LA BOHÈME (LICEU, 19 DE JUNY DE 2021)

El fet de recuperar LB en un moment de pandèmia mundial, tot i que ja va molt de capa caiguda, és realment inquietant. Un no pot deixar de pensar en els milions de persones que a tot el món han mort per causa d’un virus invisible. Una de les coses que es feien amb LB era fer coincidir la representació amb les dates nadalenques. Doncs això s’ha acabat. Ara es tracta de dissenyar la temporada de manera estratègica per fer com més calaix millor. I l’època estival en què el públic comença a fluixejar és un bon moment per representar una de les obres més emblemàtiques del repertori mundial.

Entre les provatures del teatre amb què, ara sí i ara també, ens sol sorprendre, hi ha la figura de l’’artista resident’, com si es tractés d’un metge, i com si l’únic artista o el més important fos el regista o el director d’escena. Ja coneixem la fauna variada dels registes i el protagonisme innecessari i de vegades vergonyant que els han deixat adquirir als teatres d’òpera d’arreu. En aquest cas, el resident és Àlex Ollé, un dels directors de La Fura dels Baus i és clar, es tractava de canviar alguna cosa de l’obra. Encara bo que respecten la música ― relativament perquè de vegades també es fan operacions estranyes― i encara bo que l’espectacle no esquitxava com els inicials de LFB. La finalitat d’Ollé és allunyar-nos de l’ambientació original, no perquè sigui d’una altra època, sinó perquè la considera burgesa. M’agradaria veure, però, si la declaració de la renda d’Ollé s’adiu més amb la de Rodolfo o amb la d’algú d’una classe mitjana acomodada o molt acomodada. I és clar ens ha situat l’obra a una mena de Bellvitge atemporal en què Montmartre és un conjunt d’edificis soviètics grisos i impersonals: l’acció, diu el programa, que se situa en un barri ‘popular’, que és un eufemisme de pobre. Hi ha doncs un component de ressentiment de classe. I hi ha una provocació que ja no provoca. Aquí els personatges estan més propers a l’estètica ‘okupa’ que no pas a una altra cosa. És estrany que no aparegui cap desnonament contestat i alguna unitat de la Brimo. Finalment, la cirereta és que Mimì no mor de tuberculosi sinó de càncer, amb el cap calb per causa de la quimioteràpia. Posats a actualitzar-ho, jo hauria fet que Mimì morís de còvid amb insuficiència respiratòria greu i molta tos seca. Hauria estat d’allò més escaient. No ha tingut collons de fer-ho. La ‘relectura audaç’ ha quedat a mig camí, s’ha autocensurat. Perquè finalment Ollé fa una relectura burgesa per a burgesos.

Un altra cosa que sobta és que el programa de mà està elaborat ‘en part’ per estudiants universitaris, que és una manera de fer un programa més o menys acceptable a un cost assequible. No crec que aquesta sigui la manera de dignificar el programa de mà. Entre els estudiants i les plomes de renom hi ha una gran varietat intermèdia de candidats a redactar els articles sobre l’òpera de torn. Però és clar, si els estudiants han arribat en algunes ocasions a sobre de l’escenari per què no haurien de fer ‘en part’ el programa.

El director musical de l’obra era Giampaolo Bisanti. L’he seguit de prop pel Facebook i realment és un home que no para. El vam veure la darrera vegada si no vaig errat a la Turandot de Peralada, amb la Theorin. He de dir que en aquella ocasió em va agradar més que en aquesta. Bisanti va dirigir sense partitura, és a dir, de memòria, que mai no és una cosa menor i en una òpera encara menys. Va donar entrades precises ― no en va errar ni una que jo veiés― i va estar per les entrades de les veus. Va fer sonar l’orquestra amb delicadesa quan calia i amb energia estentòria quan va ser necessari.

El repartiment de la funció ha estat més aviat d’una àurea mediocritat si descomptem les veus femenines de Mimì i Musetta. El Rodolfo d’Atalla Ayan ha estat deficitari en tots els sentits: timbre i sobretot volum. S’ha tret el paper bé però en una òpera com LB no n’hi ha prou a ‘treure’s el paper’: cal fer-ho amb solvència, amb presència i volum. Quan s’ha de lluitar contra una orquestra voluminosa cal fer-ho amb una veu gran, amb harmònics, més enllà de tenir bona línia o simplement poder aguantar l’òpera. Anita Hartig ha estat força millor: amb una veu plena i densa, amb un cant i una línia amb gust. Potser alguns problemes de dicció no són sobrers d’esmentar: per exemple, en lloc de dir ‘addio’ vam sentir ‘addiA’. Literalment. La senyora s’ha pres literalment la teoria d’Alfredo Kraus.

Entre els altres personatges masculins Marcello té un paper destacat a l’òpera i hem tingut a Roberto de Candia, un baríton sense suc ni bruc, amb una veu apagada i amb un cant en més d’una ocasió discutible. El Colline de Goderdzi ha estat correcte i gaire res més. Potser el Shaunard de Toni Marsol ha estat el més efectiu i el més teatral pel paper que li tocava de fer. I la Musetta de l’esprimatxada Valentina Nafornita ha estat brillant a pesar del moviment i de l’embalum delk Cafè Momus, inspirat en altres escenes d’òperes anteriors.

El cor ha estat bastant apagat per tres motius: l’ús de la mascareta, pocs efectius al cor i estructura de l’escena que no ajuda a projectar la veu. Això passa perquè els registes estan molt preocupats per passar als annals dels teatres d’òpera però poc per posar l’escenografia al servei de la música i de l’efecte dramàtic que persegueix.

En resum, una Bohème que no passarà en lletres d’or a la història del teatre ni de l’òpera.

ARA QUE TORNA 'LA BOHÈME'

Un article que no canvia l'obra de Puccini però que ajuda a entendre-la millor i a conèixer l'autèntica veritat. 

LAURA LUCCHINI
https://elpais.com/diario/2007/09/02/cultura/1188684003_850215.html

Milà - 01 DE SETEMBRE DE 2007

'Durante toda su vida, Nadia Manfredi, un ama de casa de 61 años, ha guardado con cuidado en su piso de Cisanello, en la periferia de Pisa (Italia), una maleta llena de cartas y fotografías que habían pertenecido a su padre. Y es que ignoraba que ahí estaba escondido un secreto jamás confesado. Esta señora, de vida humilde, es la nieta secreta de Giacomo Puccini (Lucca,1858-Bruselas, 1924), uno de los más grandes compositores líricos de todos los tiempos; su padre, Antonio Manfredi, era el hijo ilegítimo del músico. El nieto de Nadia, que también se llama Giacomo, se parece muchísimo a su tatarabuelo.

'Toda la historia trágica de esta familia está oculta en una maleta encontrada hace ocho meses por un director de cine, Paolo Benvenuti, que ya ha empezado a preparar el rodaje de una película acerca de la vida del músico italiano. Se trata de una historia estremecedora y melodramática, callada por Giacomo Puccini y su discográfica Ricordi por un puñado de antiguas liras, y en la que las heroínas, tal como en la obra de Puccini, fueron condenadas a un final trágico. Tuvo que pasar un siglo para que saliera a la luz.

Una maleta olvidada de su hijo ilegítimo revela las causas del suicidio de una joven inocente

'En todas las biografías del músico se habla de su presunta relación clandestina con una empleada, Doria Manfredi, que se suicidó a los 23 años por "vergüenza". Elvira, la mujer de Puccini, dijo haber pillado, en 1909, a su marido en un momento de intimidad con la criada, por lo que la expulsó de la casa. Entonces, Doria, al no poder soportar las miradas de los vecinos de Torre del Lago (ciudad natal de Puccini en Toscana), se envenenó "tragándose seis píldoras de un preparado corrosivo", explicó el director Mario Benvenuti, en conversación telefónica con EL PAÍS. "Su agonía duró cinco días con sus cinco noches, y cuando murió la autopsia reveló que Doria era virgen, y, por tanto, inocente. Ante estos datos, los Manfredi denunciaron a la mujer de Puccini y un tribunal le condenó a cinco meses y cinco días de cárcel, que nunca cumplió, porque el compositor ofreció 12.000 liras a los familiares de Doria y el caso fue cerrado".

'Quedaban, sin embargo, dos interrogantes. Primero: ¿por qué Elvira estaba tan segura de haber pillado a su marido con la empleada? Segundo: ¿por qué Doria nunca se defendió de estas acusaciones y prefirió suicidarse en vez de hablar?

'Paolo Benvenuti y Giulio Marlia, de la escuela de cine Intolerance de Viareggio (en la Toscana), querían contar en una película la vida de Doria, cuando se toparon con estos dos interrogantes. "Cuando empezamos a investigar, en 2001", dice Benvenuti, "nos dimos cuenta de que algo no encajaba en esta historia, por lo que fue necesario leer más de las 6.000 cartas que se conservan de Puccini y todas las biografías que han sido publicadas sobre el compositor antes de encontrar una pista". Por ejemplo, que según algunos biógrafos, Puccini era un mujeriego que se inspiraba en sus amantes para las heroínas de sus óperas.

'En 1908, el músico compuso una de sus más famosas óperas, La muchacha del Oeste, cuya protagonista, Minnie, es una mujer de mucho carácter y de aspecto masculino que trabaja en un saloon. "El personaje de Minnie no tenía ningún parecido físico con Doria", explica Giulio Marlia, director de la escuela de cine Intolerance, "pero había otra mujer en Torre del Lago que se parecía a Minnie: la prima de Doria, Giulia Manfredi".

