciós però també necessari. Digitalitzar tot el que sigui digitalitzable per tal que puguem llegir qualsevol llibre o revista o escoltar qualsevol document sonor a través d’Internet. Quan hi arribem, haurem aconseguit el llibre universal que Borges va predir a la seva obra.

SEMIRÀMIDE 2-XII-2005

Amb el que conec, em sembla que puc dir tranquil·lament que el Rossini que més m’agrada és el còmic. El buffo. Perquè quan intenta fer una òpera seriosa —una tragèdia a la manera grega— es fa feixuc i l’acció teatral esdevé excessivament estàtica. Valgui l’oxímoron. Encara que estigui basada en una obra de Voltaire, hi ha a l’òpera la llavor de l’heroi grec que lluita ineluctablement contra el seu destí i en aquesta lluita es produeix una catarsi de dimensions col·lectives. Colossals. Hi ajuda l’escena que, per allunyada del nostre temps, es converteix en llegendària. O mítica. Potser per això disculparia en aquesta ocasió que els escenògrafs hagin adaptat l’època babilònica a un temps futurista de granotes platejades, neons, monitors i pantalla gegant de control. Com si fóssim a la NASA. D’altra banda, els vestuaris de William Orlandi algú pot dir que resulten kitsch i que són un embolica que fa fort però tenen coherència en el context de l’imperi babilònic —representen cultures i pobles de la macroregió— i són intuïtivament comprensibles per l’espectador. Mèrit, en aquest cas del director d’escena. També és un mèrit haver intentat omplir, a vegades amb encert discutible, els llargs intervals musicals que queden sense moviment a l’escena. Tanmateix, alguna coreografia és prescindible, com la dels cavallers que s’asseuen a la taula rodona i amb parsimònia i sincronització estalinista fan una sèrie de gesticulacions ostentoses.

No hi ha dubte que el millor de l’òpera, però, ha estat el repartiment vocal, de gran categoria, nivell, anomenada i especialització. Perquè per cantar Rossini —aquest Rossini— es necessiten especialistes. Quan se’t comencen a acumular semicorxeres al llarg d’uns quants compassos, i això en cada intervenció, o en saps o el resultat és un nyap. Entre els cantants ha destacat d’una manera especial Daniela Barcellona, mezzo de gran presència i veu i de gran tècnica, que se n’ha sortit amb perfecció poc usual de totes les proves a què sotmet Rossini els intèrprets. Dramàticament ha estat un personatge d’Arsace convincent quan li quedava temps per no pensar en la rastellera de notes que li quedaven per atacar. L’Elisabet ens comentava que la Barcellona l’hem escoltada recentment però no hem sabut esbrinar quan. El segon cantant que més han aplaudit ha estat Juan Diego Flórez, que és el tenor de moda i que ve precedit per la fama ja a nivell mundial. Probablement Idreno no és el personatge que el farà lluir més però realment és un paper complicat que requereix també una gran agilitat i una excel·lent tècnica. Flórez les té. A més té una veu d’un timbre realment vellutat i atractiu. És un tenor lleuger amb deixes poderoses de líric. Però no és només el timbre el que el fa interessant. La seva emissió és clara, fàcil, molt precisa en l’afinació, i el seu fraseig és elegant, jo diria que de gran classe. Fins i tot he comentat, en un atac de gosadia, i per escàndol del David, que Flórez era millor que Kraus. Al David no l’ha convençut una certa vibració caprina (no cerqueu el mot al diccionari perquè incomprensiblement no hi és) a l’agut que l’ha fet desagradable en algun moment i alguna nota alta atacada amb no prou precisió. Ara, no hi ha dubte que és un cantant que donarà guerra. I de la bona. L’Assur —Ildar Abdrazakov— també ha estat de gran nivell, veu potent i presència escènica, reforçada per una veu realment maca i treballada. I la Semiràmide --Darina Takova—, tot i ser el personatge que dóna nom a l’òpera, ha quedat un xic apagada al costat de les altres veus. I això a pesar d’una gran i bella veu.

El pitjor de tot, com en el cas de les òperes llargues, és trobar un lloc obert per anar a sopar després. A falta del Viena, on a la una expulsen immisericordiosament els clients, hem anat al Heidelberg on hem coinicidit amb un nostre catedràtic de dret civil.

NOU DIRECTOR A L'OBC

Eiji Oue, un japonès nascut a Hiroshima, serà al nou director de l'OBC. O dit d'una altra manera: Martínez Izquierdo ha fracassat estrepitosament en la seva tasca de dirigir i programar la temporada de l'orquestra. I, probablement, no pas per manca de coneixements musicals o de capacitat sinó perquè no ha entès què és una temporada per a tothom i per què serveix la música. Com en altres camps de l'art, Martínez Izquierdo és dels que ha pretès transformar l'espectador a qualsevol preu, contra vent i marea. I no ha volgut complaure'l. Més ben dit, s'ha negat a complaure'l. Perquè la gent vol escoltar la música que li agrada; i també vol experimentar coses noves, però amb mesura, contenció, selecció i criteri. Des dels inicis Martínez Izquierdo ha estat capejant el temporal que li venia de dins de l'orquestra i de fora --del públic. Em deia el David que el clam contra el director era cada vegada més unànim a l'auditori. Fins que ha acabat petant. No podia ser altrament. Que prengui nota d'això qui n'hagi de prendre.

SOBRE EL TNC

Parla a la ràdio al programa d'en Clapés el nou director del Teatre Nacional de Catalunya. Se'l veu una persona sensata, equilibrada, amb coneixements i preparació. No crec que ho faci pitjor ni millor que els seus predecessors. Ara bé, en els anys que porta funcionant aquest teatre encara no he vist que s'apliqui a la programació de la temporada un criteri coherent amb el que hauria de pretendre un teatre "nacional". Em sembla que la principal funció que hauria de tenir aquest teatre és atendre el nostre teatre: recompondre la nostra tradició, incorporar obres ja oblidades que paguin la pena al repertori al qual un teatre d'aquest calat pot i ha d'aspirar. I finalment donar la paraula als autors, directors i actors més joves. No hi ha dubte que s'ha fet molta feina. Per exemple, s'ha volgut convertir amb encert el TNC en una eina didàctica més per als centres escolars. Això em sembla fonamental. També ho ha fet el Liceu. Però queda la feina més important que ja he citat: reconstruir la nostra tradició, tan malmesa per circumstàncies polítiques i socials, amb rigor però també amb gosadia. Em sembla que el TNC ha demostrat que es pot fer el Sagarra més popular amb un nivell altíssim. Cal crear un repertori de referència que abasti el més gran arc temporal possible. Cal fomentar l'estudi, l'edició i la representació d'obres que avui ja no coneix ningú i que podrien donar sorpreses més que agradables. I sobretot, cal ser generós i respectuós amb els criteris que s'apliquin a la feina. Perquè si al TNC hem de fer política per als uns o per als altres més val que pleguem.