'Giulia Manfredi era la propietaria de una taberna cercana a la casa de Giacomo Puccini que se llamaba La Terraza da Emilio. Esta mujer medía 1,80, iba a cazar con los hombres y no se dejaba intimidar por los borrachos que frecuentaban su bar. "La ópera nos dio la pista de que ella podía ser la amante de Puccini y que, quizá, Doria era la que hacía de mensajera entre ambos, por lo que de ahí pudo venir el equívoco; sin embargo, necesitábamos una prueba independiente para esta hipótesis", explica Benvenuti.

'En cuanto a los vecinos más ancianos de Torre del Lago, se referían a un presunto hijo ilegítimo de Puccini, que fue alejado del pueblo nada más nacer. Benvenuti y Marlia pronto descubrieron que Giulia Manfredi había tenido un hijo, Antonio Manfredi, y que lo había dejado en adopción en Pisa. Antonio creció en la pobreza, nunca conoció a su padre y murió en Pisa a los 66 años, de un tumor en la garganta, enfermedad por la que también murió Puccini.

'Tras conocer estos datos, después de años de búsqueda e hipótesis, el pasado enero Benvenuti llamó a la puerta de Nadia Manfredi, que vive cerca de Pisa. Después de varias citas con la mujer ésta recordó que guardaba una vieja maleta de su padre de cuyo contenido nunca se había preocupado. "Fue un descubrimiento. Allí estaban todas las cartas y las fotografías dedicadas que el músico había mandado a Giulia Manfredi, entre ellas las que hablaban del caso Doria. Además, en el fondo de la maleta había dos cajas de galletas que contenían una película en muy malas condiciones", explica Benvenuti.

'Tras una delicada labor de restauración, la película, fechada en 1915, muestra momentos de la vida cotidiana de Giacomo Puccini en los que se ve al compositor tocando el piano, una melodía que ha podido reconstruir el también compositor y estudioso de Puccini el italiano Ricardo Moretti. Esta película, considerada un tesoro tanto para el cine como para la música, será presentada el próximo martes en la Bienal de Venecia.

'Todas estas revelaciones obligarán a reescribir las biografías del músico escritas hasta ahora para incluir la tragedia de una joven que se suicidó a los 23 años para defender a su familia de la vergüenza; la de un hijo ilegítimo cuyo parecido con su ilustre padre no deja lugar a dudas, y, sobre todo, la de Giulia, la Minnie de La muchacha del Oeste, que hizo posible que su secreto permaneciera oculto. La película de Benvenuto se estrenará el próximo verano, coincidiendo con los 150 años del nacimiento de Puccini.

* Este artículo apareció en la edición impresa del sábado, 01 de septiembre de 2007.

'EL GIRAVOLT DE MAIG', D'EDUARD TOLDRÀ I JOSEP CARNER (PALAU DE LA MÚSICA CATALANA, 6 DE JUNY DE 2021)

Ignoro quant temps fa que no es representa l’òpera de Toldrà però jo diria que força temps. EGM és una òpera més estimada pel fet de ser de Toldrà i noucentista que per la història que explica molt em temo. I és que el llibret de Carner no funciona gaire bé com a obra dramàtica. I ho diu algú que va fer la tesi doctoral sobre Carner tot i que això no té gaire valor. A Carner dau-li la poesia però no pas el teatre per bé que el va intentar i té obres que més o menys tenen el seu interès. El llibret és un encadenament de diàlegs que intenten emular d’alguna manera la raó del Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare: ara bé, el somni de Shakespeare aquí es transforma en consciència del retorn als límits de la vida pròpia. Alguns diuen que és una òpera de cambra. D’acord. A mi em sembla més una sonata amb veu. I és que el valor de l’obra és efectivament la música de Toldrà, reconeixible a cada compàs, a cada acord. En qualsevol cas podem dir que no s’assembla en gens a l’òpera del gran repertori, sigui italiana, francesa, alemanya o russa. No hi ha cors, no hi ha intervencions solistes en forma d’àries i només un únic concertant al final. I això és perquè el llibretista ― Josep Carner― no tenia gaire coneixement de la tradició operística ni era gaire melòman, dit no sigui de passada. Era d’esperar doncs que el Palau no estigués ple. Fins i tot a pesar de les mesures còvid que deixaven un seient lliure entre espectador i espectador. I entre que no estava ple i que l’aire condicionat estava a una temperatura excessivament baixa l’ambient no era el millor. Una altra cosa que sobtava és que durant la funció un vigilant del servei de seguretat contractat estava a la boca de sortida vigilant perpètuament i sospitosament el comportament del públic. Totalment innecessari i matusser. Encara sort que va silenciar el walkie-talkie que portava abans de començar la funció i perquè se li va dir. Un altre al·licient de la funció era la direcció de Ros Marbà que, com de costum, va fer una magnífica versió tot i que l’orquestra ― l’OBC, que per cert va crear Toldrà― en algunes ocasions tapava visiblement les veus, no gaire grans però sí del tot apropiades per a la peça. L’obra era en versió concert però tenia un cert moviment escènic dins el que és possible en aquesta òpera. Dels solistes em quedo amb la magnífica Rosaura d’Elena Copons, amb veu rodona i timbre molt bonic, amb Gemma Coma-Alabert, la mezzo gironina, la veu clara i precisa de Lluís Vilamajó i l’excel·lent Golferic de Roger Padullés, amb la mateixa veu rodona i bella de la Copons. La veu més gran i vistent fou a parer meu la de Perot de l’Armentera, interpretat per Josep Miquel Ramon, amb una dicció catalana oriental no gaire d’acord amb la dels altres intèrprets, però emb evidents i efectives dots interpretatives i emfàtiques. També ajudava el personatge. 

Carner va optar per fer un llibret de temàtica rural i va tenir l’ocasió de fer-ne un de temàtica urbana. També en això està desfasat el 1928, quan es va estrenar. És una obra noucentista? Doncs sí però més per la naturalesa i obra dels seus autors i pel missatge final que per l’argument. És una comèdia? Evidentment no és un drama però si és comèdia té un humor molt fi, molt fi. I qui sap on mena!

Diu el programa:

L’hostalera recorda la seva joventut i el galanteig amb Perot de l’Armentera, contrabandista amb qui pensa que hauria tingut una vida d’aventura i entreteniment, mentre que Perot es queixa del seu reuma i en arribar a l’hostal pensa com hauria estat de tranquil·la una vida reposada i estable. Al seu torn, Golferic, seminarista en crisi de fe juga a ser cavaller intentant fer front als sentiments passionals que li provoca la presència d’una novícia, Rosaura, que disfressada com a tal, amaga la seva identitat de ballarina, tot jugant a ser una jove innocent i pura que busca en Déu la màxima realització just abans d’entrar al convent. Aquest giravolt d’identitats, Carner les resol amb versos plens d’ironia i gràcia, però qui hi posa tot el perfum expressiu, sens dubte, és Toldrà aconseguint un model operístic únic, impossible d’emular ni igualar.

Ef efecte, l’obra és un somieig aquí de primavera que porta els personatges a desitjar vides ben allunyades de les que realment tenen. A mi em recorda un article de Carner que parla de les tardes de diumenge com a l’espai de retorn als límits propis, a la realitat, i de l’abandó dels miratges provocats pel cap de setmana. Una cosa similar. Molt carnerià. Molt noucentista. Però poc operístic. Alguns diuen que aquesta òpera marca una abans i un després i ja em permetreu que ho posi en dubte. I alguns comparen el fet que l’òpera s’hagi representat escadusserament amb les cançons de Toldrà, que es canten dia sí dia també per veus molt diverses, en molt diversos fòrums i a molts països diferents. No crec que hi hagi comparació possible. L’autèntica joia de Toldrà són les seves cançons i no EGM, cosa que no significa que no sigui una obra remarcable i un intent de crear una òpera pròpia catalana, ben allunyada de la modernista, com La fada.

EL CORONEL NO TIENE QUIEN LE ESCRIBA (POLIORAMA, 22 DE MAIG DE 2021)

Encara recordo que al COU Jaume Bofill ens van fer llegir el llibre -llibret- de García Márquez. No era gaire llarg però és d'aquells llibres que fan pensar i que es recorden. Natalio Grueso ha fet una bona adaptació al teatre en castellà.  I els actors són de primera divisió, començant pel vell coronel protagonista, encarnat per Imanol Arias. Jo definiria l'obra com un assaig sobre la misèria. També sobre altres temes és clar: sobre la dignitat, sobre la falsia, sobre la injustícia i, al final, sobre l'amor. El coronel veterà de la guerra dels mil dies prefereix morir d'inanició que perdre la dignitat. I aquesta concepció xoca amb la realitat i amb la seva dona que, tanmateix, se l'estima d'allò més. És una obra trista. Finalment aquesta carta que mai arriba és la metàfora de les esperances i els desigs que mai no es compliran. Potser no és la millor obra per presentar-la en format dramàtic però el resultat funciona. També és cert que és una obra lenta. Algú pot pensar que està més pensada per al lluïment del protagonista però els altres papers són igualment importants i igualment ben interpretats. Destacaria la seva dona, Ana Villa, i el Sabas de Jorge Basanta.  L'argument és ben simple i del tot humà. Si s'ha convertit en una obra de referència és tal vegada perquè tothom ha estat esperant una carta que mai no es rebria. Potser perquè tothom ha volgut creure alguna vegada que la decepció no es consolidaria. 

LA CABRA O QUI ÉS LA SÍLVIA?

No he conegut mai cap cabra que es digui Sílvia. De fet, no he conegut mai cap cabra i menys per a intimar-hi personalment. O animalment. Però en aquesta obra aquesta situació absurda, ridícula, grotesca o bestial és la que es troba l'espectador. Si no ho he entès malament l'autor Edward Albee, d'EUA, vol presentar una situació increïble --o difícilment creïble-- per crear una plataforma còmica des d'on reflexionar sobre alguns temes: la felicitat, la fidelitat, la intimitat, el convencionalisme social entre d'altres. El mateix autor subtitula l'obra amb el sintagma 'Notes per a una redefinició de la tragèdia'. La qüestió és que la cosa fa una gràcia simplement relativa que s'aguanta els tres primers quarts d'hora però que va perdent intensitat fins al final, en què el desenllaç fàcil acaba d'aprimar l'obra. Jo crec que està més en la línia de la comèdia que es torna dramàtica, una mescla molt a l'ús des de fa anys. Aquí no hi ha tragèdia sinó més aviat el drama de la quotidianitat humana, amb totes les nostres limitacions, condicionaments, secrets, pulsions, contradiccions, aspiracions, etc. etc. En aquest sentit, comèdia humana, massa humana. 

Pel que fa als actors és interessant veure en escena Jordi Bosch i Emma Vilarasau, parella a la vida real. Ambdós actuen de manera magistral, més enllà d'alguna vacil·lació. Són dos grans actius de l'escena catalana que han tingut la sort de continuar treballant en l'àmbit català. Pel que fa als secundaris, cal diferenciar molt bé entre Jordi Martínez, actoràs amb dots còmiques a qui coneixem no tan sols pel teatre sinó també per la televisió, i Roger Vilà, un noi que fa de fill gay de la parella i que encara està per fer en tots els sentits. 

Aquesta obra va ser traduïda en el seu moment de Josep Maria Pou, el qual també la va interpretar i dirigir. Corria el 2005. Quinze anys després la reprenen aquests actors en temps de pandèmia, temps molt procliu a les decepcions i als desistiments amb un mateix. En sortir del teatre parlem animadament amb un català de la banda de ses Illes, entès en teatre i en Shakespeare segons que ens comenta. Hi toca bastant i la Pilar tanca en tema dient una veritat com un temple: no és que el teatre no interessi sinó que no es fan obres bones. 

#CANVIEMELBATXILLERAT

En un temps en què res no és com havia estat, surt el tema de la reforma dels estudis de batxillerat promogut per unes professores que demostren molt bona fe però que no entenen què són aquests estudis. Demanen que el batxillerat sigui un espai per al 'descobriment personal i professional'. Són professores que pensen erròniament que el batxillerat prepara per a la selectivitat i no pas per a la universitat. Creuen que el batxillerat ha de preparar de manera genèrica per a la vida i no per a uns estudis posteriors. Creuen que el batxillerat conté uns estudis prescindibles, fins i tot sobrers. No pensen que el batxillerat proporciona un pòsit cultural irrenunciable. Diuen que els alumnes els arriben desmotivats i ja entenc que això deu ser així. Però farem un trist servei si convertim el batxillerat en un foc de camp, en un esplai per a ociosos o en una aula d'acolliment. Si no dignifiquem el batxillerat, la universitat se n'anirà en orris. És clar que el problema no és tan sols a batxillerat. Caldria canviar moltes coses abans i no tan sols del sector de l'ensenyament. 

D'altra banda aquestes persones pensen que la memòria no cal en cap cas i que els coneixements ja existeixen prèviament. No s'adonen que la memòria és una plataforma des d'on pensar, raonar, sentir i crear. El tema de fons sembla que és la motivació de l'alumne. Cal motivar l'alumne, és a dir, cal moure'l, això sí, perquè aconsegueixi la titulació. Això és sinònim de portar l'alumne en cotó fluix perquè no se'l contradigui ni abandoni els estudis, és sinònim de paternalisme ridícul que no beneficia en res els nois i noies que realment volen estudiar. I treballar. Al batxillerat la motivació ja s'ha de tenir i qui no la tingui no ha de fer batxillerat. Ha de fer altres coses o anar a treballar. Si pot. 

'A L'OMBRA DEL LLEDONER', DE TOMÀS GARCÉS

Aquest poema va ser musicat per Eduard Toldrà el 1924, mateixa data en què va veure la llum el llibre que el conté 'L'ombra del lledoner'.

Primera estrofa

Ens presenta una noia jove en estat malencònic a sota d’un lledoner despullat de fulles a hora foscant. Hi ha una carena que es torna fosca. I el lledoner no fa ombra perquè és de nit. No sabem dir del cert si es tracta d’un paisatge de muntanya o no. No podem deduir gaire cosa de l’aparició dels brucs però si podem dir res és que ens devem trobar en una zona mediterrània, que és sovint una zona de referència en Garcés. Sembla que el poeta lliga conscientment el plor, la foscor i l’enyor. Ara bé, no sembla que sigui un lloc especialment feréstec, ni realment ni simbòlicament. Més aviat es tracta d’un paisatge que acompanya la malenconia de la noia pel fet de no tenir un amor. D’altra banda, la veu del poeta que en els primers versos es dirigeix al lector, acaba interpel·lant la noia quan diu ‘Fadrina, l’amor és lluny’. No sabem qui és aquesta noia jove que plora d’enyor pel fet que no té un amor però podem identificar la noia amb una persona d’un àmbit rural que no acaba de ser real sinó que més aviat té una existència simbòlica. Aquesta és la literalitat de l’estrofa.

Segona estrofa

La segona estrofa ens transporta a un indret totalment diferent, tant pel personatge que hi apareix com pel moment del dia de què es tracta. Ara, trobem un cavaller, amb brida blanca al cavall, que s’atura a descansar sota l’ombra del lledoner. L’oratge és manyac i no té el punt d’adustesa de la primera part. I a més l’arbre li dóna repòs. El moment del dia l’hem d’identificar amb l’albada (‘Al cel la llum de l’estel / és la rosada del dia’). No podríem referir-nos però a una època de l’any concreta perquè no hi ha dades que la puguin objectivar indubtablement. Després de la descripció ― com a la primera estrofa―  ens torna a aparèixer el poeta dirigint-se a aquest nou personatge, que té un aire d’irrealitat i d’atemporalitat a tocar del mite, i li diu també que l’amor és lluny i que fuig amb l’ombra ― que lliga l’estrofa amb la primera― i el cant. El cant i l’ombra els podem relacionar amb la fadrina i la posta de l’estrofa primera. 

Tercera estrofa

Aquí retornem al punt inicial. El sol ja s’ha post i hi lluu la nit, que sospira. De fet qui sospira és la fadrina. Aquella intranquil·litat de la primera aquí és serenor i calma. I el lledoner torna a aparèixer aquesta vegada despullat, sense ocells ni fulles i, doncs, no fa ombra. És evident que el moment és inequívoc perquè a través de les branques despullades la fadrina veu l’estelada del cel. I li torna a recordar que l’amor és lluny. Aquesta vegada, però, el poeta ho resol amb els darrers quatre versos. L’amor és lluny, sí, però li suggereix que el demani quan torni la llum, a punta d’alba. Però no és l’albada del dia següent, sinó l’albada d’un dia de primavera venidor en què el lledoner haurà recuperat les seves fulles i a trenc d’alba començarà a formar una ombra llarga sobre el terreny. La comparació final és també significativa: l’ombra s’allargarà com un miracle tenint en compte que l’arbre havia estat despullat de fulles. 

Aquesta és la literalitat del poema. Tenim el dret com a lectors de preguntar-nos què ens ha volgut dir Garcés perquè aquesta literalitat no va més enllà. Cal dir d’entrada que el Leitmotiv o el fil conductor del poema és aquest arbre que anomenem lledoner. A propòsit d’ell ens diu Joan Vicenç Lillo i Colomar:

‘Voldria poder resumir tot el que vull contar del lledoner, per això procuraré no repetir el que podeu trobar a qualsevol llibre, enciclopèdia o a internet. A pesar de tot “d’un lledó en faré un sermó”, vull dir que tal vegada exageraré en parlar d’aquest arbre. He de reconèixer que em sent petit i emparat baix la seva presència. A tot temps. Quan esclata discret i tardà a la primavera, frondós i dominant a l’estiu, sobre la catifa groga de les seves fulles quan es desprenen a la tardor i a la fi a l’hivern, satisfet de la feina ben feta, retalla la silueta dels teuladers, de la mel·lera o el ropit.’

Podem dir doncs que un dels temes del poema si no és el principal és la natura encarnada aquí amb un arbre nostrat en terres catalanes (llevant i illes): el lledoner. I aquest arbre és testimoni d’un idil·li irreal entre una dama (fadrina) i un cavaller. Dues figures idealitzades tot i que el cavaller d’una forma ben visible: va amb cavall sol per la plana mentre que la noia ens la podem imaginar com sortida d’un mas proper a l’indret on creix el lledoner. A més són dues figures que no coincideixen ni en el temps (una hi va al vespre i l’altre al matí) ni en l’espai (sembla que el poeta parla d’indrets diferents només relacionats per l’existència de l’arbre). 

La darrera estrofa resol el conflicte o si voleu desavinença que ha creat a les dues primeres. En un dia futur indeterminat el lledoner tornarà a tenir fulles i tornarà a fer ombra cosa que ens suggereix el renaixement de la natura i l’adveniment de la llum, perquè ja no serà nit i haurà nascut una nova albada. És com si el poeta volgués fer un paral·lelisme entre el rebrostatge de l’arbre, el renaixement del dia i el sorgiment final de l’amor en la fadrina. Els camps semàntics no són casuals i tenen tota la intenció. De la nit passem al dia i de l’enyor a l’esperança de l’amor. I l’arbre passa de la mort a la vida (com un miracle).

ARNICHES I NIETZSCHE

Carlos Arniches va ser un 'popularíssim sainetista i comediògraf madrileny' [Els Marges, núm. 100 (2013), pàg. 75]. Tan popular que Marina Gustà no sap que era valencià. D'Alacant concretament. És com confondre un temps condicional amb un d'indicatiu. I és que els malentesos se solen multiplicar. 

TRAVIATA (LICEU, 20 DE DESEMBRE DE 2020)

​

Després de 10 mesos de sequera, acudim una altra vegada al Liceu i encara de manera atropellada i indecisa​. En aquesta ocasió era la Traviata que ja ens havien ajornat feia unes setmanes per causa del rebrot de la pandèmia. No crec que aquell ajornament hagi servit de gaire perquè amb poc temps les mesures sanitàries s'hauran de tornar a endurir de manera molt previsible. 

Així doncs, hem anat al Liceu la meva filla petita, una amiga i jo en seients correlatius allà on ja normalment hi eren el tercer pis lateral. Degudament separats és clar. L’aforament del Liceu era estrictament d'un 50% i tots els serveis accessoris com a la restauració i el de bar estaven tancats. Encara bo que hem pogut anar a veure el saló dels miralls. A tot arreu hi havia indicacions sobre direccions i escales i altres aspectes relatius a la seguretat estaven omnipresents​. 

Realment els deures s'han fet com tocava i com era previsible que es fessin però un no deixa de tenir una certa tristesa quan veu el teatre mig buit i quan se n'adona de la magnitud de la tragèdia i de les conseqüències que això pot tenir en el futur. Conseqüències que d'altra banda ja hem notat en aquesta representació de la Traviata. Tot i que és de lloar que aquesta representació s’hagi defensat contra vent i marea i a capa i espasa per part de la direcció del Liceu i que finalment els abonats que havíem estat cancel·lats ens hagin reposicionat en dues altres representacions. 

A ​aquestes mancances se li suma el fet de la soledat interior: no hi havia cap conegut, no hi havia ningú amb qui comentar i tot just al final quan sortíem per tornar a cap a casa ― perquè no es pot anar enlloc― hem trobat la Marta Vallverdú, una companya de la universitat i exprofessora de la meva filla​. 

Suposo que han hagut d’improvisar repartiments de darrera hora per les reprogramacions i em sembla que això s’ha notat. 

Com a fet relativament innovador cal dir que a la batuta hi havia una dona. No hauria de ser cap novetat això però encara ho és malauradament. Ara, el fet que sigui una dona no ens ha de convertir en més indulgents o tolerants i en aquest cas em penso que cal ser sever com ho hem estat en altres ocasions. La tal directora era Speranza Scapucci, que també dirigirà els contes d’Hoffmann i que ja havia debutat al coliseu barceloní. Scapucci és, em temo, massa jove i encara no coneix alguns convencionalismes i necessitats de l’òpera. Efectivament ha dirigit l’orquestra però no ha deixat cantar bé els altres ni deixar gaudir el públic. Ella agafava un tempo i no el deixava ni que el tenor o el baríton o qui sigui s’estigués ofegant. Era francament desagradable. No ha donat ni una sola vegada la iniciativa als cantants i quan l’ha hagut de donar ha estat a contracor i per força, perquè no el seguien. També el cor ha estat maltractat per aquesta noia: no es fa càrrec que si cantar ja costa perquè a diferència d’un instrument de corda el cantant ha de respirar, cantar amb mascareta com ho ha fet el cor encara és més difícil. I entre la velocitat intransigent de la senyora i la seva mà esquerra ― que semblava pastar el que volia però que no ha aconseguit― ha fet deslluir els cors. Ha volgut imposar una idea de la Traviata però sense tenir en compte que hi ha més gent que fa música a sobre de l’escenari. Si vol dirigir orquestres va per bon camí. Si vol fer òperes s’ho ha de fer mirar. A més el volum sovint ha ofegat els fragments més bells per a solista: no entenc per què no pot veure que aquesta música, en la majoria d’ocasions, està pensada com a acompanyament i no per ser la protagonista: aquí el protagonista és la veu i ella s’hi ha resistit. L’òpera no és tan sols donar entrades als cantants; és un diàleg entre el fossat i l’escena. I ella no el domina. Tampoc m’ha agradat el gest, que en força ocasions era poc clar i més aviat desorientava: m’hi he estat fixant en alguns fragments i aquesta ha estat la meva impressió. En fi, que o bé cedeix o bé la faran cedir. 

Els tres protagonistes de l'obra són Violetta, Alfredo i el seu pare Giorgio. Dels tres la que ha lluït més ha estat la Violetta interpretada per Lisette Oropesa, una noia nord americana amb ascendència catalana es veu. Oropesa és una veu lleugera i potser el seu timbre no és el més bell que pugueu escoltar però s’ha tret el paper amb suficiència notable. I ho ha fet a pesar de la directora. També són de destacar les dots teatrals de la cantant que ha fet valdre sobretot al final de l’obra. Només diria una cosa que em sembla poc acurat en una cantant de la seva categoria: alguns finals de frase els deixa de controlar, els talla descuradament i acaben un xic desafinats. En tota la resta ha estat excel·lent i ha estat recompensada amb llargs aplaudiments al final pel públic. 

El tenor era Pavol Breslik, amb una veu de timbre anodí, més aviat desagradable, i sense una impostació de gran escola. S’ha tret el paper no sense dificultats en alguns passatges. No és un tenor líric nat i farà malament si vol continuar per aquest camí. És el típic exemple del cantant que es tria a perquè resulta atractiu físicament encara que vocalment no tant ni de lluny. 

El baríton George Gadnidze és de Tblissi i amb una aparença escènica imponent. La seva veu és bella i vellutada però la seva línia de cant en les dues àries Pura sicome i Di Provenza no m’ha acabat de convèncer. Potser aquí també hi ha tingut a veure la Speranza perquè l’orquestra sonava massa fort i havia de lluitar-hi. 

La producció de David McVicar no és magistral com diu el programa però sí efectiva i sense experiments. Austera però elegant, creïble i al servei de l’obra. No es pot demanar més. 

Hi ha hagut un secundari, no em feu dir qui, que m’ha fet enrogir de vergonya: ni tan sols tenia la veu impostada. Era un paper ridícul però alguns del públic ja ho han advertit i s’ha emportat algun xiulet al final. Col·locant els amiguets anem per mal camí i el teatre hauria de saber que la Traviata que hem vist avui no passa de ser una discreta obra de teatre de províncies si no hagués estat per la Lisette Oropesa.

TOT RECORDANT UN ARTICLE D'ALBERT MANENT SOBRE CARNER

 

Què passa amb l'obra de Josep Carner?

Article publicat al diari 'Avui' el 04/04/02 per Albert Manent

El 1992 el professor Jaume Coll, de la Universitat de Barcelona, va publicar una edició, crítica i revisada, de la Poesia (1957) de Josep Carner. Amb estudis o altres edicions Coll ha demostrat el seu profund coneixement de l'obra carneriana, però el seu afany de monopolitzar el poeta l'ha dut a extrems increïbles. Per exemple, bloquejar edicions o reedicions de poesia i de prosa. Així, després d'un plet, dut fèrriament per un bufet d'advocats, Quaderns Crema, editor de Poesia, i seguint l'orientació del contracte, que havia publicat tres volums solts, entre ells El cor quiet, va haver de retirar-los del mercat per decisió judicial i de Jaume Coll. El professor Rossend Arqués volia editar unes versions carnerianes de Leopardi i ha trobat el veto de Coll. Jaume Subirana en una bella antologia de nadales, molt recent, ha hagut de prescindir de Carner perquè Coll pretenia que hi publiqués una balada en la versió dels anys vint, no la revisada per Carner. En els tròpics, a cura de Joan de Déu Domènech, que són textos escrits des de Costa Rica, ha trobat molts entrebancs perquè Jaume Coll es negava que hi publiqués cap poema. L'autor els posà al pròleg. Quan el professor Jaume Aulet publicà els Sonets de Carner, Coll li discutí l'anotació dels textos. No vull avorrir el lector amb algun altre exemple similar.

COMITÈ EDITORIAL

El 1995 Jaume Coll i Salvador Oliva, per indicació de Françoise Carner de Mateo, néta del poeta, que viu a Mèxic, em van convidar a formar part del comitè editorial de les obres completes. El projecte que em va ensenyar Jaume Coll era inviable entre altres raons perquè hi incorporava les traduccions que havia fet el poeta i alguna traducció d'obra seva al francès, en la qual havia intervingut. Els volums no s'haurien acabat mai. Després va reduir el projecte però va fixar un criteri filològic i cronològic que, si es mantingués, farien dels volums d'obres completes una edició anticomercial i indigesta. Inicialment el professor Coll, amb bon criteri, vol reproduir cronològicament les primeres edicions de la poesia i de la prosa de Carner, però la resta s'ha de publicar, escriu, amb "la seqüència cronològica de tots els poemes a diaris, revistes, a certàmens literaris o encapçalaments de llibres d'altres escriptors i seqüència cronològica de tots els poemes inèdits". Carner mai no ho hauria fet perquè en una carta a Cruzet, el seu editor, des de Brussel·les li deia que, si tornés a Catalunya, intentaria aplegar reculls "diversos i representatius". Mort Carner, han sortit volums com ara El reialme de la poesia (de crítica i assaig), Prosa d'exili i Del Pròxim Orient (sobre l'estada al Líban). Segons Coll, es podrien mantenir aquests volums en edicions de divulgació, però quedarien dissolts en el magma caòtic dels més de dos mil textos en prosa. La meva proposta, que Coll no va acceptar mai, era que tant de la prosa com de la poesia caldria fer-ne reculls temàtics o alats, suggestius per al lector, amb títols trets d'algun article o vers carnerià. L'objecció fou que molts articles tenen més d'un tema, però això ja passava en volums que va aplegar Carner en vida i són ben característics. El Dr. Jordi Rubió diu a Il·lustració i Renaixença (obres completes, pàg. 225): "La cronologia és un bon recurs de classificació, però d'ordinari no explica res".

Recordo que l'edició de la poesia completa de Guerau de Liost s'encetava amb Primeres poesies, provatures interessants per als erudits. Però hi va haver qui va protestar i la segona edició comença ja amb La muntanya d'ametistes i els versos jovenívols hi són, però en apèndix. Un criteri semblant caldria emprar per a l'obra poètica i en prosa de Carner per no enfarfegar i desorientar el lector. Això no treu que en cada volum d'opera omnia hi hagués al final una cronologia en lletra ben menuda per als filòlegs i erudits. D'altra banda, tot i que no hi ha gaires manuscrits complets i és pintoresc voler fer edicions crítiques d'articles de premsa, les obres completes caldria que fossin anotades amb rigor, però sense obsessionar-se amb les variants.

Així, doncs, el criteri cronològic és de cara als erudits, però gens mengívol per al lector culte i ja no diguem per al qui s'hi inicia. I molt onerós per a qualsevol editor que no sigui un mecenes a l'americana. L'obra completa es convertiria així en un mausoleu marmori, gens llegidor i anticomercial. El 1995 vaig dir a Coll i Oliva que no volia formar part del comitè editorial i el 1998 vaig dimitir per carta a la néta del poeta.

EN PERJUDICI DE CARNER

Aquestes actituds perjudiquen l'obra de Josep Carner. No hi ha edicions a l'abast per culpa de l'actitud de burot del professor Coll; els investigadors abandonen o arraconen les edicions i fins els estudis de Carner perquè no volen trobar-se amb un plet entre cap i coll. Es tracta d'un terreny vedat i minat. I per tant Carner cada dia és més desconegut.

Mentrestant, en sis anys, amb el professor Jaume Medina i una vintena de col·laboradors, hem pubicat quatre volums de l'epistolari carnerià amb quasi dues mil planes.

Esperem que algun dia, tant en Jaume Coll com els hereus de Carner s'adonaran que el monopoli d'un autor du a l'ofec i que fer de policia literari no és un ofici entendridor, com diria el mateix Carner.

NOU DOCUMENTAL SOBRE JAUME PLENSA (2020)

Anem al teatre Principal de Badalona a darrera hora a veure un documental sobre Jaume Plensa nou de trinca - és de 2020 - amb el record encara recent de l'exposició retrospectiva que se li va dedicar al Macba. És d'un aragonès establert a Badalona anomenat Pedro Ballesteros. Es veu que ha guanyat un premi del públic a Barcelona aquest mateix any. Ballesteros es va llicenciar en periodisme a la UAB el 1987. No cal que us digui que no parla gota de català i que amb els mots proemials no n'hi ha prou per sentir-se d'una ciutat com Badalona com ha dit.

El reportatge d'una hora i mitja se centra sobretot en l'obra nova de l'escultor i fa una mirada panoràmica a l'obra que ja ha deixat enrere i que és pertot el món. La veritat és que Plensa interessa tant pel que fa com pel que diu i sempre és un plaer escoltar-lo i veure'l en acció. 

El reportatge és en castellà. El director dialoga directament amb ell i ho fa, és clar, en castellà. Ignoro a qui es dirigeix però he de dir que després de veure'l un no pot deixar de pensar que té una mirada esbiaixada. Sobretot pel que fa als orígens de Plensa que ni s'esmenten ni s'insinuen al llarg del film. Algú que no el conegui pensarà que és un artista sense arrels -les que tant plauen a l'escultor- i que ni té ciutat ni pàtria ni domicili conegut. Llengua sí, perquè el català apareix en moments puntuals -i residuals- en què l'artista dialoga amb els seus operaris o fa comentaris monologats amb ell mateix. Diria fins i tot que hi ha la voluntat d'ignorar l'origen i la llengua de l'autor. És un documental fet amb una mentalitat castellana, que es vol apropiar de tot allò que no és seu a major glòria de la seva nació. Hi ha una imatge en el documental que resumeix clarament el que acabo de dir. En un moment determinat apareix la plaça Colón (Colom) de Madrid. Es veu una escultura del navegant català i la imatge de la cara de la Júlia, una estàtua blanca a la manera habitual de Plensa. Al bell darrere de l'escultura, la bandera pàtria de proporcions descomunals oneja com si ens volgués dir: 'Aquests dos són meus i són espanyols', tot i que ja sabem que s'entesten a dir que Colom va ser un llaner genovès sense ofici ni benefici que no sabia ni on era el nord ni encara menys navegar pels oceans. També és curiós que no surti cap crític català parlant de l'escultor, tenint en compte que n'apareixen d'anglesos, japonesos, suecs, francesos i espanyols i encara me'n dec deixar algun.

Doncs a mi em sembla que documental vol fer el mateix amb Plensa: apropiar-se'l i desfigurar-lo perquè no se sàpiga que és barceloní i, sobretot, català. Com han fet sempre a Madrid. I ja sabem que si no entres al joc et fan la vida impossible i ets al punt de mira de l'administració tributària. Diria encara més: el director del documental ha volgut utilitzar políticament Plensa i la seva projecció internacional per convertir-lo en un artista atemporal i apàtrida.

En resum, tot el que té de bo com a recull de les noves obres que l'autor ha anat instal·lant -com la del Rockefeller Center a New York- ho perd amb aquest tel de silenci i d'opacitat. Un documental més doncs sobre l'obra ingent de Plensa i sobre la seva filosofia de l'art de l'escultura, entesa com a objecte i com a espai, que dialoga sempre amb la plaça pública i els seus usuaris. 

QUINZE PROSES D’ANTANY

QUINZE PROSES D’ANTANY

Marçal Subiràs i Pugibet

Retrobar aquestes proses tan allunyades del meu món actual m’ha fet reviure moments concrets que han quedat gravats per sempre en un racó del meu ésser i m’ha fet pensar una altra vegada en l’escriptura i en el perquè vaig començar a practicar-la quan tenia uns divuit anys. No vull ocultar que la lectura de les proses és un exercici dolç de melangia que té un regust amarg.

I

Unes notes estranyes m’han arribat tot reposant a l’hamaca. Movent-se pel pollancre, sec i rovellat, sense tempre ni veu, un ocellet desconegut de cos esvelt. No és un pardal: els conec. Té una mena de parlar segur, una estranya mena de fraseig tonal bellíssim. Es confonia entre els rostolls de les branques, que pengen com raïms madurs i per això m’ha costat de trobar-lo amb la vista. Missatger de la poesia com un cantaire indolent.

29-3-1986

II

Salpar amb un bròfec vent i les aigües madures. Bellesa inquietant, intranquil·la, més gran que nosaltres, mariners de terra humida. La barca, des del passat setembre, dormita ignorant la mar. No sap res del sol novell i enlairat de finals de març.

30-3-1986

III

Des del finestró, els pins sadolls de fora, es tornen tèrbols amb l’adveniment del capvespre i la nit. La ignota dama s’ha engalanat amb el primer lluentó de porpra: aquella estrella que badalla després del repòs diürn. Una fada que entabana l’ull somiador. Com drings de l’infinit espai es desperten, còmplices del màgic silenci, els estels irisats, tornassolats. La nit: gran misteri!

30-3-1986

IV

Els vidres estaven més gèlids que mai. El vaig tocar amb les mans, delicadament. Encara no era del tot clar i nevava amb intensitat. Eren flotons de cotó que anaven caient sense pressa, assuaujats per l’aire. Havien tocat les vuit. La casa era freda. La neu m’era alguna part d’un somni. Com ells, silenciosa, pura, i en entrar en contacte amb el sòl desapareixia. El fred m’ha ajudat a treure la son dels ulls. Des del carrer, es veia tota la muntanya blanca, amb algunes clapes d’un verd esponerós i brillant.

14-1-1987

V

Com un encarcarat rellotge, l’alba m’ha despertat amb el xipolleig de la pluja. En caure celobert avall, provocava ritmes desiguals i monòtons. Al carrer, el trepig del vianant tenia cura de no enfonsar-se en els tolls i els cotxes feien brogits semblants als de les cascades. Arran de la voravia, les clavegueres reixades complien  la ingrata missió d’empassar-se l’aigua de salubritat dubtosa. És un matí fosc, malaltís, perquè els dies també emmalalteixen i guarden repòs, enllitats i amb febre.

11-2-1987

VI

A l’abril els dies ja són llargs. S’han menjat una mica de fosca i el clima s’ha temperat. Avui mateix, ha sortit un sol ufanós de bon matí. Era la una i tot de sobte s’ha posat a ploure. Era una pluja que queia verticalment. No hi havia ni un aguait de vent, és més, feia xafogor. Hi havia uns núvols que no amenaçaven: els recava fer via i es volien revenjar.

9-4-1987

VII

La lluna flotava misteriosament arran de l’horitzó nocturn. Era saura o verdosa, segons l’ull espectador. S’havia despenjat del cel ennegrit sense gaires estrelles. Era una ombra malalta, apagada: tenia parracs de tenebres al seu damunt i volia anar a jóc. Havia perdut alguna batalla amb alguns déus, no havia pogut unir les boques de dos enamorats que l’esguardaven. El món, mentrestant, no havia empal·lidit amb el tènue xiuxiueig de la seducció. Ningú no vetllava els camps ja florits, les muntanyes de verd tenyit de fosca o les aigües manses del repòs. Ens sentíem sols. Ni un amor fervent podia haver allunyat aquella recança de veure que el regne sublunar era a frec d’aigua.

16-4-1987

VIII

Els banyistes més temorencs del vent encara fred s’arreceraven a les parets de les cases que es drecen en morir la sorra. Els més agosarats es dispersaven per tota l’amplària de la platja. El sol de migdia havia assuaujat la fresca del matí i havia transformat l’arena en un coixí càlid i esponjós. Ens embolcallava una calma embriagadora només torbada, a voltes, pel brogit d’un motor o la veu d’algú. La veu... Era tan dolça la que em parlava que gairebé no en sabia el sentit. I la llum intensa que esblaimava el blau ens feia cloure els ulls i riure. M’esfondrava en un mar dels sentits.

19-4-1987

IX

Cap a quarts de set del matí m’ha despertat la piuladissa insistent d’algun ocell. Per la finestra de la cuina he vist un cel rúfol encara no del tot clar. Una mena de mosaic de núvols ha flotat per sobre dels nostres caps tot el matí. Era un gegantí trencaclosques blanc sobre fons blau. A la platja no hi havia tanta gent com ahir dissabte. A quarts de sis ha començat a bufar vent de llevant que portava olor de mar. Del massís del Garraf han aparegut, amenaçadors, una munió de núvols grisos envoltats d’un tel de boira que pentinava els turons de vora mar. El mar s’ha encrespat de seguida i a la sorra només hi han quedat dos o tres pescadors. En tornar, els de casa havien tallat algunes roses exuberants; les més lletges les han deixades a fora del jardí, a sobre d’un munt de brossa i pinassa. Com si d’un símbol recòndit es tractés.

3-5-1987

X

Roser. Tarda fosca. El pollancre ens feia de guardià; ens protegia del vent, de les bruixes i dels mals averanys de la posta. Hem cremat pinassa cap a quarts de nou.

3-5-1987

XI

Cap a migdia ha passat per davant de la torre el rally de cotxes d’època. Mitja hora abans la gent ja havia començat a treure el cap i ara, a banda i banda de l’asfalt, ens ajuntàvem tots els curiosos habituals d’aquesta insòlita desfilada. Obria la corrua la «Santa Espina» amb toc metàl·lic i enllaunat i una veu d’homenàs anunciava un nou rally Barcelona-Sitges. Al cap d’un no res han començat a passar. El primer era un d’aquells negres, morro llarg, amples parafangs i vidres tristois, blancs els laterals de les rodes. El seguien cotxes descoberts que en diríeu tasses de cafè amb rodes de bicicleta pel seu estrany disseny. Els Fiat esportius de colors llampants avançaven tothom. Llurs tripulants, homes i dones intrèpids amb cenyits capells i ulleres per al vent, talment aviadors d’antany. Feien sonar les botzines de tant en tant i llur so grotesc espantava algun nen espectador i un gos poruc. Un, tan ràpid que anava, ha perdut el número de participació: el 49. Un altre —cotxe senyorial— duia una noia xofer que vestia uniforme gris i es recollia la trena bruna sota la gorra de plat. El darrer vehicle ha estat el cotxe de bombers; amb la campana, la mànega i els homes barbats a l’estil vuitcentista. Els ressaguers han vingut més tard, quan la circulació normal s’havia reprès. Una mescla que deu haver desconcertat més d’un incaut. 

8-3-1987

XII

La mar de setembre és més afable que la d’agost. Té una lluentor diferent perquè el sol ja s’ha enlairat un xic més. És una mar serena, reposada, fins i tot una mica càndida. Cap a quarts de set hem trepitjat la sorra ni de bon tros tan calenta com abans. No hi havia gaire gent a la platja. Eren banyistes perpetus i madurs que encara gaudien de temps per fer bronze. Els més petits ja han començat a anar a escola i sembla mentida com es pot arribar a notar tant. Una platja sense nens no sembla una platja. És un indret trist, mig destinat a l’extinció. L’aigua gairebé no es bellugava. Només es notava un breu balanceig que no impedia fer unes bones braçades en línia recta i sense empassar líquid. Cap gra de sorra l’enterbolia i per això quan em capbussava veia el més petit detall del fons d’aquelles aigües somes i els reflexos sinuosos  i opacs del sol. 

23-9-1987

XIII

El caminoi que va des de les aules fins al carrer està envoltat de cledes i diversos arbres: pins i xiprers. Havia caigut l’esperit d’un ruixat prim i ja es desprenien les aromes del verd. En baixant, he sentit la música estrident de les gaites que es feia més suau perquè les parets del palau l’ofegaven. Els núvols vermellosos m’han recordat la sàvia veu de les àvies: «Cel rogent, pluja o vent».

XIV

Sota la tarda plujosa de finals de setembre he caminat pels carrers deserts i inhòspits. El ruixat ha deixondit les aromes dels xiprers, de la menta entre la bardissa, de lilàs recòndits. Al revolt d’un ombradiu, un immens dragó de forja mig rovellat bavejava aigua de pluja a la seva boca, que s’obria com un pregon esvoranc entre el silenci, trencat pel trepig d’algun matoll. Confesso que m’ha espantat i que per un instant se m’han humitejat els pensaments amb aquesta persistent boira ploranera. 

XV

Un finíssim tel quasi rosa s’ha estès damunt el mar tranquil de la tarda. La fresca i la humitat sovintegen sobre la pell mentre els tons violetes tenyeixen en capes successives el cel. Només hi regna la pau. Alguns pescadors són a la platja a punt de recollir les canyes i anar cap a casa. El passeig és gairebé buit. Les palmeres mouen les fulles al vaivé  de la suau brisa que les empeny. Una ratapinyada voleia sobre el meu cap, ingènua, esperant el seu moment. La intento seguir amb la vista. La gent em deu prendre per boig quan em veuen recolzat a la barana, al costat de les escales de la platja, escrivint en un paper paraules que semblen anar-se’n amb el dia.

L'ANY DE JOSEP CARNER (AMB PERMÍS DEL CÒVID 19)

El 4 de juny de 1970 va morir a Brussel·les el poeta barceloní Josep Carner. Feia poc que havia retornat a Catalunya per fer la darrera visita, amb una salut i una memòria molt deteriorades i un enyor sense fi de la terra natal. Ara en fa ja cinquanta anys i amb aquesta avinentesa s'han organitzat un seguit d'actes commemoratius més que acadèmics amb l'objectiu de difondre l'obra entre els més joves m'imagino, tot i que em penso que aquests no estan gaire per la feina. 

Ja és mala sort que en anyada tan remarcable s'hagi instal·lat a casa nostra -i arreu del planeta- una pandèmia de la qual trigarem a sortir i encara malament. El comissari d'aquest any és el 'marmessor literari' -i jurídic- de la seva obra per designació dels nebots de Carner. Segons deien alguns a la facultat estant, aquesta va ser una decisió errònia que segrestava el llegat de Carner i portava la seva poesia cap a uns criteris editorials discutibles. Sigui com sigui, s'ha organitzat una exposició, una ruta literària i altres actes presidits pel lema carnerià 'Dir molt en un mig dir'. Sobta que un dels municipis que més hi ha invertit en l'any és Banyoles, d'altra banda lloc natal del marmessor. Ja és ben curiós que la Barcelona de Colau no hagi aportat gaire cosa en aquest sentit més enllà de l'estrictament protocol·lari: suposo que creuen que Carner és un poeta burgès i classista que no mereix cap mena de consideració. 

No seré jo qui posi en dubte la vàlua -enorme- de la poesia -i la prosa- de Josep Carner. Em sembla que alguna cosa hi he aportat a l'estudi de la seva obra. I diria que no és tan sols una qüestió de llengua sinó també de gràcia en la manera de dir, cosa que fa que Carner sigui en mots de la seva segona muller 'intraduisible'.

Una de les iniciatives consisteix a difondre poemes de Carner per Instagram amb imatges al·lusives i declamació del comissari en persona. No diré res de la declamació -que s'emmarca en la moderna manera d'exercir-la- però sí que m'agradaria destacar que la tria de poemes és explícitament reduccionista. Vull dir que es vol presentar un Carner parnassià i pirotècnic, que fa poemes de qualsevol 'pretext' o tema. En canvi en pretereixen a gratcient els llibres i els poemes de maduresa, amb tot un altre tarannà i to. Els dos són Carner però negar l'un o l'altre em sembla una posició poc menys que sectària. I absurda. Com també em sembla sectari llegir -o interpretar- Carner com si fos un poeta curull de candidesa i bona fe, com si fos un escultor sense suc ni bruc, com si la seva poesia només fos un passatemps formal sense cap mena de dimensió reflexiva transcendent. Aquest és, a la meva manera de veure, el segrest més important. El segrest de la lectura. Carner va ser el cap i casal del Noucentisme? Ningú no ho posa en dubte. Però hi ha un altre Carner que ells obliden perquè menystenen. Aquest és l'any Carner que ens ha tocat. 

'MARINA', DE CARLOS RUIZ ZAFÓN. BREU GUIA DE LECTURA

© Marçal Subiràs i Pugibet, 2020

'Marina', de Carlos Ruiz Zafón. Breu guia de lectura

Tots els drets reservats / All rights reserved

RECITAL CHRISTIAN GERHAHER, PALAU DE LA MÚSICA CATALANA, 11 DE GENER DE 2020

Una mica tard però l'ocasió és propícia. Un amic savi i entès com pocs en música  ha escrit un assaig sobre barítons wagnerians i em demana si vaig escriure alguna cosa sobre el recital de Christian Gerhaher al Palau el gener de 2020. Li comento que no ho vaig fer a pesar que ja en el seu moment vaig dir que va ser un dels millors recitals de Lieder al qual he pogut assistir. No teníem intenció d'anar al recital però a darrera hora, i gràcies a la Núria, que canta al Cor Jove, ens van donar unes entrades per assistir-hi. No ens ho vam pensar. És molt trist que en un recital d'aquesta magna categoria -tant pel cantant com pel pianista, Gerold Huber- hagin de regalar entrades per emplenar una mica la sala. També passa sovint a Vilabertran em temo. Al final la sala del Palau era mig buida però com a mínim no suficientment per passar vergonya. I és que el gènere del Lied a casa nostra és molt poc valorat pel gran públic. Es prefereix l'òpera, l'espectacularitat, la gran veu i la teatralització. Això és així per manca de formació, n'estic convençut. Justament a Vilabertran el passat estiu vam tenir ocasió d'escoltar el mateix pianista acompanyant la soprano lírica Christiane Karg. Un altre prodigi vocal. 

El programa era tot de Mahler. Va començar amb “Die Einsame im Herbst”, el

segon moviment de Das Lied von der Erde, amb versió per a piano del compositor. Va continuar amb els Sieben Lieder aus letzter Zeit i amb això va cloure la primera part. La segona part va començar amb la cançó “Wo die schönen Trompeten blasen”, de Des Knaben Wunderhorn. I va acabar amb “Der Abschied”, el sisè moviment de Das Lied von der Erde, amb versió per a piano del mateix compositor. Com  a bis ens va obsequiar amb “Uhrlicht”, amb text de la mateixa col·lecció de Des Knaben Wunderhorn. Una cançó que reprèn el quart moviment de la seva segona simfonia (1895). La cançó solta va ser posterior. Per a mi va ser la peça més emotiva després d'haver tingut l'honor de cantar aquesta simfonia amb l'Orfeó Català i la Filharmònica de München al mateix Palau, al Teatro Real, a Mallorca i a l'extraordinari auditori de München. La lletra és aquesta:

O Röschen rot!   

                                  

Der Mensch liegt in größter Not!

Der Mensch liegt in größter Pein!                       

Je lieber möcht ich im Himmel sein.       

        

Da kam ich auf einen breiten Weg;        

da kam ein Engelein und wollt' mich abweisen.

Ach nein! Ich ließ mich nicht abweisen!

Ich bin von Gott und will wieder zu Gott!

Der liebe Gott wird mir ein Lichten geben,

wird leuchten mir bis an das ewig selig Leben!

La veu de Gerhaher és la d'un baríton cantant especialment apta per al Lied. Amb facilitat a la zona aguda, amb una mitja veu admirable. Justament a la zona aguda la seva veu s'atenora de manera natural. I a la zona central és de gran bellesa i personalitat. Gerhaher pertany a la gran escola alemanya i jo diria que el seu instrument només és comparable al del seu mestre Dietrich Fischer-Dieskau, si cal amb un timbre encara més bell. El domini és total i aquesta mitja veu o els piani els fa en moltes ocasions sense vibrato i sempre amb un gran control de l'aire i de l'emoció. Perquè no és tan sols la veu bella i treballada sinó també la dicció, el fraseig i la intenció. I quan ha de treure la veu, la treu sense problema. En aquest recital però van ser poques vegades. El recital va ser de fet no tan sols una sessió de música sinó també una master class de Lied i d'acompanyament. Tot un luxe. 

DONYA MARIA ENCARNACIÓN ROCA Y TRÍAS

Ja fa anys, tot sopant al Heidelberg de la Ronda Universitat, un amic advocat de llarga trajectòria personal i familiar, avui ja desaparegut malauradament, em deia: - El que té el dret és que pots argumentar en una direcció i en l'oposada. Aquella afirmació em va fer pensar. Quin sentit tenia el dret si es podia argumentar en un sentit i en un altre? La resposta no és gens nova: l'aplicació del dret no és sinònim de l'aplicació de la justícia, aquest terme tan vague i ampli que ha estat minusvalorat pels relativistes i pels positivistes. Dono per descomptat que la justícia s'ha d'escriure en minúscula perquè no n'hi ha una de sola. N'hi ha diverses i totes poden ser útils. Aleshores per què serveix el dret? Doncs està clar que és un instrument fruit d'un acord social -i no dic consens a gratcient. I és un instrument que fa referència no tan sols al fons sinó també a la forma. Perquè encara hi ha gent que es pensa que el procediment és una cosa accessòria i que la causa i la finalitat del cas ho justifica tot. El que em sembla clar és que viure en un context en què existeixi un ordenament jurídic -i, doncs, un estat de dret- no garanteix la justícia. O justícia. El dret com a instrument es pot subvertir i pot convertir-se en una cotilla o, molt pitjor, en un jou. La URSS va tenir un estat de dret. El nazisme de Hitler també. I el franquisme també. I podríem posar molts altres exemples. Aleshores què determina que això pugui ser així? Doncs dues coses: la voluntat d'aplicar justícia i la força per poder contrarrestar la contestació a un dret o a una aplicació del dret injusta. No hem d'oblidar el que deien els romans sobre el tema: 'Lex iniusta non est lex'. I aquí està condensat el nucli de la qüestió. Per més ropatges legals o doctrinals amb què es vesteixi una decisió injusta continuarà essent injusta. Sigui política o jurisdiccional. 

Aquests arguments resulten encara més visibles quan es relaciona el dret amb la democràcia. Recordem que la Constitució espanyola reconeix Espanya com un estat de dret i democràtic. L'altre terme -social- el deixarem per un altre dia perquè hi hauria molt a dir. La democràcia, entesa a la manera tradicional, significa el govern del poble. En l'actualitat, el poble és tothom qui tingui més de divuit anys independentment del seu sexe i de la seva condició social o possibles econòmics si no ha estat per algun motiu legal privat d'aquest dret. Ha costat molt arribar fins aquí i no seré jo qui ho discuteixi però vull recordar que un govern d'ineptes o d'ignorants no pot ser mai bo. Del color que sigui. I ja sabem que per aquests barris n'hi ha uns quants.

És clar, ara que ja tenim els dos termes, ja poden entrar en contradicció perquè què és prioritari el dret o la democràcia? L'statu quo o la legitimitat? És una gran pregunta que s'han fet molts pensadors i juristes al llarg del temps. A la UE la solució sempre ha estat favorable a la segona. Almenys de paraula i no sempre amb els fets. En països de llarga tradició autoritària com Espanya la resposta ha estat la primera. Encara recordo la ganyota que em va fer un dia un col·lega argumentant-me que jo, com a jurista, hauria de saber que el dret s'ha de complir sempre sense dir ni piu. I curiosament m'ho deia un que no era ni llicenciat en dret ni en tenia la formació. Això sí, anava donant sempre lliçons als altres sobre tots els temes que arribaven a la taula. Va ser qui em va acusar de ser parcial en un enfocament tot vantant-se que l'objectivitat estava en la seva possessió. Quan em va dir això, ja vaig entendre que amb ell no es podia raonar ni jurídicament ni de cap altra manera. 

Doncs bé, quan el dret xoca amb la realitat un pot intentar adaptar-se o es pot tancar en banda aplicant els dos principis abans esmentats: la voluntat de no canviar res i l'aplicació de la força per imposar un determinat estat de coses. Que d'aquí ve la paraula 'estat' justament. I aleshores és quan l'estat de dret -almenys el democràtic- fa fallida. Si el dret deixa de ser un punt de trobada, es converteix en un dogma i en un instrument d'imposició amb la qual cosa la democràcia fa aigües d'una manera clamorosa i, per tant, també, la justícia. És una roda inexorable. 

Tot el que acabo de relatar no s'allunya gaire del que ha passat a Espanya des de 2017 en què una contestació pública pacífica i multitudinària va posar en escac tot un estat. La reacció va ser l'esperada: tancar-se en banda i usar la força. La policial i la judicial. Això que aquí s'ha dit del dret i de l'inrevés, a Espanya ha costat molt més perquè la sanció social a la discrepància és molt més perillosa des d'un punt de vista personal. Per això els professors i intel·lectuals castellans i d'altres territoris han callat en la seva majoria. No tots, que quedi clar. 

El que té o hauria de tenir l'estat de dret és que el poder queda constret sempre i en tota ocasió pels principis que es reconeixen -no s'atorguen- a la norma fonamental. Un podria dir: 'Els altres van ser els primers a trencar-la'. Doncs en un estat de dret, encara que això hagués pogut ser així, no és cap excusa per bandejar tota una sèrie de drets fonamentals. 

Aquest menyspreu a la legalitat també es va posar de manifest amb l'actuació impune dels GAL, que tornen a estar de moda després que la CIA ha identificat com al senyor X Felipe González. Quan em refereixo a drets fonamentals vull dir aquests: el de la igualtat (art, 14), integritat física i moral (art. 15), llibertat ideològica en tota la seva extensió (art.16), llibertat i seguretat (art. 17), honor, intimitat personal i familiar i pròpia imatge (art.18), llibertat d'expressió (art. 20), dret de reunió pacífica i sense armes (art. 21), dret d'associació sempre que tinguin un caràcter pacífic i no hagin estat declarades il·legals per un jutge (art. 22), dret a la participació en els afers públics (art. 23), dret al jutge ordinari predeterminat per la llei (art. 24) i alguns altres que m'estalvio. Tots aquests drets han estat conculcats segons que diuen els experts en diferent grau i manera en els darrers anys. Aquest fet ja s'estudia a les universitats, principalment a les de fora, és clar. I és així que el dret s'ha convertit en un instrument no tan sols d'imposició sinó també de revenja, com una manera de castigar i no pas de fer justícia. De la qual cosa es dedueix que ni el dret ni la democràcia garanteixen la justícia. Almenys en el context actual.

La darrera transgressió flagrant és la que hem conegut fa uns dies. El TC ha prohibit en una resolució la suspensió de la vigència i aplicació de l'acord Gov/90/2019, de 25 de juny, pel qual s'aprova el pla estratègic d'acció exterior i de relacions amb la Unió Europea 2019-2022. S'ha aprovat per unanimitat ope legis i per ratificació d'aquest tribunal. El que no es diu és que ha estat el govern més progre de l'estat qui ha ocasionat aquesta suspensió en invocar al TC l'article 161. 2 de la CE. El que sap més greu de tot plegat és que la ratificació hagi estat aprovada per unanimitat i això inclou una vella coneguda com la sra. Encarnación Roca y Trías. La sra. Roca va ser proposada al TC en altres temps pel Parlament de Catalunya i ara ja s'ha convertit en una d'ells. Va votar a favor de la suspensió de la llei de consultes catalana i a favor de la supressió del nucli principal de l'articulat i va votar en contra de la llei catalana de protecció dels animals. Roca, sobretot, ha errat, al meu modest entendre i en ús de la meva llibertat d'expressió, en l'aplicació del dret. Ella ha triat el que ha volgut fent honor al seu cognom de dilatada memòria a casa nostra. Nosaltres mantindrem la memòria del seu pas pel TC. Ja és ben curiós que en una entrevista de març de 2019 digués que el gran dret del segle XXI és la llibertat. Triar o trair. 

TANKES DE LA MAR

© Marçal Subiràs i Pugibet, 2020
Tankes de la mar
Tots els drets reservats / All rights reserved
Codi de registre: 2006064329734

Tankes de la mar

Marçal Subiràs i Pugibet

Reservados todos los derechos. Salvo excepción prevista por la ley, no se permite la reproducción total o parcial de esta obra, ni su incorporación a un sistema informático, ni su transmisión en cualquier forma o por cualquier medio (electrónico, mecánico, fotocopia, grabación u otros) sin autorización previa y por escrito del titular del copyright. La infracción de dichos derechos conlleva sanciones legales y puede constituir un delito contra la propiedad intelectual.

Per a les meves filles, Núria i Clara E. 

Justificació

Aquest recull de poemes va néixer fa uns trenta anys. Està tocat per la jovenesa i per una idea de literatura que sempre m’ha interessat i que pouo sobretot de poetes com Marià Manent, Tomàs Garcés i Salvat-Papasseit. En el context del confinament que ens ha tocat viure des de mitjan març de 2020, i amb molt de temps per pensar, escriure i revisar el que ja tinc escrit, m’he decidit a publicar-lo. No pas per arribar a ningú sinó per fixar-lo d’alguna manera, més enllà dels meus papers o el meu disc dur. Diré també que, tan bon punt vaig haver acabat el recull, l’Oriol Busquets, amic de tota la vida i de modestes aventures musicals i literàries, va musicar-ne amb gran sensibilitat tres peces.

La tanka és literalment un poema curt japonès, de llarga tradició, que permet concentrar en cinc versos una imatge poètica, una impressió o un pensament. Fugaç com la vida i, doncs, intens. Un gènere que apel·la als sentits i a la comunió amb el nostre entorn natural alhora que permet construir un joiell irisat i amable. És una mescla equilibrada d’impressió i reflexió. No és una simfonia; més aviat es tracta d’un acord suggestiu. Del tot proper a la fotografia o a una pintura de pocs traços. Conté, evidentment, una síntesi més que no pas una anàlisi. Diuen que la tanka va néixer fa uns mil cinc-cents anys com a forma que empraven els amants per comunicar-se secretament. No crec que el recull sigui aliè a aquesta intenció inicial. La natura i l’amor es donen la mà i la mar és escena i personatge alhora. Tampoc és aliè a la meva biografia personal i als indrets en què vaig passar els estius.

*   *   *

I

Callen les hores
per la vella mar blava.
La llum darrera
clama al capvespre malva:
la mar, desert de somnis!



II

Damunt la barca
la petjada és tan fràgil…!
I ben endintre
la marina s’enlaira
clara, brillant, immensa.



III

El sol eixia.
Tu somreies i em daves
un pàl·lid lliri.
Cap a ponent sentia
en els teus ulls la rosa.



IV

Reposen ermes
les traces de l’invicte
sol. Amb un aire
de somieig ens duen
boirines a la pensa.



V

Des de la sorra
es flairaven mil ones
de la mar ampla.
A la ratlla del somni
lluïen com de seda.




VI

Agost, no et moris!
Que romanguin els dies
xirois. I els lassos.
I les albes rosades.
I els besos de la tarda.




VII

Hi ha algun enigma
al camí de les veles
que lluny ens porta:
més enllà d’on comença
la terra que recordo.




VIII

Etern viatge
de volubles onades
al grat de l’aire.
Moren en crus silencis.
Tornen a viure intactes.




IX

Quina frisança
del sol d’estiu a sobre
de la mar clara.
La pluja fa ben tristos
els dies de l’autumne.




X

Portes domassos
i engalanes la barca
amb coloraines.
Demà, amb la marinada,
espurnejaran vives.




XI

Nodrides terres,
de l’est, tendal; obertes
a tot nou hoste.
Dau-me un convit de sucre
i una pau ja per sempre.



XII

Quan per senderes
d’obscures terres sentis
el buit silenci,
ves-te’n a la mar pura.
Que el vent meni els teus passos.



XIII

La pluja queia
sobre l’arena blava,
tan compassada.
La música es perdia
ben endins del meu somni.



XIV

La nit és fosca
però hi ha lluna plena
que m’acompanya.
Sobre el mirall de l’aigua
es torna presumida.




XV

L’errant planeta
té mirada esllanguida
i un rostre pàl·lid.
Deixa sobre la platja
borrissols d’enyorança.



XVI

D’un raig de l’astre
una rosa s’irisa,
i va daurada
sud enllà. Com la meva
flor sota núvols lleugers.




XVII

Hi havia l’ombra
sota l’alzina gerda,
fresca i crescuda.
Era una tarda blanca
ruixada de mar blava.




XVIII

De l’enramada
pengen fruites sucoses.
També dels núvols
pengen somnis com cendres
i cauen sobre l’aigua.




XIX

La primavera,
amb les flors del migdia,
riu i festeja.
Em deixa la petjada
de la curta fortuna.



XX

La mar es lleva
entre cançons d’escuma
i tendre oratge.
L’alba esborra de l’aigua
el perfum de la lluna.



XXI

Amb la serena
el vent s’atura i marxa:
la mar s’encalma.
Tanco els ulls i somio,
sol. La tarda es fa obaga.




XXII

Calla i sospira
la nit, cortina alada
de plata i negre:
les estrelles titil·len
com minúscules cuques.




XXIII

Cau una fulla
cansada de la branca
perquè tot fina;
fins l’amor que alenava
en la meva infantesa.



XXIV

Les grans fogueres
de cada autumne cremen
silencioses.
Crepiten i espurnegen
en l’aire pur i lliure.



XXV

Canta la merla
enfilada en un arbre.
La meva amiga
enyora el mar i canta
sentors de primavera.



XXVI

Criden espessos
brogits d’aigües madures
a punta d’alba.
I un floc de plom s’acosta,
furient, amb la pluja.




XXVII

La brisa em porta
els mots que antany ens dèiem.
Però no sento
el teu cos als meus braços
ni el perfum de les roses.



XXVIII

Cullo les fruites,
que l’hivern ja s’acosta
i no l’estimo.
Te’n duré regalades
amb enteixinats vímets.




XXIX

La llum s’acaba
amb les primeres pluges
d’aquest octubre.
Però guarda les nostres
rialles dolces, amples.



XXX

Ara es desperta
una nau riallera
que del port salpa.
Li diré que t’emmeni
els meus enyorats besos.




XXXI

Algunes notes sonen
amb la ventada
i mai no moren:
canten belles tonades
amb l’atzar com a ruta.



XXXII

Tornen les hores
soles dels diumenges.
Sempre retornen,
sempre; com l’etern cicle
de la naturalesa.




XXXIII

De les vidalbes
s’escapen, amoroses,
tendres aromes
que em duen el teu rostre
dibuixat a mig aire.



XXXIV

El mar —recordes?—,
un amic que em parlava
arran de platja.
De sonores converses
l’aigua n’anava plena.




XXXV

Brandant les fulles
com d’indòmita raça
un arbre reia:
sentíem les guspires
de la remor joiosa.



XXXVI

La llum s’ajaça
sobre la mar oberta,
dins una cala,
en la balma remota.
En els teus ulls no fina.




XXXVII

S’infla la vela
amb el vent que s’apressa
a conduir-nos
per viaranys que allunyen
el seu pas de les aigües.



XXXVIII

L’hora perleja,
un núvol lent camina;
l’estel s’apaga.
Sóc hoste del nou dia,
de vaporoses calmes.




XXXIX

Flairo la menta
que creix arran de marges.
Si te’n collia
per coronar la trena
i perfumar-te els somnis!



XL

Si quan pensaves
en la tarda serena
no t’enyoraves,
si la llum no et feria,
no sabria estimar-te.



* * *